En un món tan imbuït de tecnologia com l’actual, l’ús d’uns recursos digitals lliures i comunitaris, així com la lluita pel control i autogestió de les infraestructures que els sostenen (el núvol sempre és l’ordinador d’algú), haurien de ser una prioritat per a qualsevol persona o entitat que vetlli per la sobirania tecnològica i per la salut digital comunitària. Malauradament, la realitat dista molt d’aquesta direcció. Molts projectes socials, cooperatives i ens de l’economia solidària no es plantegen aquests reptes del capitalisme tecnològic, tenen pàgines web farcides de rastrejadors (regalant informació valuosa de les seves usuàries) i es comuniquen a través de xarxes socials que anomenem privatives.
De mitjans socials, n’hi ha de dos tipus: els primers són asocials per centralitzats, privatius i publicitaris; i els segons són socials per descentralitzats, lliures i comunitaris. Twitter, Facebook i YouTube entrarien en la primera categoria. Són mitjans que pertanyen a empreses capitalistes i demostren ser molt nocius en termes de drets digitals, democràcia participativa i difusió de notícies falses. El seu objectiu principal no és crear xarxes humanes, sinó generar beneficis econòmics, i no dubten a utilitzar la seva posició dominant per exercir monopolis, pràctiques recentment denunciades pel subcomitè d’antimonopolis, llei comercial i administrativa del comitè del poder judicial dels Estats Units. Aquesta denúncia se suma a les denúncies que també s’han realitzat a Europa.
Però com pot obtenir beneficis una empresa que ofereix serveis gratuïts? Per una banda, es basen en un model publicitari on ofereixen un espai als anunciants, però el gruix dels seus ingressos provenen de l’obtenció de dades de les usuàries (o hauríem de dir usades), la creació d’un perfil molt complet (que faria tremolar el mateix Orwell) i la posterior venda d’aquestes dades al millor postor. Però no tot acaba aquí: el model basat en la recopilació de dades fomenta que els algorismes utilitzats busquin segrestar l’atenció de les persones perquè hi romanguin tant temps com sigui possible i hi interactuïn al màxim. Juntament amb un disseny intencional i maliciós, les xarxes socials privatives fomenten una addicció de la qual és difícil sortir-ne.
Les ‘xarxes’ som les persones i els ‘mitjans socials’ són eines. Eines que també parlen de nosaltres, dels nostres valors, de la nostra voluntat de transformació social
Per rematar-ho, són eines de programari privatiu (el codi no és accessible, i per tant no es pot auditar) i no se sap ben bé què fan. Aquesta opacitat pot ser un risc per a projectes que posin en dubte l’statu quo: Facebook ha estat acusat de censura a estudis acadèmics que no coincideixen amb l’opinió pública, alguns eurodiputats han mostrat la seva preocupació perquè Amazon podria estar espiant polítics i sindicalistes, i YouTube ha estat acusat de fomentar la desinformació sobre el canvi climàtic. En resum, les usuàries tenim ben poc control de les nostres pròpies eines, control que roman en unes poques empreses capitalistes que estan localitzades ben lluny d’aquí.
A les xarxes socials privatives, massa es parla de números i massa poc de persones. Avui dia, en la inèrcia de l’ús de mitjans asocials publicitaris, sembla que es considera significatiu “que et facin retuits”, “tenir molts seguidors”, “estar on està tothom”. Però des d’un punt de vista crític amb els monopolis tecnològics actuals i coneixent altres maneres de fer, s’hauria de valorar que les “xarxes” som les persones i que els “mitjans socials” són eines; eines que també parlen de nosaltres, dels nostres valors, de la nostra voluntat de transformació social.
Afortunadament, des de fa més de dotze anys, disposem d’una federació de mitjans socials lliures molt diversa en eines i comunitats, i que és impossible d’explicar en tan poc espai. Per resumir, direm que és possible gràcies a eines de cultura lliure, que són de tothom perquè no són de ningú, així que els nodes de mitjans socials de la federació (blogs, àudio, vídeo, imatge, etc.) pertanyen a les persones que en formem part i sovint es mantenen amb donatius. Hi ha nodes d’una sola persona i nodes amb milers de persones, però tothom està connectat amb tothom, si vol… El dret d’admissió és un tret distintiu important: cada node posa normes i si no es respecten, fora. I així és com ens estalviem usuàries que volen contaminar l’espai amb comentaris que atempten contra la diversitat i el respecte. I per això és important saber qui administra el node del qual participem i quines són les regles del node. Des de la Fedicat, s’informa sobre la Federació, les seves eines i es facilita una àgora de participació i un índex per trobar nodes i comptes; des de barcelona.social es proveeix d’un node territorial per a les persones de la província de Barcelona. I no cal tenir un compte a cada node perquè tot està connectat, o millor dit, federat.
A la Federació, la gent conversa, s’informa, s’ajuda. I bloquejar no sol ser una primera opció, com tampoc insultar. I tant el disseny com les dinàmiques animen a la interacció i protecció de les persones més que a la quantificació i la idolatria. Hi ha nodes que no mostren el nombre d’usuàries per no alimentar la cultura de l’influenciador; hi ha eines que “per defecte” treuen les metadades de les imatges per no donar més informació de la que cal; hi ha usuàries que fan ús de l’opció CW (Content Warning o “avís de contingut”) quan posen imatges d’aliments: per deferència a les persones amb trastorns alimentaris o com a mostra de respecte a les comunitats veganes.
Tal com vetllem pel consum agroecològic, vetllem també pel consum digital i participem de mitjans socials ètics. Tot canvi, tota transformació real, implica l’esforç de desaprendre, de sortir de les inèrcies. Juntes serà més fàcil. Us esperem a la Fedi!
