Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, la Safor, 1967) és escriptora amb una llarga trajectòria en el camp de la narrativa de ficció. Ara acaba de debutar en el camp del reportatge de no-ficció amb Torturades (Comanegra, 2023), una panoràmica sobre les dones represàlies a la comissaria policial de la Via Laietana de Barcelona, des del moment més dur de la dictadura franquista, a la dècada dels quaranta, fins a les protestes vinculades a la sentència del procés, l’any 2019. En el volum, l’autora recull els testimonis de les torturades a través dels anys, amb un estil alhora humanitzador i reivindicatiu, donant veu a aquelles que durant tant de temps han estat oblidades a callar. Especialitzada en literatura infantil i juvenil per a ments inquietes amb novel·les que li han valgut nombrosos premis, Torturades és el seu primer llibre de no-ficció. Escriptora, conferenciant, programadora, traductora i activista, Pasqual i Escrivà és membre prominent de moltes associacions de la defensa de la cultura, l’educació, la llengua i la literatura en català. Vam parlar amb ella de la seva experiència investigadora i memorialística, un dia abans que presentés el llibre, aquest 22 d’abril, a Barcelona, acompanyada per algunes de les dones el testimoni de les quals recull el llibre, en un acte multitudinari davant de la dependència policial protagonista, en el qual es va tallar la Via Laietana i entitats com la Comissió de la Dignitat van reivindicar que l’actual seu de la Prefectura Superior de Policia de Catalunya esdevingui un espai museïtzat que vindiqui la memòria de les víctimes de la repressió.
Què la va portar a escriure el llibre?
La bufetada de realitat que em vaig emportar al saber tot el que els havia passat a les dones detingudes a la Comissaria de Via Laietana, durant la dictadura i durant la democràcia. El programa del FAQS de TV3 sobre aquest tema em va obrir els ulls d’una manera nova, va fer que em preguntés on eren les dones en el procés de restauració de la memòria, on quedava la humanitat de les persones, i l’impacte que té el biaix de gènere en tot, fins i tot en la tortura i en el dret a la memòria. La resta va venir gràcies a la meva passió per la investigació i la justícia.
Vostè ha escrit majoritàriament pel públic infantil i juvenil; per què aquest canvi?
“La tortura no pot tenir lloc en un estat democràtic. Per això cal que ens preguntem si realment vivim en un estat democràtic”
Perquè això no és un llibre, és una denúncia ben documentada. La tortura no pot tenir lloc en un estat democràtic. Per això cal que ens preguntem si realment vivim en un estat democràtic.
Per què l’advocada Carla Vall i Duran per al pròleg del llibre?
Perquè és una dona, jove, i amb una perspectiva legal i jurídica, a més de ser una gran activista pels drets de les dones.
Com va aconseguir contactar amb les víctimes?
En general va ser bastant complicat, excepte les que són la cara pública de partits polítics i associacions memorialístiques, les que van ser represaliades per motius polítics. Les que no, les represaliades per orientació sexual o de gènere, per ètnia o classe social, van ser més difícils de trobar, sobretot les d’ètnia gitana. I lamentablement, no vaig ser capaç de localitzar dones migrants torturades a Via Laietana.
Què és el que més l’ha impactat dels seus testimonis?
No podria destacar una cosa per sobre d’altres; totes elles m’han impactat igual. Però el que més em va cridar l’atenció va ser el trobar dones que havien estat torturades en democràcia, i veure com alguns dels poders fàctics encara són capaços de negar el que va passar, tant durant la dictadura com durant la democràcia.
Com l’ha influït com a persona escriure aquest llibre i conèixer a aquestes dones?
M’ha transformat. Hi ha una Gemma d’abans d’escriure el llibre i una Gemma de després, una que ha conegut i ha pogut posar cara a les veus de les silenciades.
Al escriure el llibre i donar veu a les víctimes de la tortura, vostè podriem dir que ha trencat el silenci. Que se sent en fer-ho?
