Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Hondures i la necropolítica

Al país, un dels més violents del món, han proliferat els projectes extractius enmig de valentes resistències comunals i populars

Durant dècades s’ha mantingut un malentès respecte al tema del desenvolupament. Semblava que es tractava que els països subdesenvolupats accedissin a les mateixes quotes i models econòmics, socials i polítics dels països avançats. Però la història ens ha demostrat tossudament que el desenvolupament capitalista realment existent no funciona així, sinó que evoluciona de forma desigual i en trajectòries diverses, segons la funció que cada país té adjudicada dins de la divisió internacional del treball.

La funció primordial de l’Amèrica Llatina en l’ordre global del segle XXI –amb governs neoliberals o progressistes– és la de subministrar matèries primeres que seran transformades en altres països com a valors de consum. Sí, és un disseny gens original. Ja són més de 500 anys de venes obertes.

És dins d’aquest disseny que podem dir que avui Hondures és, malauradament, un dels països més desenvolupats. Especialment després del cop d’estat de 2009, el país ha experimentat una gran embranzida de desenvolupament. Amb la nova llei de mineria de 2013 han estat aprovats 384 projectes miners, atorgats 850 títols i delimitades 950 zones de reserva minera. El conjunt d’aquestes sol·licituds en procés afecten prop de 350.000 hectàrees. Tot això malgrat que, entre el 2000 i el 2015, la mineria va contribuir en menys de l’1% al PIB i era el sector que creava menys ocupació al país.

Els conreus extensius de palma africana ocupen més de 300.000 hectàrees, i estan en fase d’expansió, principalment per a la producció d’agrocombustibles. Aquestes plantacions consumeixen la mateixa quantitat d’aigua que 18 milions de persones, en un país de 8 milions d’habitants. En aquests darrers anys s’han aprovat 48 projectes de grans represes i 123 de més petites. I tot això sense comptar els territoris acaparats per les infraestructures turístiques. L’inconvenient per a les empreses extractives és que en tots aquests territoris hi viu gent, a la qual cal desposseir –eludint l’obligació de fer-hi consultes– de les seves terres, rius, fonts d’aigua, zones de pesca.

És possible governar a gust d’Alexis de Tocqueville –defensor històric del neoliberalisme– països amb aquest desenvolupament extrem? Les elits locals i les borses de Wall Street, Xangai, Toronto o Frankfurt no ho veuen viable. No hi ha espai per al pacte social. Proves d’això les hem tingut amb el cop d’estat de 2009, i més recentment, el novembre de 2017, amb la clamorosa tupinada a les eleccions presidencials després de la suspensió del recompte durant més de tres dies quan guanyava el candidat de l’oposició, davant dels nassos tapats de la comunitat internacional, amb la Comissió Europea en primer lloc.

Un país així requereix un govern de gestors sense escrúpols del necropoder i els necronegocis. Una altra governabilitat requeriria un disseny i una trajectòria diferents per Hondures. I, efectivament, l’any passat Global Witness publicava l’informe “Hondures, el país més perillós del món per l’activisme ambiental”, on es diu que “les indústries extractives, amb el suport d’elits polítiques i empresarials i funcionaris corruptes, estan al darrere des de l’assetjament fins a l’assassinat d’activistes”.

Hondures té un dels índexs més elevats de violència al món. El 2017 s’han registrat 389 feminicidis. La taxa de pobresa arriba al 64,5% i la desigualtat és la més alta de l’Amèrica Llatina. Per tot això, entre 80.000 i 100.000 persones emigren cada any només als Estats Units. Tan sols prenent consciència d’aquest context es pot valorar en tota la seva dimensió la tasca de resistència de les comunitats
i les organitzacions populars a Hondures o a la veïna Guatemala. Des de les dones pobladores que es lleven cada dia intentant no pensar en l’heroïcitat que suposa seguir vivint, fins a les organitzacions i persones concretes (indígenes, garífunes, camperoles, estudiants, feministes, col·lectius LGTBI) que s’atreveixen a aixecar, contra tot pronòstic, la seva veu, el seu nom i el seu cos per defensar els drets de la seva gent i de la natura.

Aquests dies, el judici per l’assassinat de Berta Cáceres erra en el laberint de la imaginària justícia hondurenya

Aquests dies en què el judici per l’assassinat de Berta Cáceres erra en el laberint de la imaginària justícia hondurenya –generosament subvencionada per la cooperació espanyola–, organitzacions de solidaritat i drets humans pressionen la comunitat internacional per denunciar totes les irregularitats en la instrucció del cas. En aquest episodi ens juguem molt més que aconseguir justícia per a Berta. Darrere hi ha desenes d’activistes i membres de comunitats que no són tan visibles als mitjans d’incomunicació, heroïnes quotidianes de la primera línia de resistència davant la necropolítica del desenvolupament.

No és una qüestió d’altruisme, es tracta de saber fins a quin punt el nostre futur està cada cop més lligat a les seves resistències. De la mateixa manera que el seu està cada cop més lligat a la nostra capacitat de fer front a l’ascens del feixisme, les polítiques de la por i la seguretat, i al poder corporatiu a casa nostra.