Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Síria, quan el confinament no és possible

La propagació de la COVID-19 al país, on la meitat de la població està desplaçada i molt empobrida, i les infraestructures devastades, fa témer una catàstrofe sanitària

/ Arxiu

L’arribada de la COVID-19 ha estat com un tsunami que ha capgirat les nostres vides d’un dia per l’altre; els nostres sistemes de salut estan tensats al màxim, els carrers ja no són nostres -si és que ho havien de ser, només nostres- perquè la immensa majoria de nosaltres fa més de tres setmanes que vivim confinats a les nostres llars i experimentant un aïllament social no triat i sobrevingut que ens obliga més que mai a cuidar-nos emocionalment per procurar no caure en el desànim, la por, l’ansietat o l’angoixa que l’amenaça d’aquesta pandèmia global ens pot provocar.

I tot i estar patint els efectes devastadors d’aquest tsunami, hauríem de ser capaços d’allargar la mirada més enllà de casa nostra, de la nostra gent, de la nostra ciutat o de la nostra terra, i visibilitzar que en altres terres, llunyanes i no tant, els efectes d’aquest mateix virus poden ser catastròfics. Aquesta és la nova amenaça a què s’enfronta Síria, un país que acaba d’entrar en el desè any d’una guerra que ja ha provocat més de mig milió de morts i més de cent mil detencions arbitràries, i ha desplaçat més de la meitat de la població que tenia el país abans de 2011.

Arreu del país hi ha centenars de milers de persones que no poden confinar-se a casa seva perquè ja no tenen casa, i no poden aïllar-se socialment perquè en moltes zones desenes de milers de famílies malviuen amuntegades en camps improvisats

Arreu del país hi ha centenars de milers de persones que no poden confinar-se a casa seva perquè ja no tenen casa, i no poden aïllar-se socialment perquè en moltes zones desenes de milers de famílies malviuen amuntegades en camps improvisats, mentre que a les presons i centres de detenció un brot del nou coronavirus seria impossible de contenir a causa de les condicions en què es troben la majoria d’aquests centres. Les persones detingudes pateixen amuntegament en cel·les subterrànies insalubres i on no tenen garantits els seus drets fonamentals més bàsics com són l’atenció mèdica, alimentació adequada i accés a l’aigua i a la higiene personal. La situació d’especial vulnerabilitat què pateixen els prop de 100.000 detinguts i desapareguts és el motiu que ha empès l’associació “Families for Freedom” a encapçalar una campanya internacional per exigir que s’actuï de forma urgent perquè s’alliberi tots els detinguts a les presons i centres de detenció davant de la propagació de la pandèmia del nou virus.

La situació de la resta de la població al 70% del país que torna a estar sota control governamental també és molt preocupant. Segons l’activista i professor a la Universitat de Lausana, Joseph Daher, la precària situació econòmica, la destrucció d’infraestructures i la manca dels serveis més bàsics a conseqüència de més de nou anys de guerra, ja han provocat protestes contra les paupèrrimes condicions de vida a la província de Sweida i més recentment a la província de Daraa i a les zones rurals dels voltants de Damasc. La propagació de la COVID-19 seria una tragèdia per a milions de sirians que viuen en aquestes zones on el govern manté el control absolut de la informació sobre la propagació del virus. Una bona mostra és la prohibició que els metges facin qualsevol comentari sobre la situació o els obstacles que posa el govern per col·laborar amb agències internacionals en el marc de la pandèmia.

Per intentar evitar la propagació del nou virus, el govern ha restringit la minsa activitat econòmica que hi havia en un país on el 80% de la població és pobra i que sobreviu si pot sortir a buscar feina cada dia. No poder-ho fer els aboca inevitablement a la pobresa més extrema. Per intentar pal·liar les necessitats més bàsiques de milers de famílies, han sorgit iniciatives locals de solidaritat a Damasc, LattakiaTartousSweida, Hama, Homs, Alep i Daraa, així com campanyes de sensibilització liderades per ONG locals per donar a conèixer mesures preventives contra l’expansió del virus. Malauradament, el règim d’Al-Assad percep aquestes iniciatives locals com una amenaça a les seves pròpies xarxes i sobretot a la seva autoritat, i demana que qualsevol ajut i donació es canalitzi exclusivament a través de les entitats registrades al ministeri d’afers socials. Damasc necessita assegurar la seva autoritat i no dubtarà a utilitzar la pandèmia de la COVID-19 per consolidar el seu autoritarisme i ofegar qualsevol intent de dissidència social.