Llibertat. Veus com la llibertat de parlar empodera a les dones que van patir aquestes tortures tan esgarrifoses, i és un goig i un privilegi poder-ne formar part.
Per vostè, què és el famós “silenci”?
La por, aquesta por tan forta que t’immobilitza i et roba la capacitat de pensar críticament, de pensar més enllà del que se’t diu.
Veu algun paral·lelisme amb la situació actual?
Sí, la impunitat de l’estat davant els seus propis crims. La voluntat dels instruments de l’estat de recórrer a la tortura.
Creu que fets com aquests es podrien tornar a produir al nostre país?
“La llibertat de parlar empodera a les dones que van patir aquestes tortures tan esgarrifoses, i és un goig i un privilegi poder-ne formar part”
Sí. De fet, si mirem les amenaces que els policies de la Laietana profereixen a Victòria Pujolat la dècada dels quaranta i cinquanta, i a Xènia Garcia el 2019 –que podien violar-les, que ells sortirien impunes de tot el que ho fessin, que els seus companys i companyes les havien abandonat, entre d’altres– veiem, en resum, que els instruments de tortura psicològica que es practiquen són els mateixos.
A part de les diferències més òbvies, que veu diferent en el tracte que rebien aquestes dones respecte als homes?
Que a les dones les tracten com a animals, com objectes que no poden pensar per si mateixes. Els policies no podien concebre que les dones lideressin o decidissin res per elles mateixes, sempre donaven per fet que estaven obeint a un home.
Que tenen en comú les dones que ha entrevistat?
Res, no tenien res en comú més enllà de ser dones, i pel règim això era un motiu més que suficient. Per ells, no hi havia res pitjor que una dona dissident, i ells decidien qui era dissident en cada cas.
Li hauria agradat entrevistar als torturadors, als que van permetre que passessin aquestes coses? Què els hi preguntaria?
No, no voldria entrevistar a cap d’ells, a cap ni un. Només són instruments del règim, no els donaria mai veu. I no els preguntaria res; els exigiria veritat, justícia i reparació.
Vostè què faria amb la Comissaria de Via Laietana?
La convertiria en un museu de la memòria, en un museu de la tortura. En definitiva, la transformaria en un monument a allò que ha passat, tant en dictadura com en democràcia. Els demòcrates hem de guanyar el relat, i això no es fa a Twitter, es fa al carrer. Es manifesta, es lluita i es reclama fins que s’aconsegueix.
Hi ha res que haguessis volgut fer al llibre que no hagis pogut? Per què?
Si, volia haver entrevistat a dones migrants i prostitutes torturades a la comissaria de Via Laietana, col·lectius molt poc investigats, però no vaig poder trobar-ne cap.
Hi ha res que no volgués haver posat al llibre i que ha hagut de posar?
No, m’he trobat molt lliure durant tot el procés d’investigació i el narratiu.
Esperava que el llibre tingues l’acollida que ha tingut?
No gens. Esperava una bona acollida dels sectors afins a la lluita per la memòria antifranquista, però no pas entre periodistes, partits polítics i associacions de tota mena.
Quin és el preu de la memòria? I de la desmemòria?
“El que més m’ha cridat l’atenció és veure com alguns dels poders fàctics encara són capaços de negar el que va passar, tant durant la dictadura com durant la democràcia”
El preu de la memòria és una societat lliure, on encara existeix la possibilitat de repetir els errors del passat, però no és una certesa. De debò que el preu a pagar per això és massa alt? I el preu de la desmemòria és viure en una societat democràtica imperfecta i dèbil, que no avança i està carregada de prejudicis. Una societat perillosa.
Creu que com a societat patim desmemoria?
No, simplement volen que la patim. Ens volen desmemoriats, però el poble resisteix: resisteixen els joves antifeixistes, resisteixen les persones que es manifesten, resisteixen les víctimes de Via Laietana explicant la seva història. I mentre anem recordant, anem resistint.
