“El liti i les terres rares aviat seran més importants que el petroli i el gas”. Què volia dir Ursula von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea, amb aquesta rotunda sentència pronunciada durant el discurs de l’estat de la Unió Europea de setembre de 2022? Von der Leyen volia remarcar la rellevància cabdal de les matèries primeres necessàries per a l’anomenada “transició verda”. A més, ho feia des d’una Unió Europea amb una alta dependència material i energètica de l’exterior. Per tant, dibuixava un nou mapa d’interessos que inclou països com Xile, l’Argentina, Bolívia, la República Democràtica del Congo, Moçambic, Indonèsia, les Filipines, la Xina, Austràlia i un llarg etcètera. I, atenció: la situava en competició amb el mapa fòssil que ha marcat la geopolítica global dels segles XX i XXI.
Però, quines implicacions internacionals té aquesta croada per les matèries primeres? Com interactua aquest interès estratègic de la UE, i també dels EUA i la Xina, amb les sobiranies nacionals i populars dels països del Sud global?
Seguretat i transició
Per entendre la contínua necessitat de matèries primeres, encara cal insistir en un element fonamental: la “transició verda” que plantegen tres actors centrals en el panorama internacional: la Xina, els EUA i la UE. Es basa en un canvi de les tecnologies brutes, que utilitzen bàsicament petroli i carbó, a les anomenades “tecnologies netes”, que es fonamenten en l’energia renovable i que són intensives pel que fa a materials. Això comporta, doncs, una magnitud de la demanda de minerals sense precedents en la història de la humanitat. L’Agència Internacional de l’Energia apunta que l’extracció s’haurà de multiplicar per quatre entre el 2020 i el 2040, tot i que per alguns materials com el liti s’hauria de multiplicar per 42, per 25 en el cobalt, per 21 amb níquel i per 19 amb manganès. També calcula que, per al liti i el níquel, caldran setanta noves mines de grandària mitjana, trenta per al cobalt i vuitanta per al coure.
Els impactes que aquesta deriva pugui generar no semblen preocupar massa a la Xina, els EUA i la UE, que mantenen una pugna per aconseguir que el seu made in sigui hegemònic a l’hora aconseguir els minerals, fabricant les tecnologies i comercialitzant-les en els seus mateixos mercats. Per això s’han desplegat nombroses polítiques que abasten des dels darrers plans quinquennals de la Xina (de l’onzè al catorzè), la llei de reducció de la inflació dels EUA o la recent llei de matèries primeres fonamentals de la UE, encara en discussió.
En últim lloc, la guerra a Ucraïna ha apujat el volum de l’aposta per una “transició verda” tecnològica vinculant directament la seguretat energètica a les “tecnologies netes” i convertint-les en puntals de seguretat, ordre, creixement i, en definitiva, en mantenidores de l’essència mateixa dels valors europeus. La campanya de la UE “You are Europe” (“Ets Europa”), engegada coincidint amb l’esclat del conflicte bèl·lic, és molt il·lustrativa en aquest sentit.
Conseqüències al sud global
La pressió perquè els països que alberguen aquests minerals els explotin i els posin a disposició dels mercats internacionals, va en augment. Per tant, si els nous governs progressistes de l’Amèrica Llatina o els sorgits de l’onada de cops d’estat al Sahel contra la Françafrique aposten per un nacionalisme dels recursos –que, malgrat no abordar la problemàtica de l’extractivisme, busca un major control sobirà–, el conflicte està servit.
Fixem-nos, per exemple, en l’anomenat triangle del liti, la triple zona fronterera entre Bolívia, Xile i l’Argentina que compta amb salines i llacunes altoandines que són grans reservoris d’aquest element.
Els governs de Luis Arce (Bolívia), Alberto Fernández (l’Argentina) i Gabriel Boric (Xile) anhelen que el liti, preat material necessari per a fabricar bateries, sigui una palanca activadora d’un veritable procés d’industrialització que els permeti avançar en la cadena de valor de les “tecnologies netes” i acabar amb un nou neocolonialisme, aquest cop, pintat de verd.
Si els nous governs de progrés del con sud-americà o els sorgits dels cops d’estat al Sahel busquen més control sobirà dels recursos, el conflicte estarà servit
El país amb més trajectòria en aquest sentit, Bolívia, va engegar fa més de deu anys un projecte públic d’explotació integral de la cadena de valor del liti, però a principis del 2023 va signar un conveni amb el consorci xinès CATL Brunp i Cmoc (CBC) amb l’objectiu de promoure la tecnologia d’extracció directa del mineral.
L’Argentina, en canvi, no compta amb un marc estatal regulador específic i són les províncies les que acostumen a regular a la baixa per atraure el capital estranger. Justament, el mes de juny d’aquest any es va registrar l’anomenat estallido jujeño, una revolta popular contra una reforma de la Constitució de la província de Jujuy encaminada a facilitar l’activitat extractiva del liti.
Per últim, el govern presidit per Gabriel Boric a Xile va presentar l’abril de 2023 el pla denominat Estratègia Nacional del Liti i va anunciar la creació de l’Empresa Nacional del Liti, de propietat 100 % estatal. La companyia busca avançar en la industrialització, però reconeix des d’inici que l’explotació de les salines es durà a terme sota una articulació publicoprivada.
Pastanaga industrialitzadora
Malgrat les seves promeses, en el curt termini, tots aquests projectes no deixen de ser “desenvolupistes”, perquè no abandonen ni minimitzen l’extracció. El que fan és justificar-la assegurant que és necessària per a un bé superior: la industrialització. La realitat és que la majoria dels països del Sud global fan avanços mil·limètrics en les activitats més lucratives perquè es topen amb condicionants com el sobreendeutament i els tractats de comerç i inversió que tenallen les polítiques endògenes i autònomes. Aleshores, la industrialització només funciona com una pastanaga per aprofundir en l’extracció.
Heus aquí que propostes com la de deixar el petroli i els minerals en el subsol, que han defensat durant gairebé dues dècades les organitzacions de base a l’Equador, prenen major rellevància. El 20 d’agost, les consultes populars al país sobre l’explotació d’hidrocarburs al parc nacional del Yasuní i sobre la mineria a la reserva de la biosfera del Chocó Andí van donar com a resultat una decisió històrica i resulten un precedent en l’àmbit internacional: la població equatoriana va decidir no explotar aquests recursos. És veritat que caldrà una gran defensa local i internacional del resultat, però això no fa menys vàlid l’exercici de sobirania popular que supera el nacionalisme dels recursos i aposta per entendre la producció energètica i mineral com a béns comuns.
Per tant, yasunitzar les propostes ens fa veure que l’acció realment transformadora és qüestionar d’arrel el paradigma extractiu i la vinculació directa entre “transició verda” i tecnologia, i caminar cap a una reducció dràstica de la demanda de materials. Però yasunitzar també vol dir, per a nosaltres, les que vivim en la part privilegiada del món, entendre la generositat de la lluita de les companyes que prenen la responsabilitat de la crisi climàtica, energètica i de recursos en territoris que no són, ni de bon tros, els majors implicats en la contaminació i l’espoli.
Aquest article forma part dels continguts del llibre La mina, la fàbrica i la botiga. Dinàmiques globals de la “transició verda” i les seves conseqüències en el “triangle del liti” (autoeditat per l’Observatori del Deute en la Gobalització).
