Ja fa més de cent anys que es va implementar la jornada de treball de vuit hores, una mesura que ha quedat totalment obsoleta.
Ens trobem dins del segle de la gran prova, enfront de la crisi civilitzatòria més gran que ha conegut la humanitat, tant a escala ecològica com social i el treball és un dels principals temes que haurem de posar sobre la taula per tal de realitzar una transició ecològica justa que ja no es pot posposar més.
A la històrica reivindicació obrera de la reducció de la jornada laboral s’hi suma la urgència de reduir el metabolisme civilitzatori per aturar l’increment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (un dels principals agents de canvi climàtic), així com aturar l’extractivisme depredador que fa que avui en dia caminem sobre l’abisme dels límits en l’extracció de recursos (tant renovables com no renovables) i de degradació dels ecosistemes i la biodiversitat.
Estem immersos, doncs, en un sistema que li ha declarat la guerra a la vida i ens aboca inexorablement a l’ecofeixisme
La societat actual gravita sobre una explotació creixent dels cossos i l’entorn en una dinàmica d’acceleració centrífuga contínua que ens ha abocat a les desigualtats més grans que ha conegut la humanitat (tot i tractar-se de l’era de major opulència) i a l’oblit de les feines de cures essencials pel manteniment de la vida, tot i representar més de la meitat del total (53%).
A l’espera del quart informe del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic per a finals d’abril, recentment la revista Nature ha publicat un article on es faria patent que el romanent d’emissions de CO₂ seria, actualment de 0. Estem immersos, doncs, en un sistema que li ha declarat la guerra a la vida i ens aboca inexorablement a l’ecofeixisme. Hem de ser conscients del canvi climàtic, del declivi d’energia, materials, recursos pesquers o de la biodiversitat, que som éssers ecodependents i interdependents que estem enfrontant els límits biofísics del planeta i que l’esfera material de l’economia decreixerà tant sí com no.
Davant d’aquest funest panorama, des de les institucions ens presenten solucions com la Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica (LCCTE), on no es té en compte la crisi energètica, o els fons Next Generation EU.
Aquests fons anirien destinats suposadament a la recuperació econòmica derivada de la crisi de la COVID-19 a través de la financiarització de l’esmentada transició energètica i de la digitalització. Però alhora pretenen mantenir les dinàmiques de creixement (en aquest cas d’un 2%) a través de generar més deute públic lligat altre cop a retallades socials. D’altra banda, finançaran les grans multinacionals energètiques i les TIC en una suposada transició energètica i de desmaterialització de l’economia mitjançant l’anomenada Internet de les coses (interconnexió digital d’objectes quotidians a internet). Tota una revolució tecnològica que necessitarà una quantitat ingent d’energia i materials, que no disposem, i que comportarà un augment voraç del colonialisme extractivista, augmentant les desigualtats globals i fomentant l’ecofeixisme.
Totes aquestes polítiques es basen a més en la creença que l’economia es pot desmaterialitzar (la correlació entre PIB, consum d’energies i materials, i emissions GEI és quasi lineal). A més, també parteixen de la premissa que, a major eficiència, menys consum; i per tant menys impacte. Però la paradoxa de Jevons desmenteix aquesta proposició en establir que, a mesura que el perfeccionament tecnològic augmenta l’eficiència amb la qual s’utilitza un recurs, és més probable un augment del consum d’aquest recurs que no pas una disminució.
Per tant, no és desitjable una transició que segueixi amb les dinàmiques de creixement, colonialisme, extractivisme i explotació dels cossos i dels ecosistemes, com tampoc n’hi ha prou amb només repartir el treball sense tenir en compte els sectors, el seu impacte i les “necessitats” que es pretenen cobrir.
No és desitjable una transició que segueixi amb les dinàmiques de creixement, colonialisme, extractivisme i explotació dels cossos i dels ecosistemes, com tampoc n’hi ha prou amb només repartir el treball sense tenir en compte els sectors, el seu impacte i les “necessitats” que es pretenen cobrir
És en aquest context on hem de plantejar la idea de la reducció de les hores de feina per gaudir la vida, no per produir més. Per solidaritat i justícia amb els que viuen als territoris als quals indefectiblement hauríem d’espoliar, no ja per la bogeria d’intentar mantenir la producció i consum actuals, sinó per mantenir aquesta irracional màxima del capitalisme que és el creixement continu i perpetu, i per la seguretat i protecció de les majories socials també a casa nostra. És imperatiu, per tant, que aquest repartiment del treball vagi acompanyat d’una reformulació de l’activitat productiva i de la seva relació amb la reproductiva, i del repartiment de la riquesa.
Hauríem, doncs, de reduir les jornades laborals, de repartir el treball per tal de passar de sectors amb un alt impacte com el turisme de masses, el transport, la construcció, les finances o les TIC, a altres sectors essencials per a la reproducció de la vida, com l’alimentari, la silvicultura, les cures, la sanitat, l’educació o la gestió de residus. Treballar menys per viure millor, repartir el treball assalariat tot millorant la qualitat de vida, cuidar del nostre entorn, disposar de temps lliure per l’oci i les cures, socialitzar, ser autosuficients i resilients, produir el necessari, redistribuir-ho tot.
Això no és negociable ni per nosaltres, ni pel planeta.
