La majoria de la població mundial pensa que res és més italià que una pizza: s’equivoca. Poques coses són més comunes al país de la bota que una crisi de govern. D’ençà que Itàlia és una república parlamentària, o sigui, des de l’any 1946, hi ha hagut 67 governs en divuit legislatures, una mitjana d’un canvi de govern cada tretze mesos. L’executiu que més va durar va ser el segon de Silvio Berlusconi (des de l’1 de juny 2001 al 23 abril 2005). No sorprèn gens, per tant, que el passat estiu s’hagi viscut el final del tercer i últim govern d’aquesta legislatura. El primer ministre, Mario Draghi, conegut per ser expresident del Banc Central Europeu, va dimitir com a cap de l’anomenat “Govern d’Unitat Nacional”, format per una àmplia aliança entre gairebé totes les forces parlamentàries.
Si la inestabilitat pot ser una característica intrínseca de la política italiana, en els últims anys, la irrupció a l’escena del Moviment 5 Estrelles (M5E) ha sigut tot menys estabilitzadora. El partit-moviment guiat pel còmic Beppe Grillo va entrar al parlament com el “partit de l’antipolítica”, amb la voluntat d’oposar-se al que anomenaven “casta”. Tot i trencar l’alternança dels governs de dreta i de centreesquerra, M5E s’ha caracteritzat perfil ideòlogic poc clar, marcat per crítiques a l’alt nivell de despesa de les institucions o la proposta d’una renda bàsica per a tota la ciutadania.
L’escenari sorgit de les últimes eleccions, l’any 2018, era extremadament complicat. El M5E tenia un terç dels escons, gairebé tants com la suma dels partits de dreta (la Lliga de Matteo Salvini i Forza Italia de Silvio Berlusconi), mentre el centreesquerra del socialdemòcrata Partit Democràtic (PD) s’havia de conformar amb una cinquena part de l’hemicicle. Era impossible governar sense pactar, i com a conseqüència, va cobrar vida el primer govern groc-verd, d’aliança entre la Lliga i el M5E, amb Matteo Conte (del Moviment) com a primer ministre. Dos anys més tard, Salvini va fer caure el govern, i el M5E es va reinventar fent un acord amb el PD. Un any i mig després, una nova crisi desembocava en nou executiu amb Mario Draghi com a primer ministre independent, on gairebé participava tot l’espectre polític: dels 630 escons parlamentaris, només 71 (37 de Germans d’Itàlia (GdI) i la resta del grup mixt) estan a l’oposició.
Meloni s’ha quedat gairebé sola a l’oposició del darrer govern “d’unitat nacional” i això li ha permès esquivar el desgast de la gestió de la crisi pandèmica
Amb tot, malgrat l’ampli suport, a Itàlia, una crisi de govern sempre és possible. En aquest cas, va ser Luigi Di Maio, encara ministre d’Exteriors i principal referència del M5E a l’executiu qui, veient com el partit perdia representació, va voler marcar perfil mitjançant una escissió: es va endur 63 parlamentaris per crear un nou partit, Junts pel Futur i va deixar d’apuntalar el govern. Draghi va anunciar que dimitiria amb la intenció de sortir reforçat de la crisi. I aquí arriba la traïció de Berlusconi –que fins llavors havia definit als representants del M5E com a “irresponsables”– el qual, juntament amb Salvini, va deixar de donar suport al primer ministre.
L’extrema dreta, preparada per guanyar
Amb aquesta última crisi s’esgota el termini de la legislatura i s’anirà a les urnes el pròxim 25 de setembre. Segons totes les enquestes, qui té les de guanyar els comicis és l’únic partit de cert pes que estava a l’oposició, Germans d’Itàlia (GdI), sota el lideratge de Giorgia Meloni. Meloni no és una cara nova de la política italiana. El 1992, amb només 15 anys, es va afiliar a l’organització juvenil del Moviment Social Italià, el partit hereu del feixisme mussolinià. Va ser responsable nacional de l’organització i, fins i tot, l’any 2002, durant el quart govern de Berlusconi, va ser ministra de Joventut. Fa poc, ha sortit a la llum un vídeo de la jove Meloni, entrevistada per una televisió francesa, en què afirmava que “per mi, Mussolini va ser un bon polític perquè tot el que va fer ho va fer per Itàlia”. Amb aquestes idees clares va fundar l’any 2012 un partit fet a mida, Germans d’Itàlia (nom coincident amb les primeres paraules de l’himne nacional de la república). Aquesta força, en les eleccions del dia 25, s’hi presentarà amb una flama tricolor al logotip, un dels símbols històrics de l’extrema dreta italiana.
