Gervasio Sánchez és fotoperiodista. El seu primer viatge a l’Amèrica Central va ser l’any 1984 i, des d’aleshores, ha recorregut aquests països desenes de vegades amb l’objectiu d’explicar la realitat d’una zona que, a parer seu, massa sovint queda en l’oblit. A principis de 2017, quan només feia deu mesos que havien assassinat l’activista hondurenya Berta Cáceres, Sánchez es va proposar tirar endavant un projecte sobre activistes de drets humans i ambientalistes que estaven sent perseguits, empresonats i assassinats a diferents països de l’Amèrica Llatina.
Com es va definir el projecte “Activistes per la vida”?
Amb Entrepobles, de seguida ens vam posar d’acord a centrar-nos en Guatemala i Hondures, i en un dels elements que jo considerava clau: la necessitat d’anar nosaltres als llocs on estaven els activistes. Després, amb els membres de l’entitat que treballen en aquests dos països, vam establir un full de ruta que vam fer realitat els anys 2018 i 2019 en el marc de diversos viatges que van representar tres mesos llargs d’estada. Malgrat que són països complicats –amb algunes zones especialment perilloses–, sempre s’ha d’anar allà on passen les coses. I això s’ha de fer així tant si és una guerra com una crisi humanitària o el que sigui. De fet, és l’única manera de poder veure com viuen les persones, quines són les condicions que han de suportar i com les amenaces i els seguiments –que nosaltres també vam experimentar quan treballàvem– impacten sobre la seva vida quotidiana.
Quin era l’objectiu de la teva feina?
La major part de les morts d’activistes s’emparen en l’anonimat d’aquests lluitadors i en la impunitat total que regeix en aquests països, on més del 95% dels crims no es resolen mai. En aquest context, matar surt pràcticament gratis. Per això, el que volia era posar-los nom i explicar les seves històries. Treure de l’anonimat els perseguits és una manera de protegir-los. Això és el que jo vull creure i segueixo creient.
Quina relació has establert amb aquestes persones?
Lluitar pel medi ambient a Europa és un joc de nens, en què els riscos personals són mínims. A l’Amèrica Central, si les coses van mal dades, et claven un tret al cap. És a dir, estàs tractant amb gent que sap que, en qualsevol moment, se’t pot carregar. I de la manera més cruel: davant de la família, dels amics… De fet, a un dels activistes hondurenys li van matar el pare i el germà perquè no el van poder matar a ell. I això va passar entre dos dels viatges que vaig fer. Vaig dormir a casa seva i vam anar a visitar les tombes dels seus éssers estimats assassinats. Amb aquestes persones estableixes una relació de gran respecte i admiració.
Quina valoració en fas del resultat?
“Projectes com aquest contribueixen a donar sentit a una feina actualment tan devaluada com la de periodista, també donen valor a la tasca de les ONG i, per a mi, és una forma de lluitar contra la impunitat”
Penso que projectes com aquest contribueixen a donar sentit a una feina actualment tan devaluada com la de periodista, també donen valor a la tasca de les ONG i, per a mi, és una forma de lluitar contra la impunitat. Una impunitat que, d’una manera absolutament vergonyosa, protegeix empreses europees, estatunidenques, canadenques, xineses i russes. Hi ha un mercadeig descarat i utilitarista de les legislacions per treure beneficis. I, mentrestant, els ciutadans de tots aquests països, ben calladets.
Quina creus que hauria de ser la resposta de la ciutadania?
La gent ha de fer un esforç per informar-se en profunditat i fugir dels interessos dels partits polítics, que pretenen marcar l’agenda. No ens podem moure a cop d’impactes mediàtics, amb temes que apareixen i desapareixen al cap de poques setmanes. L’extractivisme està destruint el planeta d’una forma brutal. Cada vegada que maten, fereixen, empresonen o persegueixen un activista a l’Amèrica Central hi hauria d’haver una gran protesta universal perquè estan matant la gent que defensa el nostre medi ambient.
