“Cap home no està autoritzat per a dir ‘llibertat’ a la seva llibertat”
Blai Bonet
Fa mal de dir quan una és periodista, però confesso que el 80% de la informació diària no m’interessa i que les tertúlies m’avorreixen sobiranament. Mateixes persones, mateixos arguments, mateixes brometes, mateix estancament en bucle. A la caça sempre d’entrevistes i reportatges delicatessen, d’algun punt de vista diferent, d’alguna llum que activi zones mandroses del cervell. Com antídot per no deixar de creure en el periodisme m’enganxo a totes les pel·lis i sèries sobre periodistes: crec que sento nostàlgia del que podria i hauria de ser. Ara acabo de veure Al descubierto. Quan una se submergeix en la intrahistòria del reportatge del New York Times que va destapar els abusos del productor Harvey Weinstein i va encendre la metxa del #metoo, una recorda que té sentit i val la pena. De vegades hi ha setmanes, com la passada, en què les proves són irrefutables.
Primer acte. El 3 de maig, dia mundial de la llibertat de premsa, Gemma Garcia, redactora d’aquest mitjà, va ser escorcollada, identificada i retinguda per agents de l’ARRO dels Mossos durant un desnonament al barri de Porta de Barcelona. Cobria el llançament des de dins del pis, i quan els agents esbotzaven la porta ja els va avisar que ella hi era a dins, i el primer poli que va treure el cap ja li va comentar a la resta que hi havia algú gravant. Justament per això cobria el desnonament des de dins. Perquè hi hagués testimonis i proves de les maneres de fer. Perquè la persona que desnonaven havia amenaçat de suïcidar-se i calia protegir-la especialment. Perquè ens ha de continuar fent mal que continuï essent legal treure a la gent malalta o desesperada de casa seva, a cop de maça, i de crits i de violència institucional. Per tot això la van retenir de manera completament irregular.
El dia mundial de la llibertat de premsa, els Mossos van retenir a la mateixa periodista que va explicar al Parlament que des de 2015 no paraven d’augmentar els incidents contra periodistes protagonitzats per cossos policials
El 3 de maig, dia mundial de la llibertat de premsa, van retenir a la mateixa periodista que el novembre del 2022, i com a coordinadora del Mapa de la Censura de Mèdia.cat, va explicar al Parlament que des de 2015 no paraven d’augmentar els incidents contra periodistes protagonitzats per cossos policials. Tres de cada deu incidents contra periodistes el 2020 i 2021 van ser causats per cossos policials, 68 de 211. Van retenir a la mateixa periodista que va explicar als nostres polítics que aquells incidents tenien sempre un patró, i es produïen majoritàriament durant manifestacions o desnonaments. La mateixa periodista que, en nom del col·lectiu, va demanar protocols d’ordre públic que garanteixin l’exercici del dret a la informació en contextos de protesta al carrer. Casualitat, avís o moltes ganes d’il·lustrar-nos sobre la importància de la llibertat de premsa? La Gemma Garcia, una de les persones que més sap del dret a l’habitatge al país i, sobretot, de totes les empreses que l’impedeixen, renegarà segur perquè no voldrà que la mencioni, però aquest despropòsit, com a exemple de tants altres de cada dia, calia recollir-lo.
L’informe anual de llibertat de premsa de RSF denuncia aquest any les campanyes polítiques de propaganda i desinformació massives com a grans riscos per al periodisme, i l’amenaça que pot implicar la –pesada– intel·ligència artificial. Manipulació massiva ja n’hi ha, pensareu alguns, i la cosa és imaginar on podem arribar quan no siguem capaces de distingir entre el que és veritat i real, i el que és més fals que Judes. Al rànquing mundial de llibertat de premsa, l’Estat espanyol torna a baixar posicions per la llei mordassa i la precarietat laboral. Tot i que figura que estem al 30% bo del món, l’informe parla de “precarietat preocupant i cronificada”: arribaran aquests informes a les facultats de periodisme? Quanta ràbia tanta gent bona que ho ha intentat i ha hagut de tirar la tovallola, amb tanta mediocritat a les graelles. No hem avançat en despenalitzar els delictes d’opinió i han augmentat les accions judicials abusives contra mitjans i periodistes. RSF torna, per enèsima vegada, a alertar de la forta politització dels mitjans, i de la forta polarització política-informativa. I, cuidao, que som dels que estem millor. Al món mundial les condicions per a l’exercici del periodisme són adverses “a set de cada deu països”.
