Gairebé dos anys després de l’inici de la pandèmia, sectors essencials altament feminitzats encara pateixen les conseqüències d’una precarietat estructural que el virus tan sols va agreujar i visibilitzar. Treballadores socials, sanitàries, de cures i tasques a les llars, personal de residències, caixeres i personal de neteja arrosseguen malalties físiques i mentals causades per unes condicions laborals on els sous baixos, la temporalitat, les llargues jornades de feina, l’elevada càrrega de treball o el poc descans són habituals.
A més de ser tasques poc valorades, tot i la importància que tenen dins la societat, les afectacions que es deriven de la mateixa feina, en molts casos, no estan reconegudes com a malalties professionals, segons el Col·lectiu Ronda. De fet, es calcula que el 20 % de les baixes causades per malalties comunes, en realitat, han estat provocades pel treball assalariat. D’aquesta cinquena part de les baixes mal catalogades, la majoria afecten a dones. Això fa que moltes malalties professionals s’amaguin i conseqüentment no es reconeguin.
Moltes de les afeccions que pateix el personal d’aquests sectors, a més, no estan incloses dins el “Quadre de malalties professionals”, un recull que serveix com a barem per reconèixer l’origen laboral de determinades lesions
Moltes de les afeccions que pateix el personal d’aquests sectors, a més, no estan incloses dins el “Quadre de malalties professionals”, un recull que serveix com a barem per reconèixer l’origen laboral de determinades lesions i, per tant, obtenir les prestacions pertinents, aprovat per reial decret. Tanmateix, el Col·lectiu Ronda considera que hauria de servir per estudiar les malalties i els riscos laborals, incloent-hi també els psicosocials, entre les prevencions obligades a desenvolupar per l’empresa. Però com que això no passa, les treballadores es troben una situació de vulnerabilitat.
És el cas de Miriam, membre de Las Kellys Barcelona. Com a cambrera de pis en un hotel, l’any 2016 va caure malalta. La van obligar a treballar amb les mans i els tendons dels braços totalment inflamats. Quan per fi va aconseguir que l’empresa l’autoritzés per ser atesa a la mútua, el seu metge va negar que tingués res i que, en tot cas, no era provocat per les tasques que duia a terme a la feina.
Un relat similar és el de Rocío Echeverría, del col·lectiu Micaela de treballadores de cures i de la llar migrades del Maresme. “Tinc una fissura en una de les costelles, he caigut i tinc un problema als turmells i talons”, explica. El metge li diu que no hi ha cura i que es prengui un ibuprofèn, “però fa cinc mesos que em medico i no puc estar-me així tota la vida”. També Antonia Raya, infermera al centre d’atenció primària (CAP) Raval Nord de Barcelona, apunta que molts dies pateix lumbàlgia i s’acaba punxant antiinflamatoris per poder acabar la jornada.
Sobrecàrrega derivada de la pandèmia
L’arribada de la covid-19 va tensar encara més les treballadores. Claudia Ferrer, caixera a un supermercat de Barcelona, i Celia Campos –qui prefereix mantenir-se en l’anonimat i que també treballa en el sector des de fa catorze anys– rememoren el cansament físic i psicològic que van sentir en els primers moments de la pandèmia. “Durant els primers mesos va haver-hi moltes baixes per ansietat”, detalla Ferrer que afegeix que, junt amb les baixes per positius i l’increment dels productes que arribaven a la botiga, van haver d’augmentar hores a la seva jornada.
Tanmateix, Ferrer descriu el cas de diverses companyes que van patir conseqüències físiques: tendinitis, dolors lumbars o als canells derivats de moviments repetitius a la caixa o per aixecar pes. Per a Campos, que és mare, al mal de cap que sentia en arribar a casa, s’hi sumava haver de vigilar constantment i no poder apropar-se a la seva filla. Les dues, però, respiren alleugerides després que la situació s’hagi estabilitzat.
Al sector social, en canvi, la raó per la qual va augmentar la feina va ser la digitalització dels tràmits burocràtics que necessiten les persones en situació de vulnerabilitat a les quals atenen. Abans de la pandèmia, les usuàries tenien més autonomia, però ara, a causa de la bretxa digital i la manca de recursos, moltes requereixen un acompanyament, explica Lorena Navarro, treballadora social amb persones sense sostre a la ciutat de València.
La càrrega de treball addicional se suma a la frustració d’unes estructures assistencialistes que no permeten avançar a la gent que atenen, segons detallen treballadores del sector. Navarro recorda quan va començar a treballar. La il·lusió del principi es va enfosquir en veure unes institucions que qualifica de “racistes i discriminatòries” i que tensaven les treballadores. “Els primers mesos teníem tanta pressió que vaig començar a tenir problemes gastrointestinals i el metge em va dir que això eren estrès i nervis”, explica.