La situació humanitària i sanitària a Rojava, al nord-est, també ha quedat molt deteriorada després de l’operació bèl·lica encapçalada per Turquia. Els bombardejos a la zona de la frontera van desplaçar centenars de milers de persones que ara es troben en una greu situació de vulnerabilitat davant l’aparició del nou virus

La situació humanitària i sanitària a Rojava, al nord-est, també ha quedat molt deteriorada després de l’operació bèl·lica encapçalada per Turquia. Els bombardejos a la zona de la frontera van desplaçar centenars de milers de persones que ara es troben en una greu situació de vulnerabilitat davant l’aparició del nou virus, i l’aigua s’ha convertit, com passa massa sovint en llocs en conflicte, en arma de guerra. Segons fonts de Human Rights Watch a la regió, Turquia ha decidit tallar el subministrament d’aigua als territoris kurds d’aquesta zona del país. Mig milió de persones no tenen assegurat l’accés a l’aigua, especialment les que sobreviuen als camps de refugiats, i sense aigua per rentar-se les mans, se les priva de l’única mesura preventiva amb què s’intenta esquivar el nou virus. En plena crisi sanitària, la falta d’aigua pot fer estralls entre la població i és inacceptable que una vegada més s’utilitzi el mercadeig d’un bé de primera necessitat per afavorir interessos propis.

Després de nou anys de guerra i dels bombardeigs intencionats d’hospitals, infraestructures de salut -quasi 500 segons l’OMS- i personal mèdic, el sistema sanitari del país està devastat. A la província d’Idlib és on la destrucció d’infraestructura sanitària és més greu a causa dels bombardejos indiscriminats de l’aviació russa i del govern sirià. Des de desembre de 2019 aquests atacs contra la població civil han provocat el desplaçament forçós de prop d’un milió de persones, el 80% de les quals dones i criatures desplaçades, en molts casos, d’altres zones del país cap a la frontera amb Turquia. Allà s’amunteguen en campaments improvisats sense les mínimes condicions d’higiene i salubritat. Les organitzacions humanitàries alerten d’una catàstrofe sanitària sense precedents si la pandèmia colpeja aquests camps de desplaçats que ja estan desbordats. Nacions Unides ha demanat un alto el foc a tot el país per poder fer front a l’amenaça del nou virus, però segons l’Observatori Sirià Dels Drets Humans, forces governamentals segueixen bombardejant pobles de la regió sense tenir en compte la treva acordada per Rússia i Turquia, i agreujant encara més la situació de bona part dels més de tres milions d’habitants que té actualment la província d’Idlib. És una quimera pensar que en aquestes condicions es pugui fer front a una emergència sanitària com la que representa la COVID-19.

Síria segueix patint l’oblit de pràcticament tothom, mentre la greu crisi humanitària denunciada des de fa temps per Nacions Unides i organitzacions internacionals i locals, ara es veu agreujada per l’afectació del coronavirus, que pot provocar una catàstrofe sanitària a les presons i centres de detenció, i entre la població refugiada del nord-oest i nord-est, i pot deixar en la pobresa més extrema milions de persones arreu del país. Des d’Idlib, una treballadora social va penjar una fotografia a les xarxes socials que posa de manifest les paradoxes que afecten la població refugiada i desplaçada en temps de la COVID-19. La foto mostra una nena davant d’una tenda amb un cartell a les mans on es pot llegir: “Stay home…..I wish I can” (Queda’t a casa…… Tant de bo pogués)