El dijous 18 d’agost, Tunísia va estrenar una nova Constitució feta a la mida del seu president, Kaïs Saïd. S’enterrava així la Constitució democràtica de 2014, un dels principals èxits de la transició endegada després de la Revolució que va deposar el dictador Ben Alí el 2011. Tanmateix, la nova Carta Magna neix amb una legitimitat qüestionada, ja que només un 30,5 % de la població va participar en el referèndum del 25 de juliol, per bé que la gran majoria –un 94 %– va votar a favor. Més que donar estabilitat al país, tal com argumenta el president Saïd, la nova llei fonamental ha agreujat les divisions internes i l’actual procés polític d’exclusió podria portar en un futur no gaire llunyà a una confrontació civil.
Segons diversos experts, el nou sistema polític és “hiperpresidencialista” i codifica els plens poders que Saïd va assumir l’estiu passat fent una interpretació dubtosa i interessada de l’article de la Constitució referit a l’estat d’emergència. “La concentració de poders a les mans del president és molt significativa, i no existeix cap mecanisme real de control [de les seves accions]… El president pot decidir-ho tot virtualment”, sosté Zaid al-Ali, assessor en processos constitucionals del think tank IDEA. Per exemple, la nova llei fonamental, que Saïd no va consensuar amb cap actor polític o social, no recull cap mecanisme perquè el Parlament pugui cessar el president.
Saïd, un polític independent de 64 anys, va ser elegit president el 2019 amb més del 70 % dels vots. Amb fama d’íntegre i auster, va prometre deslliurar el país d’una classe política “corrupta”, a la que responsabilitza de no haver millorat el nivell de vida durant deu anys de transició. Ara bé, ningú s’imaginava fa tres anys que Saïd duria a terme un “cop constitucional”. No és fàcil penjar-li una etiqueta ideològica, perquè és a la vegada conservador en qüestions morals i rupturista en termes polítics, sempre amb un discurs populista.
El Front Nacional de Salvació, la plataforma que agrupa alguns dels principals partits del país, va posar en dubte els resultats del referèndum, i sobretot, la taxa de participació. “Els resultats anunciats per l’ISIE estan lluny dels constatats pels observadors, cosa que reforça els dubtes sobre la imparcialitat i la independència de l’ISIE”, diu un comunicat publicat per la plataforma, la Junta Electoral que havia estat elogiada per haver organitzat de manera transparent totes les eleccions del període postrevolucionari. Al maig, Saïd va rellevar de manera unilateral els membres de l’ISIE. Tunísia era l’únic país de les Primaveres Àrabs que havia aconseguit sostenir un procés de transició fins al cop de força de Saïd l’estiu passat.
La nova llei fonamental, que el president no va consensuar amb cap actor, no recull cap mecanisme perquè el Parlament pugui cessar-lo
Més enllà de la credibilitat de les xifres, seguidores i detractores del president van fer valoracions molt diferents de les conseqüències que hauria de tenir. “Els resultats han demostrat que Kaïs Saïd té un suport minoritari i hauria de dimitir imperativament”, rebla Jawhar Ben Mbarek, membre destacat de la societat civil i un dels líders del Front. Els analistes van fer una lectura més ambigua dels resultats. “La participació ha estat més gran del que esperaven la majoria d’observadors, però menor del que pretenia Saïd”, opina l’analista tunisià Youssef Cherif.
Per la seva banda, el president va voler celebrar la jornada electoral passejant pels carrers de la cèntrica avinguda Habib Bourguiba de la capital, tot just després del tancament dels col·legis. Aclamat pels seus seguidors, Saïd no va donar cap signe de voler cedir per solucionar la crisi que viu el país per mitjà del diàleg, tal com li sol·licita la comunitat internacional. “No hi ha marxa enrere. El president ara obté la seva legitimitat directament del poble”, va proclamar davant els micròfons de la premsa.