Diana Viciano, qui ha desenvolupat funcions de l’atenció social tant al sector públic com al privat, coincideix en el relat. “No conec cap companya que no hagi passat per períodes d’ansietat”, declara. La principal causa és un panorama on “les necessitats i els recursos no es corresponen ni en quantitat, ni en qualitat, ni en adequació”. Les conseqüències per a les treballadores són baixes o excedències per salut mental, tot i que Navarro conclou que “al final aprens a conviure amb eixes situacions de pressió i eixa precarietat”.
Les residències, “una lluita continua”
En la mateixa línia que les treballadores socials s’expressen les professionals de les residències per a gent gran. Fatima Bouzalim, membre del Moviment de Residències de Catalunya i treballadora al sector des de fa quinze anys, descriu que el seu dia a dia com “una lluita continua”. Apunta que s’ha aprofitat la pandèmia per retallar encara més personal. Segons la treballadora, es justifica dient que no poden controlar l’absentisme, però entén que si n’hi ha, és per les condicions de la feina. “La precarietat no és només salarial, sinó que se’n deriven malalties molt greus”, assegura.
“L’any 2013, vaig agafar una depressió i des d’aleshores ja vaig aprendre quan he de parar: com més estressada estàs, més accelerada vas i això et porta a més discussions”, explica. El principal motiu pel qual va voler afrontar la seva malaltia va ser pels mateixos residents, de qui diu que reben un tracte inhumà.
Gisela Pons, qui també prefereix fer servir un nom fictici, ha sigut treballadora social a una residència. Relata que les auxiliars d’infermeria –“les cuidadores principals dels avis”– feien torns de dotze hores. Bouzalim especifica que qui ho fa és perquè de partida ja es troba en una situació molt precària i accepta condicions laborals pèssimes per necessitat. En el seu centre de treball hi ha 180 residents i de la seva categoria són nou treballadores per cada torn. “Fa setmanes que ens ocupem de vint persones cadascuna. Gent gran que has d’aixecar, dutxar o, a vegades, alimentar”, postil·la la membre del Moviment de Residències de Catalunya.
Sense drets dins les cases
A més de totes aquestes problemàtiques, al sector de la llar i les cures se li suma la falta de prestació d’atur i per baixa laboral. “Va haver-hi companyes que van acomiadar per esternudar o tossir, per por al contagi”, explica Marcela Bahamón, membre de l’Associació Intercultural de Treballadores de la Llar i les Cures del País Valencià. També ressalta que algunes treballadores van estar tres mesos tancades en el seu lloc de treball i “avui en dia continuen afectades psicològicament”. Bahamón denuncia que “les institucions públiques i privades no tracten a les treballadores del sector com a éssers humans sinó com a algú que només necessiten per fer una feina”.
Es tracta d’un sector que també està exclòs de la llei de prevenció de riscos laborals, ja que l’Estat espanyol encara no ha ratificat el Conveni 189 sobre el treball domèstic de l’Organització Internacional del Treball, el que dificulta encara més reconèixer les malalties com a professionals. Hèrnies discals, caigudes, problemes al túnel carpià per culpa de moviments repetitius o bé inhalació de gasos tòxics són algunes de les afectacions comunes de les dones que treballen al sector. “Quatre mesos després de deixar de treballar em vaig adonar que ja no tenia mal de cap constant”, explica Bahamón, i “en una ocasió, quan netejava casa meva, vaig tornar a olorar l’amoníac i em va tornar el dolor”.
Tanmateix, des del col·lectiu de treballadores de la llar i les cures migrades Micaela consideren que la pandèmia ha visibilitzat la precarietat i la vulnerabilitat en la qual estan submergides i, en concret, totes aquelles dones “que van ser acomiadades sense cap reconeixement ni suport jurídic, laboral o econòmic”, explica Rocío Echeverría. La seva estratègia és denunciar a través de les xarxes socials les famílies per, segons la membre del col·lectiu, “ser còmplices de la violència contra les dones”; les institucions per mirar a una altra banda i “el capitalisme patriarcal que s’exerceix a través de milers d’empreses que actuen entre treballadores i famílies”.
En canvi, a l’Associació Intercultural de Treballadores de la Llar i les Cures del País Valencià opten per denunciar a la part ocupadora. “Quan els detallem a les companyes tot el que els ha estat robat, els diners que ja no podran recuperar, s’omplen de força”, explica Bahamón. Es lamenta, però, que hagin de parlar sempre de quantitats de diners i que, en canvi, “el dolor que senten no els significa res”. Tot i això, “respectem el procés de cadascú”.
