El 2018 començava amb la primera de les tres metàfores. Mont-roig del Camp, 2 de gener. Un Euromed atropella una seixantena d’ovelles d’un ramat que havien envaït les vies, espantades pel soroll del tren. En aquell tram, camí i via fèrria van de costat i la via no disposa de tanca protectora perquè, per llei, no és obligatòria. Davant d’aquest accident, Adif denuncia el pastor per trànsit indegut per les vies i estudia si denunciar-lo també pel retard de més d’una hora que van patir els viatgers del tren. Tots els passatgers i passatgeres van sortir il·lesos. Els danys a la locomotora, mínims. Però les pèrdues del propietari del ramat van ser de 7.000 euros. Ignoro si finalment Adif va cursar la denúncia.
La col·lisió de l’Euromed contra aquells bens porucs se’ns apareix com la metàfora d’un altre xoc, el d’un món tecnificat on el manteniment de l’activitat primària sembla una nosa col·lateral de la necessitat fisiològica que tenim els humans per ingerir aliment diàriament. L’ordenació del territori és massa vegades l’ordenació dels usos terciaris del territori i la subordinació de l’activitat agroramadera i forestal al traçat d’infraestructures viàries i energètiques de tota mena. L’ocupació del sòl sota un mantell de polígons, ofrena als insaciables déus de la logística, ha arraconat l’activitat pagesa, ha banalitzat ad nauseam el paisatge i ha fragmentat el medi natural, distorsionant profundament la mobilitat de la fauna salvatge. El culpable de tot plegat, el pastor, per provocar el retard del progrés. La llei, implacable amb el més feble. Tot en ordre. Res de nou.
Ara marxem lluny, al Japó, a l’illa de Hashima, davant les costes de Nagasaki. Segona metàfora. Hashima és una illa amb una gegantina mina de carbó subaquàtica que es va començar a explotar el 1890. L’illa va veure com es modificava el seu perfil, amb progressives ampliacions per guanyar terreny al mar i amb l’aixecament de poderoses defenses de formigó que la protegeixen dels tifons. Hashima, amb poc menys de 6 hectàrees de superfície, arribà als 5.000 habitants, assolint una de les majors densitats de població del món i reproduint un microcosmos arquetípic de la insostenibilitat socioambiental, on la sobirania alimentària era zero: tots els aliments s’importaven. El director de la mina, al capdamunt de l’ordre jeràrquic de Hashima, vivia en l’única casa de l’illa, situada al punt més enlairat, mentre que els obrers i obreres vivien amuntegats en minúsculs apartaments de 10 metres quadrats, patint unes condicions laborals deplorables, d’autèntic esclavatge. En moriren més de 1.300, per malalties, accidents laborals o desnutrició. L’illa també va rebre presoners de guerra xinesos i coreans, condemnats a treballs forçats. Fins que un dia tot aquell món s’esfondrà, arrossegat pel tancament de la mina l’any 1974, quan el consum de carbó al Japó deixà pas al d’un altre combustible fòssil: el petroli.
Ara, deshabitada, l’illa és un objectiu turístic i plató cinematogràfic esporàdic. Aquell món, insostenible, inequitatiu, injust, s’esvaí sobtadament quan un vell paradigma energètic fou substituït per l’adveniment d’un de nou.
Acabem. Una trista metàfora de la malsana relació que els humans hem arribat a mantenir amb altres espècies vives amb qui compartim planeta, però també metàfora del no reconeixement de límits ecològics de cap mena. No parlarem ni de cetacis, ni de felins ni d’elefants. Parlarem d’una espècie de colom, el colom migratori (Ectopistes migratorius). Potser va ser l’au més abundant del món i segurament de Nord-amèrica, on vivia. N’eren milions, i formaven estols colossals que enfosquien literalment el sol al seu pas durant hores. Segons la revista Science, s’estima que la població oscil·lava entre els 3.000 i els 5.000 milions d’individus. Una brutalitat. Ara no en queda ni un de sol. Espècie extinta, passat irrecuperable. D’acord, tal vegada el brutal declivi poblacional del colom migratori s’inicià per causes naturals, com ara una minva significativa en la disponibilitat d’aliments, però és indiscutible que la seva caça indiscriminada tingué conseqüències definitives en superposar-se als motius naturals. El colom migratori, tal com recull el seu nom, feia desplaçaments estacionals o en cerca d’aliment. Caçar-los era extremadament senzill, eren carn fàcil i barata d’obtenir. De fet, el seu gregarisme, eficaç adaptació defensiva als depredadors, suposà la seva condemna davant els humans: se’n caçaven a milers en una sola jornada, per la carn però també per protegir les collites, fins que aquelles matances superaren el punt de no retorn de la capacitat biològica de recuperació demogràfica de les poblacions. L’espècie col·lapsà i quan finalment s’aprovaren les primeres lleis per a la seva protecció ja era massa tard. El darrer exemplar fou una femella, la Martha, que moriria al zoològic de Cincinnati l’any 1914.
Cada hora tres espècies desapareixen per sempre més. Algunes sense ni tan sols haver estat descobertes ni estudiades
L’extinció del colom migratori és una més de les moltes pèrdues que han provocat (i provoquen) les activitats humanes. Cada hora tres espècies desapareixen per sempre més. Algunes sense ni tan sols haver estat descobertes ni estudiades. La sisena extinció massiva planetària. Sí, la sisena, però a diferència de les cinc precedents, aquesta per causes estrictament antròpiques. Tanmateix, el colom migratori és molt més que un nom en la llista de baixes del catàleg de la vida, és una dolorosa metàfora de la ceguesa i l’egoisme dels humans, incapaços d’acceptar els límits naturals planetaris.
Un ramat atropellat: metàfora d’un món occidental terciaritzat, allunyat de la terra. Una illa japonesa, ciutat i mina de carbó: metàfora d’un món on l’accés als recursos no és democràtic i on la dependència respecte als no renovables ens fa fràgils, vulnerables. Un colom extint: metàfora d’uns límits ecosistèmics que no acceptem, abduïts per la cobdícia i la inconsciència.