Enemic en les institucions
Amb l’oposició molt afeblida després d’un any de govern per decret, l’únic actor que li ha plantat un veritable pols a Saïd és la judicatura. Al febrer, l’heterodox president tunisià va carregar contra la independència judicial i va dissoldre el Consell Superior de la Magistratura, l’òrgan encarregat de nomenar i assignar els jutges. Una setmana després, va tornar-lo a constituir amb una nova composició, un procediment semblant a l’adoptat amb la Junta Electoral. L’acció va generar malestar entre la judicatura, però la decisió que va posar en peu de guerra aquest estament va ser un decret del mes de juny pel qual cessava 57 jutges de les seves funcions. Saïd els va acusar, entre altres coses, de “corrupció financera i moral”. Els jutges es van plantar i van organitzar una vaga de quatre setmanes, i tres dels revocats van iniciar una vaga de fam.
El 10 d’agost, el Tribunal Administratiu de Tunísia va suspendre l’aplicació del decret, instant a la readmissió de 49 d’ells per no haver-hi proves en contra. Aquesta era la primera vegada que una institució de l’Estat desafiava Saïd i es negava a complir les seves ordres.“La decisió de frenar la implementació del decret presidencial és la culminació d’una lluita que ha durat més de dos mesos en tots els nivells, inclòs el judicial. Recorrem a la judicatura perquè crèiem en el nostre cas, i crèiem que es faria justícia. El Tribunal Administratiu ha estat fidel a la llei”, va declarar llavors Anas Hamadi, president de l’Associació de Jutges Tunisians, que no va dubtar a qualificar la decisió d’“històrica”.
Ara bé, en espera del final de la recessió estival, no és gens clar que els jutges puguin reincorporar-se al seu lloc de treball. En la primera reacció al veredicte, la ministra de Justícia, Leila Jaffel, va fer saber per mitjà d’un comunicat que no s’aturarien les accions penals contra els magistrats, suggerint que no donaria el braç a tòrcer. “La decisió del Tribunal Administratiu és un acte de resistència, i podria ser el principi de quelcom important, però encara és aviat per assegurar-ho. No es pot descartar que acabi havent-hi un pacte de convivència entre Saïd i la judicatura”, considera Cherif.
Tot i que el president ha assegurat que no dissoldria els partits, l’oposició dubta de la seva paraula. Sobretot l’històric moviment islamista Ennahda, el partit més votat en les darreres eleccions legislatives, i el seu més acèrrim detractor. “Estem inquiets perquè han desaparegut totes les proteccions recollides a la Constitució del 2014. En qualsevol moment poden il·legalitzar-nos i arrestar-nos”, ha admès Saida Ounissi, exministra de Treball i diputada d’Ennahda. De moment, les autoritats s’han limitat a processar un nombre limitat de dissidents i polítics opositors, alguns amb causes ja obertes. Amnistia Internacional ha criticat aquests processos descrivint-los com a “arbitraris”.
Amb l’oposició molt afeblida després d’un any de govern per decret, l’únic actor que li ha plantat un veritable pols al president tunisià és la judicatura
El professor de Ciències Polítiques Tarek Kahlaoui, amb bons contactes al cercle presidencial i que ha estudiat a fons el fenomen del populisme, considera que les comparacions que fa l’oposició entre Saïd i Ben Alí són exagerades. “El més probable és que construeixi un sistema híbrid, semidemocràtic, en el qual hi haurà eleccions, però la competició no serà equilibrada. Una mica el mateix que passa amb Erdogan a Turquia o Orbán a Hongria”, sosté.
La pròxima etapa en el projecte de Saïd és la celebració d’eleccions legislatives el 17 de desembre. Com que la nova Constitució no estableix cap paràmetre per a la llei electoral, també la promulgarà de manera unilateral el president. Tot sembla indicar que els comicis representaran un nou enfrontament entre Saïd i l’oposició en un conflicte que es preveu llarg.
