Muntanya amunt amb un ramat d’ovelles seguint-nos, el sol d’estiu ens espetegava a l’esquena. Les meves cames joves tenien feina a seguir el pas del pastor que ja tenia una edat i que, amb la calor de juliol havia canviat la barretina per una gorra.
Jo no duia res a banda d’una navalla a la butxaca. Convençut que, amb el bon esmorzar que dúiem a la panxa en faria prou i que, en cas de tenir set ja trobaríem alguna font o algun torrent.
Però passaven les hores i el sol cremava i amb ell va arribar la set, una set fonda i persistent que m’assecava el coll i el ventre i no em deixava ni pensar. Ell tampoc duia aigua, convençut que ja en trobaríem, però aquell dia, allà era tot sec. Les muntanyes canvien. Mentre les ovelles amorriaven al migdia finalment va furgar el seu sarró i en va treure una poma. Era una poma eixuta, seca, que devia fer setmanes que corria per aquell sarró que no destacava per la seva netedat. Me’n va oferir la meitat i la vaig acceptar amb certs dubtes de si allà encara hi quedaria alguna resta d’aigua. La poma era seca, però va calmar la set i em va enreveixinar, aquella textura farinosa em va donar prou energia per acabar de passar les hores fins que vam tornar a baixar.
Fa uns dies, a la presentació del llibre “sempre a punt”, un manual de supervivència adaptat als Països Catalans, l’autor, en Nil Jaile deia que el que volia ensenyar aquest manual no era a fer-se l’heroi sol a la muntanya sol sinó a poder tornar a casa. Tenir les eines per demanar ajuda, saber-se espavilar i poder tornar a lloc segur.
Ahir la Comissió Europea en un document oficial recollia algunes recomanacions per fer front a una guerra o una catàstrofe climàtica i la més vistosa era demanar als ciutadans que tinguin kits de supervivència per passar tres dies aïllats de l’exterior.
Amb la notícia sobre els kits de supervivència m’ha vingut al cap el març de 2020, quan va començar la pandèmia i ningú sabia encara exactament què estava passant o què passaria
Amb la notícia m’ha vingut al cap el març de 2020, quan va començar la pandèmia i ningú sabia encara exactament què estava passant o què passaria, amb els primers confinaments recordo pensar, seriosament, què podríem menjar sense haver d’anar a comprar i quants dies podríem estar-hi. Estant a pagès es pot sobreviure, però sempre et falta alguna cosa. De fet, sempre hi ha faltat. La vida a pagès fins fa quatre dies, se sustentava en els veïns, fos per la necessitat de mans en feines puntuals o per la incapacitat de tenir de tot al teu tros de terra.
Fa pocs dies al Senat espanyol en una visita amb sindicats agraris es van dir coses com que una part del sector primari podia desaparèixer com va fer-ho la mineria i que no passaria res. La mateixa Comissió Europea considera que la pagesia per guanyar eficiència hauria de concentrar terra: menys pagesos amb finques més grosses. A mi em costa entendre que aquesta estratègia encaixi amb preveure una catàstrofe climàtica: què menjarem passats els tres dies? Tenir grans explotacions en poques mans no ens fa més vulnerables? Justament l’alimentació és un dels sectors on la concentració de capital és més bèstia, rere les mil marques del supermercat s’hi concentren un grapat molt petit d’empreses. Ara també ho veiem amb la propietat de la terra, qui compra terres com si s’hagués d’acabar el món? És clar, no se’n parla.
En Yanis Varoufakis diu que hem abandonat el capitalisme sense adonar-nos-en i que hem entrat en allò que ell anomena tecnofeudalisme. És evident que el mercat lliure cada vegada està en menys mans
En Yanis Varoufakis diu que hem abandonat el capitalisme sense adonar-nos-en i que hem entrat en allò que ell anomena tecnofeudalisme. És un resum barroer, en qualsevol cas podeu llegir-lo i veure si us convenç. El que és evident és que el mercat lliure cada vegada està en menys mans, i per desgràcia el poder polític i les institucions públiques hi tenen poc a dir. Ens allunyem de la lliure competència i ens allunyem del control públic. Passats els tres dies hauràs de comprar el que et diguin al preu que et marquin.
Avui, darrere meu, al ramat la terra és molla i l’aire fred. Ha plogut molt i ha plogut bé, la primavera es presenta esplendorosa i exuberant i l’emergència climàtica sembla que ens ha donat una treva. Pantans plens, aire fresc i flors. Al sarró des de fa anys sempre miro de dur-hi alguna peça de fruita, fins i tot, quan fa bo. Sovint una poma. Per mi o per si algú li fa falta, que potser el kit de supervivència més important serà tenir alguna cosa per donar.