Treballadores de la sanitat, “abandonades”
Al sector sanitari, a diferència del cas dels supermercats, la càrrega laboral s’ha mantingut perquè, un cop passat el punt àlgid de la pandèmia, han hagut de recuperar la feina endarrerida durant aquests dos anys, explica la infermera del CAP Raval Nord, Antonia Raya. “Ens hem trobat amb una quantitat de malestar brutal, ideacions suïcides… La gent està destrossada. I a tot això se suma al fet que no atenen cap de les demandes que fem”, denuncia.
Les treballadores relaten que es troben sense els reforços promesos. Segons Raya, la frustració porta a moltes dones a agafar baixes, a demanar excedències o anticipar jubilacions. “Moltes excedències són baixes. La professional no vol carregar el sistema, però la demana perquè necessita un punt i a part”. Pel que fa a les jubilacions, Antonia Raya qualifica de vergonyós el fet que “moltes companyes es jubilin als 63 anys, decidint perdre ingressos perquè no aguanten més i el sistema les penalitza”.
Per la seva banda, Berta Robles, treballadora de la neteja de l’Hospital La Fe de València i secretaria del sector a la CGT, afegeix que a la sobrecàrrega, la incertesa i l’estrès que generen tot de mals derivats, s’hi suma la sensació de sentir-se abandonades. “Hem fet arribar informes i queixes arreu i encara som invisibles. És com donar-se colps contra una paret”, lamenta.
“Els dolors de les dones amaguen moltes coses, càrregues sobretot”, explica la infermera Antonia Raya
Robles creu que als centres sanitaris no es té en compte tot el personal que el fa funcionar, però que socialment és considerat de segona, com és el cas del seu rol o del personal de bugaderia o cuina. “Mentre emmalaltim per la feina, ens contagiem, no cobrem les pagues extres… Segueixen sense adonar-se que estem aquí”, denuncia la treballadora. Afirma que el drama de la neteja no es viu només als hospitals i reclama més respecte per a les professionals del sector.
La infermera del CAP Raval Nord coincideix i assenyala que no pot ser que no existeixi un reconeixement: “Les feines de cura i neteja són feines mal pagades, en molt casos informals, i això provoca l’aflorament de malalties físiques i dolors. Les mútues diuen que no pot ser que et faci mal tot, però sí que et fa mal tot! Els dolors de les dones amaguen moltes coses, càrregues sobretot”.
Feminització, sinònim de precarietat
Una altra de les especialitats que pateixen la precarietat i unes condicions laborals complicades en l’àmbit sanitari és la de les metgesses residents. Aquesta etapa, considerada de formació, s’ha desdibuixat durant la pandèmia quan tothom ha fet de tot. Iris Pedrola, metgessa resident de Medicina Interna a l’Hospital La Plana de Vila-real (la Plana Baixa) explica que quan va triar aquesta especialitat, la covid ni existia, i ara s’ha trobat desbordada, perdent rotacions i congressos i fent feina com qualsevol altra, però amb menys costos per a l’administració. Considera que més enllà del món de les residents, el treball de metge s’ha anat precaritzant: “A mesura que es feminitza, es precaritza més”.
Pedrola denuncia que amb l’entrada de dones en un treball fins fa uns anys molt masculinitzat, s’han anat perdent privilegis o drets: per una banda, afirma que sembla que es devalua la professió en feminitzar-se i, per l’altra, hi ha una falta de respecte cap a les dones a l’hora de passar consulta tant per part dels pacients, com pel que fa als companys o l’administració. “Un pacient, quan arriba, no tracta igual el meu company que a mi. A ell el tracta de vostè, l’escolta activament, li dona un valor que no se’ns dona a nosaltres per una feina que fem igual o encara amb més implicació. Hi hem de posar moltes més ganes per ser valorades igual”, apunta.
Gisela Pons, del sector de residències, també emfatitza en el fet que tot el que està relacionat amb les cures està altament feminitzat, però que a les residències és fins i tot més pronunciat. Tanmateix, denuncia que no es té en compte cap mena de necessitat ni, com en el cas de la neteja, no es valora realment la tasca que fan ni “el cansament que suposa cuidar algú que és gran, que té malalties, algun problema de salut mental o demència”. Tanmateix, considera que si no es té res en compte és perquè són les dones les qui porten a terme aquests treballs que estan enfocats a cuidar, tant a casa com de manera assalariada. “Encara que sembli que les dones ja no reprodueixen aquest rol sí que continua passant d’una manera més o menys conscient”, declara.
