Amb un comunicat de poc més d’una pàgina i evitant l’ostentació exhibida en anteriors ocasions, el Govern d’Acord Nacional (GNA) de Líbia celebrava, el passat 26 de setembre, el “retorn a la calma” al sud de Trípoli, la capital del país. La ciutat reprenia una certa tranquil·litat gràcies a un alto el foc signat un dia abans amb milícies contràries.
Amb el nou acord, el govern libi reconegut per la comunitat internacional aconseguia aturar, de nou, les hostilitats que han estat assolant la capital des de finals d’agost. Llavors, una heterogènia aliança armada liderada per una milícia coneguda com la Setena Brigada i provinent de Tarhuna –localitat al sud Trípoli– va llançar una ofensiva contra la ciutat per intentar expulsar les milícies que en controlen el sud.
Des de l’esclat de la guerra civil, les fractures internes no han parat d’eixamplar-se i actualment el país està dividit
Des que va esclatar la guerra civil a Líbia l’any 2014, les fractures internes no han fet més que eixamplar-se i actualment el país està dividit en dos grans i fràgils blocs oposats, un dels quals està establert a Tubruq i Al-Bayda, a l’est del país, i l’altre, liderat pel GNA, a Trípoli. Sobre el terreny, però, les dues meitats són vagues, ja que estan formades per una miríada oportunista de grups i milícies que competeixen amb altres faccions locals per protegir o augmentar les respectives zones de control i beneficiar-se dels recursos.
En total, 117 persones han perdut la vida en els darrers xocs a Trípoli, moltes d’elles civils, i 581 han resultat ferides
En total, 117 persones han perdut la vida en els darrers xocs a Trípoli, moltes d’elles civils, i 581 han resultat ferides, segons xifres publicades pel Ministeri de Salut. D’acord amb l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (UNHCR), a més, unes 5.000 famílies s’han vist obligades a fugir de casa des de l’inici dels enfrontaments. “La gent fa tot el possible per sobreviure, evitant tants danys com sigui possible”, explica a la Directa, des de la ciutat, Muhanned, un activista local que creu que és qüestió de temps que els combats tornin a irrompre a la capital. “La violència no només perjudica les nostres propietats, la rutina, l’estabilitat i la vida social, sinó també el nostre benestar físic i mental, i això és el que més ens afecta”.
Lluites de poder
La darrera onada de combats, que ha estat la més important viscuda a Trípoli des de 2014, va posar punt final de forma abrupta a la fràgil estabilitat que havia regnat a la ciutat el darrer any, i va tornar a posar en relleu tant la debilitat del GNA com la seva incapacitat per mantenir l’autoritat sobre les milícies que, teòricament, l’haurien de protegir.
Les quatre milícies que controlen la capital formen una xarxa criminal més propera a un càrtel de màfies que a un cos de seguretat
Poc després de formar-se com a govern interí del país a finals de 2015, el GNA va decidir establir-se a Trípoli, però en no disposar de forces armades va haver de cedir la seguretat, de la ciutat i pròpia, a un grup de milícies que no van deixar passar la lucrativa oportunitat. Inicialment, la ciutat estava atomitzada entre nombrosos grups en competició per augmentar les respectives àrees d’influència. Però amb el temps, un grup de quatre milícies –el Batalló Nawasi, el Batalló de Revolucionaris de Trípoli, les Forces Especials de Dissuasió (SDF) i Ghaniwa– van aconseguir expulsar la resta i imposar-se a la ciutat.
Protegir el GNA, però, mai ha estat entre les prioritats d’aquests grups, que han acabat formant una xarxa criminal més propera a un càrtel de màfies que a un cos de seguretat. En aquest sentit, la seva relació amb el govern interí i la seva situació privilegiada a la ciutat els ha brindat l’oportunitat, d’una banda, per saquejar les arques de l’Estat, i, de l’altra, per controlar la seva economia informal i xarxes de delinqüència. El control de la ciutat per part d’aquesta aliança de milícies només ha estat possible deixant fora de joc molts actors que, com darrerament la Setena Brigada, han articulat des de fora de Trípoli aliances circumstancials per tal d’intentar assaltar el poderós càrtel que controla la ciutat. Això sí, amb l’excusa de voler posar punt final a les seves xarxes criminals i corruptes. “Aquests grups armats controlen bancs i institucions de l’Estat, tenen contractes per protegir tal edifici o institució, tenen preferència per accedir a cartes de crèdit, reben equipament o poden fer xantatge a les autoritats per apuntalar algunes persones [a les institucions]”, exemplifica des de Trípoli la investigadora per a la Líbia del International Crisis Group, Claudia Gazzini.
