Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Qui vol els nens que migren sols?

/ Baruc López

La migració de menors a Catalunya remunta al voltant de l’any 2000, quan es va fer visible que alguns nois es trobaven en situació de carrer en ciutats com Barcelona i Santa Coloma de Gramenet. Aleshores es van batejar com a MEINA (menor estranger indocumentat no acompanyat), posant l’accent en el fet que fossin estrangers i no nens. Així, es va crear un sistema paral·lel i discriminatori al dels nens i nenes autòctons, que consistia majoritàriament en la creació de centres d’acollida especials per a ells; centres grans i allunyats de nuclis urbans, que en dificultaven la inclusió.

Aquest sistema segueix vigent i, a la seva falta de planificació i pocs recursos, ara cal afegir-hi una sobreocupació amb ràtios i recursos educatius insuficients, que no només desborda els espais i els nanos, sinó també les professionals que hi treballen.

Aquests joves qüestionen l’Europa fortalesa rebel·lant-s’hi, i visibilitzen el fracàs de l’Europa dels drets humans, concretament dels drets dels infants. Entren en joc dues lleis: la llei d’estrangeria, pel fet d’estar en situació administrativa irregular, i la llei de protecció al menor, ja que en estar sols, es troben en situació de desemparament i se’ls ha de protegir.

El que queda palès és que són uns “ciutadans” incòmodes, dels quals ningú vol fer-se responsable. I mentre ens fem ressò de les discussions sobre qui se n’ha de fer càrrec (DGAIA, centres, fiscalia, Mossos d’Esquadra, etc.) i de les baralles entre les administracions (de l’Estat, catalanes i locals), desenes de nens –nens!– dormen als passadissos i cadires de comissaries de policia o fiscalia com si haguessin comès un delicte. Arran de la situació actual, algunes entitats i educadores socials que treballen en aquests centres de “protecció” i “acollida” comencen a rebel·lar-se i a visibilitzar una situació injusta, inhumana i caòtica. Tenim notícies que els Mossos d’Esquadra han obert diversos expedients a professionals per negar-se a “acollir” més nois en centres sobreocupats i amb ràtios insuficients.

Sovint ens oblidem que sota l’etiqueta de MEINA estem parlant de nens, de nois, persones concretes amb una història i projecte vital únics. Nois que van d’un recurs a un altre sense estabilitat, un lloc al qual pertànyer, unes activitats o formació i unes expectatives de futur. Joves que queden a la deriva d’un sistema que es preocupa majoritàriament d’ubicar-los però no d’atendre’ls. Un sistema que, mentre es planteja si reprendre programes de retorn voluntari (que ja van resultar inefectius en el seu moment), repartir els menors per diferents comunitats autònomes o fer acolliments familiars, es distancia del noi i les seves necessitats. Es creen centres magatzem on tenir-los col·locats però sense un projecte educatiu clar, ni personal ni amb condicions materials i humanes per dur-lo a terme, cosa que incompleix els seus drets més bàsics.

Mentre ens fem ressò de les discussions sobre qui se n’ha de fer càrrec, desenes de nens dormen als passadissos i cadires de comissaries o fiscalies com si haguessin comès un delicte

Aquesta situació provoca frustració i angoixa, i molts acaben fugint dels centres o itinerant de centre en centre a la recerca d’unes expectatives de futur. En el millor dels casos, obtindran un permís de residència sense autorització per treballar, si aconsegueixen salvar les moltes dificultats que caldrà superar abans: proves de determinació de l’edat, la dificultat d’accedir a una residència de treball a partir dels 16 anys, l’abandonament de la majoria a l’hora de fer els 18 anys, l’escàs accés a demandar protecció internacional, etc. Són joves amb un potencial humà increïble, valents, i molts d’ells acabaran en situació de carrer. Com deia Tessier (1995), “abandonar els menors al carrer significa posar bombes d’efecte retardat al cor de les ciutats”.

Cal repensar l’atenció a aquests nens des d’una mirada humana i el ressò mediàtic que se’ls dona –criminalitzant-los, creant una sensació d’invasió. Els nens són nens, sigui quin sigui el seu origen, i ens hem de plantejar quina és l’atenció que volem donar a la infància i a la joventut. A més dels costos personals que tot això té per cadascun d’aquests nois, hi ha costos socials, molt grans aquí i als països d’origen. Amb la globalització del capitalisme més salvatge, la migració de nens és un símptoma més d’un món deshumanitzat del qual totes som responsables. Les persones no triem on néixer. Quan al món les desigualtats estan repartides també per països, és normal que rebem l’impacte d’aquells que es rebel·len a la recerca d’una millora d’oportunitats, a la qual tothom hauria de tenir dret.

A tall d’exemple, al Marroc, grans empreses –com Zara, Telefònica o Mercadona– tenen treballadores amb sous irrisoris i en condicions precàries per uns productes que nosaltres gaudim a preus econòmics. Encara pensem que la migració no té res a veure amb nosaltres i que en som les víctimes? En els últims anys, quan encara no es podia dir que la DGAIA estava desbordada, se’ns ha mostrat que no interessen unes bones pràctiques amb aquests nois i que inclús en ocasions s’han vulnerat els seus drets fonamentals. Tampoc hi ha gaire transparència en l’adjudicació de centres a entitats –que poques han anat a concurs públic– ni en la gestió que en fan.

El passat mes de novembre el Defensor del Poble demanava explicacions a la Fiscalia de Menors per les condicions en què es trobaven els menors no acompanyats, que van romandre durant més de quatre dies en dependències policials i en situació de detenció. La situació va ser de tal gravetat que Jutges per a la Democràcia va emetre un comunicat acusant la DGAIA de vulnerar l’article 3 de la Convenció dels Drets dels Infants. El Síndic de Greuges, l’únic organisme que va visitar les dependències policials, va concloure “que en els últims mesos ja havia rebut diverses comunicacions en què es denunciava la presència de menors a les dependències de la Ciutat de la Justícia durant 55 hores, i fins i tot en algun cas 96 hores. Aquest mateix mes [17 de setembre] ha realitzat una visita a aquestes instal·lacions”. Hi ha nens que passen més de 100 hores en aquestes dependències, sense dutxar-se, sense canviar-se de roba, sense rentar-se les dents, amb la llum sempre encesa per raons de seguretat, menjant sempre el mateix (magdalenes, sucs i entrepans), sense veure la llum exterior ni sortir i sense saber quan sortiran. Aquests fets són un clar tracte cruel, inhumà i degradant, i continua succeint davant la mirada impassible d’aquells que tenen el deure de protegir els drets dels infants i de la societat en general.