El posicionament del GdI és nítidament identitari, homòfob, ultraconservador i cristià. Meloni ho va deixar clar l’any 2019 des del faristol d’un míting de Vox a Marbella, en el qual va intervenir per donar suport a la llista del partit ultradretà espanyol en les eleccions autonòmiques andaluses: “Jo soc Giorgia, soc una dona, soc una mare, soc italiana, soc cristiana. Ningú m’ho pot treure”. En el mateix discurs, va afirmar: “No hi ha mediacions possibles, o dius sí o dius no. Sí a la família natural, no al lobby LGBT; sí a la identitat sexual, no a la ideologia de gènere; sí a la cultura de la vida, no a la de la mort”. El juliol de 2020 assegurava: “Avui en dia no podem dir que, en la realitat italiana, els homosexuals visquin cap discriminació”.
L’oposició als drets de les persones LGBTIQ+ és només un dels fronts que caracteritzen el discurs de Meloni. També va fer seva la teoria conspiracionista coneguda com “Pla Kalergi”, quan va afirmar que “hi ha un moviment organitzat que treballa per moure cap a Europa centenars de milers d’africans, pakistanesos i afganesos, perquè tenen un pla: posar en el mercat europeu centenars de milers de desesperats per tenir mà d’obra barata”. Les seves crítiques no només van dirigides a la migració sinó també a les ONG que han intentat salvar vides al Mediterrani. L’any 2019 va declarar, en referència a una de les embarcacions d’aquestes organitzacions, que “el Sea Watch hauria de ser confiscat, la tripulació detinguda, els migrants desembarcats i repatriats, mentre s’enfonsa la nau com passa amb les naus que no respecten el dret internacional”. També s’ha mostrat contrària a la tipificació dels delictes de tortures, perquè considera que “impedeix els agents de policia fer la seva feina”.
La líder ultradretana ha fet seva la teoria conspiranoica segons la qual hi ha un pla organitzat per omplir Europa de “milers de desesperats” per tenir mà d’obra barata
Encara que Meloni acumula trenta anys d’experiència política, el Financial Times la va definir l’any 2019 com l’“estrella emergent de l’extrema dreta italiana”. Tot i que pot semblar contradictori, hi ha una explicació. En aquests darrers anys s’han sumat en perfecta harmonia diversos factors que li han donat propulsió: la premsa l’ha presentat com una representant de la dreta moderada; s’ha quedat gairebé sola a l’oposició, evitant així el desgast de la gestió social i econòmica de la pandèmia i el lobby ultraconservador dels EUA aposta per ella. D’altra banda, la guerra a Ucraïna ha perjudicat la imatge de Matteo Salvini, connectat amb l’entorn de Vladímir Putin.
Amb aquest escenari, poc marge queda per altres partits més extrems encara. Organitzacions com CasaPound Italia (CPI) queden totalment fora de joc. L’any 2019, el seu president, Gianluca Lannone va comunicar el final de l’experiència institucional i la transformació en “moviment”. Un altre partit d’aquest espectre ideològic, Forza Nuova, no ha obtingut les firmes necessàries per poder presentar la seva llista electoral i quedarà exclosa per primer cop dels comicis des de l’any 2001.
Una esquerra inexistent
Si les enquestes estimen que GdI pot assolir un 24 % dels vots, l’única formació que podria disputar-li el resultat seria el Partit Democràtic (que arribaria al 23 % de vots en les últimes enquestes). Però Meloni podria anar de bracet de Salvini i Berlusconi, mentre que el PD no tindria el suport d’altres partits d’esquerra per formar govern. Altres petites coalicions tenen poc marge per assolir el 5 % mínim per obtenir representació.
Les limitacions electorals per a l’esquerra també queden reforçades per l’actual llei electoral italiana (anomenada Rosatellum, en referència al diputat Ettore Rosato), un sistema mixt proporcional i majoritari. Aquest marc legal atorga el 61 % dels escons als partits que superen barrera electoral del 5 % de forma proporcional, i el 37 % a la llista que obté més vots en cada circumscripció de forma majoritària. D’aquesta manera, els tres partits de dreta (GdI, Lliga i Forza Italia) tot i no arribar al 50 % dels vots, podrien assolir sense dificultats la majoria en escons per poder formar govern.
Però la llei electoral no pot ser el justificant per a un previsible mal resultat de l’esquerra: anys d’escissions i personalismes han sigut la base d’aquesta derrota. A més, el PD encara té la imatge d’un partit de centre, moderat, amb poca capacitat de poder reformar el país. A banda que, mentre va ser al govern, va aplicar moltes reformes que eren més liberals que progressistes (com la reforma de la llei del treball, l’impuls de la construcció de grans infraestructures o la reforma de l’educació). Amb aquest escenari, la campanya de Giorgia Meloni ha sigut extremament senzilla, i només li ha calgut fer servir una paraula: “Preparats”. Perquè ja es veu llesta per governar el belpaese.