La principal víctima d’aquest suculent càrtel mafiós són les veïnes de la ciutat, no només durant els conflictes que cíclicament esclaten sinó també en el dia a dia. “La poca seguretat i la dèbil economia tenen un impacte directe en el benestar i la vitalitat de les persones [en forma de] criminalitat, escassetat de serveis, inflació, mercat negre, crisi de liquiditat [als bancs], atur o terrorisme”, arranca Muhanned, que segueix: “Degut a aquestes condicions, Líbia està vivint un esgotament de la classe obrera amb persones que cauen en la pobresa i, per descomptat, el tancament de moltes petites i mitjanes empreses”. I critica: “A l’altre extrem, hem presenciat com molts caps polítics i milicians s’han fet molt rics, i no cal explicar com ho han fet”.
Tanmateix, la gran víctima política d’aquesta última lluita de poder entre grups ha estat el mateix GNA, que finança moltes d’aquestes milícies que, sobre el paper, estan sota el seu comandament. “[El GNA] està en un dels moments més baixos fins ara, i s’ha demostrat incapaç de garantir la seguretat de la ciutat que ells mateixos van designar capital”, comenta l’especialista en qüestions de seguretat i intel·ligència al Magreb Oded Berkowitz.
L’únic aliat en qui pot seguir confiant el govern és aquella comunitat internacional que va apuntalar en primer lloc el GNA i que el reconeix com l’únic govern legítim de Líbia. En aquesta línia, l’ONU s’ha mostrat molt crítica amb els últims esdeveniments a la ciutat,
i ha amenaçat amb imposar sancions i portar davant la justícia els responsables de trencar el seu propi alto el foc, a més de qüestionar el model de milícies. El dubte, però, és amb quina autoritat el GNA pot aplicar totes aquestes mesures.
Retorn extremista
Paral·lelament, una altra de les preocupacions, conseqüència del caos generat a Trípoli, és la reaparició de grups salafistes –alguns propers a Al-Qaeda– que cerquen tornar a guanyar influència, sobretot de la mà de l’aliança que ha intentat assaltar la ciutat. L’episodi més evident d’aquesta finestra d’oportunitat es va produir el 10 de setembre, quan tres homes armats afiliats a Estat Islàmic van atacar la seu de la Corporació Nacional del Petroli (NOC) de Líbia, la institució més respectada al país i l’única que és capaç de mantenir bones relacions amb gairebé totes les parts en conflicte.
“Generalment, quan hi ha inestabilitat [es genera] una oportunitat per a Al-Qaeda i Estat Islàmic per créixer i guanyar influència”, interpreta Berkowitz, que considera que “no és casualitat que hi hagi hagut un atac d’EI a la seu de la NOC” just en aquests moments.
Els vents de l’est
Mentre Trípoli s’enfonsava de nou en una espiral de violència, que deixava en evidència el GNA, a l’altra punta de Líbia el general Khalifa Haftar –cap de l’Exèrcit Nacional Libi i home fort a l’est del país– somreia maliciosament. Principal enemic del govern establert a Trípoli en el gran escenari libi, el mariscal ha negat estar involucrat en els combats que han dessagnat la ciutat, però els enfrontaments han reforçat la seva versió de buit de poder, manca de seguretat i necessitat d’una autoritat forta que restauri la calma, a més d’obrir-li la porta a buscar aliats a Trípoli aprofitant les rivalitats entre els seus grups.
La Corporació Nacional del Petroli és la institució més respectada i l’única que té bones relacions amb gairebé totes les parts
“El fet que hi hagi hagut aquesta escalada sense que Haftar hi estigui directament implicat és extremadament beneficiós per a ell”, interpreta Gazzini, que apunta que “la seva narrativa queda reforçada per uns esdeveniments que està utilitzant per dir que vindrà a Trípoli: [que la gent] no es preocupi [perquè] vindrà, tot i que no ara”. Per a Muhanned, però, reduir el problema a una qüestió merament de seguretat és una aproximació simplista que ignora unes deficiències molt més àmplies: “La violència no acabarà aviat, a vegades hi ha pauses; però sense una solució política, un govern i unes institucions unificades, unes forces policials i un exèrcit unificat, una votació justa sobre una [nova] Constitució i unes eleccions transparents i legítimes, ells seguiran ofegant-se en la guerra civil, de la qual la divisió i el conflicte armat són només una part del paquet”.