Segon acte. La setmana passada, al Raval, com per compensar tant de mal rotllo, va tenir lloc un dels actes de reconeixement més bonics que es poden fer a una periodista amb sensibilitat social: militants històrics i entitats veïnals de mitja àrea metropolitana van reunir-se per agrair-li a l’Helena López Vallejo la seva feina d’anys. No és habitual veure tanta dignitat junta. L’Helena, que segur que tampoc voldria sortir en aquesta columna #perquèlesperiodistesnohandesernoticia, és una de les deixebles més persistents i avantatjades de Huertas Clavería i del seu reporterisme de fang i carrer. Una de les millors cronistes dels barris. I… ep! Desconfieu sempre dels i les que es reivindiquen a si mateixos com a huertamaros o huertamares: huertamaro només et fan els de baix, i a l’Helena l’han beneïda.
No hem avançat en despenalitzar els delictes d’opinió i han augmentat les accions judicials abusives contra mitjans i periodistes
De Sants, de Nou Barris, del Carmel, de Ciutat Meridiana, del Raval, de Verdun, de la Barceloneta o de L’Hospitalet. De tot arreu va aparèixer gent per dir-li a l’Helena, i és literal, que era l’única periodista que havia sabut escoltar-los i explicar-los. “A tu et creiem”, li van dir, perquè escrius al marge i des dels marges. L’única discrepància a l’auditori era entre els que volien que demanar-li al seu diari que la retornés als carrers, i entre els que es felicitaven perquè ara parlés d’educació, “que allà fa molta falta”. La gent que mai s’ha rendit, aquells que quan morin lloarem pel seu compromís, van ajuntar-se per agrair-li la seva escolta activa i la seva disponibilitat. Enveja sana saníssima de com li parlaven. Del respecte i l’estima intel·lectual a totes dues bandes. De com la trobaven a faltar. “Gràcies a tu hem tornat a confiar en el periodisme”. Quin regalàs i quina responsabilitat que et diguin això. Empoderadíssims i empoderadíssimes després de patir quilos de menyspreu, van rajar molt i amb molt de criteri del nostre periodisme de cada dia. L’Helena, tan discretament professional, els va recordar que no els havia fet cap favor, que només explicava bones històries que s’havien d’explicar. Amén.
Tercer acte i final de l’obra. Dissabte passat es va celebrar el 17è aniversari de la Directa i es va presentar el nou paper a l’Ateneu de Nou Barris. La nova Directa, que ja feia molt temps que no era un setmanari, serà a partir d’ara un diari-revista mensual. Redisseny, renovació, reinici. Més espai per a les alternatives i més temps per a poder llegir-les. La repassada ràpida i incompleta de tants reportatges amb impactes reals i concrets, va permetre fer-se una idea de la solidesa de la proposta. L’últim exemple, la sèrie sobre infiltrats de la policia als moviments socials que han recollit molts mitjans internacionals. Recordo la primera vegada que la Terribas la va citar a La nit al dia a TV3. Un agosarat exotisme que només ella es podia permetre. Avui la resta de mitjans ja no poden no citar la Directa. S’han guanyat el respecte professional i no és cap miracle. És un equip de periodistes que hi dedica la vida per 1.301 euros bruts al mes en dotze pagues. És un equip de col·laboradores extremadament generós i compromès amb un periodisme lliure. És la tossuda fidelitat de les sòcies i els subscriptors. Són les simpaties i complicitats diverses. És la brúixola invisible de la intuïció. És la intuïció col·lectiva sobre on radica l’essència del bon periodisme i sobre com preservar-lo. Més periodistes com la Gemma i l’Helena. Llarga vida a la Directa, casa i refugi.
