Els pròxims comicis que se celebraran a Tunísia obriran un cicle electoral decisiu per a la consolidació de la democràcia, que inclourà també unes eleccions legislatives el 6 d’octubre. El sistema polític d’aquest país del nord d’Àfrica, inspirat en el francès, disposa d’un president elegit per sufragi universal amb poders en defensa i relacions exteriors.
L’inici de la campanya ha estat marcada per l’arrest del magnat de la comunicació Nabil Karoui, fundador de la televisió privada amb més audiència del país i el representant local de l’onada populista que ha sacsejat les democràcies del món sencer. Karoui, que liderava clarament els sondejos abans d’entrar en campanya, va ser detingut el 23 d’agost acusat d’evasió fiscal i blanqueig de diners. “Es tracta d’una clara ingerència política en els afers de la justícia que té com a objectiu frenar la seva victòria”, rebla Ossama Khlifi, el seu director de campanya.
La classe política va tractar d’excloure Nabil Karoui aprovant una llei que prohibia barrejar política i activitats caritatives, a més de la competència deslleial en els mitjans. No obstant això, el president Essebsi no va arribar a promulgar la llei abans de morir i, per tant, no ha entrat en vigor
“Karoui ha adoptat un discurs populista contra les elits… La maquinària política que ha desenvolupat amb la seva fundació caritativa està intentant comprar el suport dels pobres i els més vulnerables”, apunta l’analista tunisià Zied Krishan. La classe política va tractar d’excloure’l aprovant una llei al juny que prohibia barrejar política i activitats caritatives, a més de la competència deslleial en els mitjans. No obstant això, el president Essebsi no va arribar a promulgar la llei abans de morir i, per tant, no ha entrat en vigor. Tanmateix, tot i l’empresonament, la campanya de Karoui no ha tirat la tovallola i ha continuat amb el seu programa de mítings. Segons algunes fonts de la campanya, l’arrest podria haver beneficiat la seva popularitat.
La segona candidatura que ha atret més atenció mediàtica és la d’Abdelfattah Muru, l’escollit per representar Ennahda, l’històric partit islamista tunisià. Aquest és el primer cop que opta a la presidència del país, ja que en els anteriors comicis de 2014, sota l’influx del cop d’Estat a Egipte, va declinar aquesta possibilitat per no espantar la comunitat internacional i posar en risc la transició. La situació d’Ennahda, que forma part de la coalició de govern amb tres ministres, contrasta amb la de bona part del món àrab, on els moviments islamistes són severament reprimits.
La candidatura de Muru, cofundador del partit i president del Parlament de forma interina, va posar fi a un llarg i encès debat dins d’Ennahda. L’aspirant islamista, un moderat de 71 anys i descendent de moriscos, va ser la figura que va unir un consens més gran en el principal partit del país magribí.”Muru és un dels pocs membres del partit que poden satisfer a la vegada als membres d’Ennahda i a les elits no islamistes… Ell és de la capital i va ser alumne de les mateixes escoles elitistes que la majoria de ministres de Bourguiba”, assenyala l’investigador Mohamed Dhia Hammami.
D’acord amb diversos analistes, el candidat d’Ennahda, que va confirmar un gir cap al centre en el seu últim congrés, és un clar favorit per passar a segona volta, o fins i tot guanyar i ser el futur president. Però Dhia Hammami discrepa: “Ennahda ha perdut una part important de la seva base en els últims anys pel fracàs de les polítiques econòmiques aprovades pel Parlament… A més, els seus votants no són un ramat d’ovelles, com molts assumeixen”.
El proper cicle electoral, que inclourà també eleccions legislatives a l’octubre, és el tercer que se celebra a Tunísia després de la Revolució de 2011 que va desencadenar les anomenades “primaveres àrabs”. En 2014, el partit vencedor va ser el laic Nida Tunis, que va optar per formar un Govern de “gran coalició” amb els seus adversaris d’Ennahda, que havien ostentat el primer executiu elegit a les urnes. Nida, fundat pel difunt president Beji Caïd Essebsi, ha patit diverses escissions i un reguitzell de candidats aspiren a liderar l’espai ideològic del centredreta no islamista.
Ha emergit amb força en alguns mitjans de comunicació la figura del ministre de Defensa, Abdelkrim Zbidi, ministre de Sanitat durant la dictadura de Ben Ali intentarà capitalitzar el fet que la política de seguretat i antiterrorista és l’únic àmbit en el qual la tasca del Govern rep una bona nota
Un dels favorits és Yusuf Chahed, actual primer ministre. A causa de la seva joventut –43 anys– el seu nomenament en 2016 va ser interpretat com un intent de regeneració per connectar amb una població fastiguejada davant les promeses de prosperitat insatisfetes. En els seus primers mesos, Chahed va llançar una campanya contra la corrupció, un mal endèmic al país, que li va comportar unes altes cotes de popularitat. No obstant això, la seva aura de renovador va anar esmorteint-se a la calor de successives crisis econòmiques i socials.
Durant les últimes setmanes, ha emergit amb força en alguns mitjans de comunicació la figura del ministre de Defensa, Abdelkrim Zbidi, que abans havia passat desapercebut com un gris tecnòcrata. Segons l’analista Zied Krishan, Zbidi representa “el pla B de l’establishment”, ideat a última hora davant la falta d’un aspirant sòlid que garanteixi la continuïtat política. En registrar la seva candidatura, aquest metge de 69 anys, ministre de Sanitat durant la dictadura de Ben Ali, es va presentar com una figura “sense una afiliació partidista”, i intentarà capitalitzar el fet que la política de seguretat i antiterrorista és l’únic àmbit en el qual la tasca del Govern rep una bona nota.
El quadre de candidats amb un suport rellevant el completa Abir Mussi, una política apologeta del règim de Ben Ali, l’expresident Moncef Marzouki, el progressista Mohamed Abbou, i el “outsider” Kaïs Said, un professor de Dret Constitucional i comentarista habitual en els mitjans que podria convertir-se en la sorpresa de la nit electoral. El repte de tots ells serà derrotar el seu més perillós adversari: l’abstenció, el partit favorit d’una població desencantada amb la transició. “No penso votar. Ho vaig fer el 2011 i ja no ho faré més. No serveix de res. Al final, acaben manant els de sempre, l’FMI, el Banc Mundial, França…”, es queixa Mahrez, un taxista de 34 anys.
