Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Tu l’has vista, l’Helena?

Potser ella, a qui dic Helena, té una missió secreta que succeeix dins d’aquell embolcall, i potser d’aquí a molts dies o anys, o d’aquí a un temps que jo, mortal, no puc pensar, sortirà de la seva crisàlide de robes i brutícia i emergirà en una figura nova

/ Wara de Ormaechea

La trobo al parc de la plaça de Can Felipa i la miro dissimuladament, potser tu també ho fas; ella està enrevoltada en mantes i robes acolorides i brutes, el seu cabell blanc i gris i groc és un tot uniforme. La miro amb un sentiment ambigu, és aquest el preu de la llibertat?

Potser ella, a qui dic Helena, té una missió secreta que succeeix dins d’aquell embolcall, i potser d’aquí a molts dies o anys, o d’aquí a un temps que jo, mortal, no puc pensar, sortirà de la seva crisàlide de robes i brutícia i emergirà en una figura nova; amb ales, magnànima i única i volarà. Mentrestant, però, té una rutina concreta que la porta a aixecar-se d’hora i degustar una cervesa que sembla molt fresca a les sis del matí, quan la trobo de camí a la piscina.

Ella no em veu ni pot apreciar la meva cara endormiscada, ella conversa amb éssers que jo no percebo i tot acabant la primera beguda del dia o la darrera de la nit, va desant les mantes amb cura. De vegades l’acompanya un Menelau, o potser és un Paris, i s’asseuen i parlen. Ells sí que es veuen, transiten la mateixa realitat i comparteixen minuts que sovint duren fins que jo surto de la piscina sense dormissons enganxats als ulls; però ells ara tampoc no em veuen.

De vegades, si arribo molt tard perquè la nit m’ha deixat tocar la música de les lletres, ja no la trobo i l’enyoro. Ella soc jo en un altre context, nascuda i crescuda en una altra família i altres decisions preses. Ella és tu també, una mateixa forma vital motllada en altres circumstàncies.

Potser aquell mateix dia la trobaré passejant el seu carret de supermercat, replè de les seves coses que són valuoses i necessàries, empenyent-lo amb esforç tot fent una volta pel barri.

“Potser un dia ja no la veuré més, ara fa dos matins i un migdia que no l’he trobada; tu l’has vista, l’Helena? La darrera vegada hi havia una assistent social parlant-hi”

Potser un dia ja no la veuré més, ara fa dos matins i un migdia que no l’he trobada; tu l’has vista, l’Helena? La darrera vegada hi havia una assistent social parlant-hi. No sé quina mena d’assistència li oferia, era una noia jove i bonica que li parlava amablement mentre ella xarrupava la seva cervesa, sense percebre-la.

Jo volia dir-li:

—Deixa-la fer, és l’Helena, és aquí al seu banc, que és casa seva en aquesta plaça, no fa cap mal, dorm a la fresca i beu cerveses vermelles de vegades en companyia d’un Paris o un Menelau. No te l’emportis, no l’espantis, deixa-la ser. Potser ets tu d’aquí a mil anys o mil dècades. Deixa que transiti la seva vida. Li pertany.

Però no dic res. Poso la meva cara de pòquer, agafo amb ràbia la meva bossa de nedar i descarrego a l’aigua aquelles coses que penso i no dic. I deixo créixer aquella sensació que potser la llibertat no és un ideal net i pur, de sortir volant i deixar-se acaronar pel vent, sinó una altra cosa: diferent i potser bruta, de cabells esgrogueïts i uniformes i la visita ocasional d’un Paris raptador.

Article publicat al número 518 publicación número 518 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU