Podria semblar que la jove escriptora sud-africana Kopano Matlwa convida a submergir-te en una història d’esperança, primaveres
i florescències, però, amb valentia i cruesa, la seva darrera novel·la et llança de cap a un postapartheid ple de violències. Editat en català per Sembra Llibres, Florescència té mirada de dona. De dona negra i precària. La protagonista, Masechaba, a través d’un monòleg interior torrencial, ens col·loca en guerra en un país racista i xenòfob, ens asfixia dins una sanitat pública del tot deficient i ens fa sentir la vulnerabilitat dels cossos.
Masechaba lliura moltes batalles. Ha estudiat Medicina, com l’autora,
i es repeteix entre els murs de l’hospital que ha de posar-se a la pell de les pacients, però no hauria d’endur-se-la a casa. La sensació de no estar fent tot allò possible quan algú es troba en la cruïlla entre la vida i la mort, de claudicar i d’isolació –“quan matem un pacient estem sols”– turmenten la jove. La ficció de Florescència retrata una realitat de violència xenòfoba in crescendo que es normalitza entre doctores, infermeres i pacients, i cristal·litza en la seva pròpia mare, que la intenta allunyar de la seva amiga únicament per haver arribat de Zimbàbue.
Per damunt de tot, Florescència ens empeny a triar: assumir la complicitat amb el racisme i la xenofòbia o trencar-la, convertir-se o no en aquells que durant l’apartheid es van limitar a mirar-s’ho. Masechaba tria i decideix prendre partit assumint uns riscos que la duran al llindar de la mort.