Berta Robles, treballadora de la neteja a l’Hospital la Fe de València
“Un hospital no s’aguanta només pel personal sanitari”
Robles, qui és secretaria general del sindicat de neteja de la CGT al País Valencià, denuncia el maltractament continu que viu aquest sector altament feminitzat. L’agreujament per la pandèmia les ha dut a exigir visibilitat i respecte: “Hi ha molts oficis en un hospital que no es valoren com s’haurien de valorar”. Contràriament a això, cada dia fan un treball dur, físic, que les acompanya fins a desenvolupar malalties professionals. Les treballadores acumulen baixes i pateixen cada cop més ansietat, estrès i mal humor. Mentrestant, es troben els salaris congelats. “Les conselleries reconeixen la precarietat que amaguen les licitacions a empreses externes, però ni les aturen, ni intenten arribar a acords”, rebla.
Fatima Bouzalim, membre del Moviment de Residències de Catalunya
“El què vivim treballadores i usuàries és inhumà”
Per Fatima Bouzalim, treballadora des de fa quinze anys, les plantilles de les residències pateixen càrregues excessives d’horaris i tasques, el que fa que les atencions que acaben donant a les residents siguin del tot inhumanes. Denunciar-ho ha portat a Fatima a tensions laborals i de salut continues: “L’any 2013 vaig agafar una depressió per la feina i vaig aprendre a dir ‘fins aquí’, perquè no podia veure gent maltractada, però alhora m’havia de tranquil·litzar per ells”. Ara pren medicació quan ho necessita, però el seu metge, en un informe, va marcar que el que li passava era falta d’adaptació: “Veure persones maltractades i denunciar-ho és falta d’adaptació? És un disbarat en tots els sentits!”.
Antonia Raya, infermera del CAP Raval Nord de Barcelona
“Prendran mai decisions adients amb el que demanem els professionals?”
“La precarietat la vivim com es pot”. Així d’assumides té Antonia Raya les mancances que viu l’atenció primària. Lluny d’aconseguir el 25 % de pressupost en el sector, les treballadores es troben amb equips sense personal i condicions laborals angoixants. Raya ho té clar: “l’espai de cures no té reconeixement” i això fa que el sistema es buidi. “A altres estats, l’atenció primària té ràtios inferiors, es cobra el doble, les condicions per maternitat o investigació són millors…”. I qui no vol marxar, s’agafa baixes, excedències o es prejubila. “Després de quaranta anys, a més, deixen de treballar perquè no poden més i el sistema encara les penalitza”, denuncia Raya qui s’està pensant si deixa la feina.
Marcela Bahamón, membre de l’Associació Intercultural de Treballadores de la Llar i les Cures del País Valencià
“Amb la pandèmia, plou sobre mullat”
Les treballadores de la llar i de les cures denuncien la manca de protecció laboral quan són acomiadades, en especial aquelles que es troben en règim intern i també han de buscar un lloc on viure. Les que estan en una situació jurídica irregular tenen por a denunciar o, fins i tot, anar al metge per malaltia en un sector on els problemes psicològics i físics es porten en silenci. Caigudes, aixecament de pesos o moviments repetitius que provoquen hèrnies discals, dolors en el túnel carpià o mals de cap per inhalació de tòxics. “Com que estem excloses de la llei de prevenció de riscos, mai es reconeixeran aquestes malalties laborals”, remarca Marcela Bahamón.
Claudia Ferrer, caixera a un supermercat de Barcelona
“Vam estar una setmana amb la mateixa mascareta quirúrgica”
Els supermercats van protagonitzar una part del caos i l’estrès de l’inici de la pandèmia. En l’establiment on treballa Claudia van tardar tres setmanes a tenir els EPI, “però volíem pensar que era per culpa del col·lapse i no per l’empresa”, declara. L’augment de càrrega de feina i la histèria col·lectiva també van comportar problemes físics i mentals per la tensió que s’acumulava a l’esquena. “Quan veia tantíssima cua des de la caixa em posava pressió per treure-ho ràpid, perquè, a més, era complicat respectar la distància de seguretat”, explica Ferrer. Dos anys després dels primers episodis de la pandèmia, “la càrrega de feina s’ha estabilitzat”.
Lorena Navarro, treballadora social a València
“Al final, aprens a conviure amb les situacions de pressió i la precarietat”
“Moltes companyes s’agafen baixes per ansietat fàcilment”. Lorena Navarro, treballadora social amb persones sense sostre. “Quan jo vaig entrar a treballar, la companya que estava en el meu lloc m’explicava que fa trenta anys hi havia els mateixos problemes que tenen ara les persones que atenc”, explica Navarro, qui qüestiona la visió assistencialista de la institució. La manca de recursos i veure que les portes es tanquen per a molts col·lectius frustra la posada en marxa d’una visió transformadora del treball social i porta a les treballadores a resignar-se davant la pressió i la precarietat, segons la treballadora.
