El passat 1 de febrer, el Partit Socialista del País Valencià (PSPV) presentava a les Corts Valencianes dues proposicions de llei per “avançar cap a l’abolició de la prostitució”. L’objectiu era modificar la Llei de Carreteres del País Valencià per “prohibir el consum de la prostitució en la via pública”, i la Llei d’Espectacles per prohibir la “difusió publicitària en establiments públics”. Maria Magdalena, treballadora sexual i membre de l’Aliança prodrets de Castelló, Alacant i València (APROCAV), apunta que qualsevol modificació prohibicionista “no acabarà amb el treball sexual, sinó que el farà més clandestí; suposarà que les companyes no puguen estar juntes, i les enviarà a espais menys segurs on queden exposades a una major violència”. És per això que des d’APROCAV demanen un model jurídic prodrets que “pose a la treballadora sexual com a subjecte actiu dels drets i en igualtat amb la resta de treballadores”.
El passat mes de març, les dues proposicions de llei del PSPV es van debatre a les Corts i no es van aprovar per la manca de suport per part de la Conselleria d’Igualtat i altres grups parlamentaris com Compromís i Unides Podem. Així i tot, al País Valencià hi ha vigent el “Model d’ordenança municipal abolicionista de la prostitució i l’explotació sexual”, elaborat fa un any per la Conselleria de Justícia juntament amb el Fòrum Valencià per l’Abolició de la Prostitució. Es tracta d’una normativa marc que cada municipi pot aplicar amb les modificacions que considere. Per exemple, l’Ajuntament de Nules (la Plana Baixa) va optar per prohibir i perseguir la prostitució, però només en la via pública. En l’actualitat, la normativa sobre treball sexual a l’Estat Espanyol es constitueix mitjançant un híbrid de normes: l’article 187 del Codi Penal, la terceria locativa, que estableix una sanció per a qui destina “un immoble a afavorir l’explotació de la prostitució d’una altra persona” i el seu tancament; així com la Llei Mordassa i les ordenances municipals, prohibicionistes del treball sexual al carrer.
Maria Magdalena, treballadora sexual i membre d’APROCAV, apunta que qualsevol modificació prohibicionista “no acabarà amb el treball sexual, sinó que el farà més clandestí; suposarà que les companyes no puguen estar juntes, i les enviarà a espais menys segurs”
El model d’ordenança municipal abolicionista sanciona al client, però també té un impacte en les treballadores sexuals, que acaben sent les majors perjudicades de les multes, tal com assenyala Paula Sánchez, activista feminista, professora de Filosofia i autora del llibre Crítica de la raó puta. A parer seu, “les exposa a una major precarització, vulnerabilitat i violència, ja que han de treballar en llocs més allunyats, pitjor il·luminats i amb menys capacitat de negociació”. Afegeix que quan la multa recau en la font d’ingressos, “el que es fa és cronificar a la persona en una situació de pobresa”. Fernando Fita, professor del departament de Dret del Treball de la Universitat de València que ha analitzat la situació d’alegalitat del treball sexual, incideix en que portarà a “l’exclusió [de les treballadores sexuals] dels seus espais d’activitat”.
Camí amb drets fins a “abolir el patriarcat”
Fa un any que l’Ajuntament d’Alacant va aprovar una ordenança semblant a la de Nules. La norma imposa sancions que van des dels 750 als 3.000 euros a les persones sense llar, les treballadores que exerceixen la prostitució en la via pública i les venedores ambulants. Carmen Soler, presidenta de l’associació Reacció Solidària, que dona suport a persones sense llar i en situació de vulnerabilitat a Alacant; sosté que no té constància de la imposició de cap multa. No obstant això, assegura que “la Policia Local ha molestat les persones sense llar; inclús a vegades els furten medicació, documents i objectes personals”. Amb tot, tal com lamenta Soler, “no hi ha altre lloc on puguen anar”, i aquest tipus d’actuacions contra aquests col·lectius el que fan és “criminalitzar-los, ficar-los por, i no tractar les persones com al que són: ciutadanes”.
Maria Barcons, tècnica d’investigació al Grup Antígona, centre d’investigació i formació jurídica, de recursos i iniciatives sobre dones i drets a l’Estat Espanyol; en el seu article “Les ordenances municipals: entre la regulació i la sanció de la prostitució a Espanya”, fa referència al seguiment d’una “lògica de criminalització que deixa de banda qualsevol garantia dels drets de les dones que exerceixen el treball sexual a l’espai públic; així com a un control social i policial cap a les treballadores”. La mateixa investigació conclou que la criminalització i sanció de la prostitució suposa més violència i precarietat per a les treballadores sexuals. Entre les principals conseqüències, també assenyala: la disminució del volum del treball i el conseqüent impacte econòmic, la clandestinitat de l’activitat per evitar sancions i, per tant, l’allunyament de les treballadores dels seus entorns de seguretat, i el canvi de la tipologia del client, és a dir, “el més respectuós” deixa de demanar el servei per por a ser sancionat. En aquesta línia, Magdalena apunta que “quants menys clients tens, acceptes altres que abans rebutjaves, així com altres preus i pràctiques que no havies acceptat mai”.
La investigació del Grup Antígona sobre ordenances municipals de la prostitució conclou que la criminalització i sanció del treball sexual suposa més violència i precarietat per a les treballadores sexuals
El moviment organitzat de treballadores sexuals exigeix el reconeixement del treball sexual com a treball, perquè això, asseguren, els reportaria una sèrie de drets. “Existeixen tota una gamma de vulneracions de drets que es produeixen quan no es reconeixen els drets laborals”, incideix Sánchez. Les vulneracions passen per la carència de qualsevol mena de prestació d’incapacitat temporal en cas de malaltia, desocupació, jubilació o manca d’accés a l’habitatge. En aquest sentit, l’autora del llibre matisa que en un context de precarietat “nomenar treball al treball no implica defendre’l”.
Amb el model que defensen es despenalitza el treball sexual, però no la tracta i la prostitució de menors. Tal com desenvolupa Paula Sánchez, és un “model de reducció del dany que posa en el centre les necessitats de les treballadores sexuals”. Belén Ledesma, extreballadora sexual, fotògrafa i activista pels drets de les treballadores sexuals, recorda com quan va començar a endinsar-se dins del col·lectiu, el discurs abolicionista tractava d’establir la “construcció d’un món ideal” sense patriarcat i explotació. Ledesma està d’acord amb aquest ideal, però recorda que el que s’està qüestionant ara és “com hi arribem”. “Arribem en clandestinitat o amb drets?”, es pregunta. I respon: “Triem aplegar amb drets”.
Treballadores en situació irregular
Per a regular la situació administrativa d’una persona migrant, la llei d’estrangeria exigeix demostrar tres anys d’estada en el territori, que es comencen a comptabilitzar des que la persona obté l’empadronament. Per a Maria Magdalena, el fet que “t’obliguen a estar tres anys en l’economia submergida és un dels motius que porta les companyes a ser treballadores sexuals”.
Un estudi elaborat per Mundo en Movimiento revela que el 53% de les dones tancades en un Centre d’Internament per Estrangers (CIE) en 2021 i 2022 eren treballadores sexuals. Silvana Cabrera, portaveu estatal de la campanya Regularització Ja, apunta que “això és el resultat de decretar lleis punitivistes: continuar tancant a persones pel que fan i per ser pobres”.
Un estudi elaborat per Mundo en Movimiento revela que el 53% de les dones tancades en un Centre d’Internament per Estrangers (CIE) en 2021 i 2022 eren treballadores sexuals
Les mesures abolicionistes no diferencien entre el treball sexual i el tràfic de persones. Georgina Orellano, treballadora sexual al carrer i secretaria general del Sindicat de Treballadorxs Sexuals a Argentina, sosté que eixa visió “reforça la idea de ser totes víctimes, tot i que intentem explicar que cada trajectòria és diferent, que també hi ha desitjos, projectes i autogestió”. Una de les qüestions més significatives quant a la llei d’estrangeria, segons el moviment de treballadores sexuals organitzat, és que afecta les tres tangents on van a parar les persones migrants en situació administrativa irregular: el treball al camp, el treball de la llar i les cures, i el treball sexual. Però la taxa més alta d’explotació es troba dins de les dues primeres, segons la Unió General de Treballadors i Treballadores (UGT). En aquest sentit, Orellano considera que “l’honestedat parteix de reconèixer que el debat sobre el treball sexual és un debat moral i no un on algunes persones estan a favor del tràfic i altres en contra; en cas de ser així, caldria preguntar-se quines companyes d’altres sectors no tenen drets laborals, com les jornaleres, o començar a pensar d’on venen els aliments que es consumeixen i quin és el grau d’explotació dels companys migrants”.
Tampoc són de fàcil accés els tràmits per l’homologació de títols acadèmics dels països d’origen de les persones migrants. A l’Estat espanyol, el preu és de 166,50 euros. Magdalena recorda com va estar tres anys treballant en el sector de la llar i les cures, on cobrava 240 euros al mes. Homologar el títol li suposava gastar-se més de la meitat del sou i, per tant, no s’ho podia permetre. “Això implicava estar una setmana sense menjar”, lamenta. “Les treballadores sexuals no tenim la responsabilitat que hi haja tràfic de persones. És responsabilitat de l’estat i de lleis com la d’Estrangeria”, conclou Orellano.
