Heu de recordar el que us ha fet Amalec, diu la nostra Sagrada Bíblia”. Va ser una de les frases que el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu va pronunciar en un missatge televisiu el 28 d’octubre, durant el qual va anunciar l’inici de la invasió terrestre de la Franja de Gaza. Feia referència a un passatge del Llibre de Samuel, que es complementa amb el següent propòsit: “Ara, ves i fereix Amalec, destrueix per complet tot el que té. No el perdonis, sinó que mata a l’home i a la dona, al nen i al lactant, al bou i a l’ovella, al camell i a l’ase”. Amalec, en els textos bíblics, fa referència a la tribu amalequita, que es va enfrontar al poble d’Israel en el seu èxode d’Egipte cap a la terra promesa de Galilea. No és la primera vegada que el mandatari israelià s’expressa de manera similar; pocs dies abans havia afirmat: “Nosaltres som la llum i ells les tenebres. Farem realitat la profecia d’Isaïes”.
Després de l’atac de Hamas del 7 d’octubre a les instal·lacions militars i als assentaments civils situades al perímetre de la Franja de Gaza –que, segons fonts de l’exèrcit i el Ministeri de Sanitat de Tel-Aviv, va suposar la mort de 1.400 persones i el segrest de 239– s’han succeït les declaracions de líders de l’executiu israelià, que justifiquen el bombardeig massiu del territori palestí. També han fet crides a la ciutadania, aconsellant-la a dur sempre una arma. El ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, ha ordenat el repartiment de fusells i subfusells entre els colons de Cisjordània, als enclavaments del nord d’Israel a tocar del Líban i als kibbutzs pròxims a Gaza. Diverses veus israelianes, en declaracions a mitjans de comunicació d’arreu del món –entre les quals, l’exambaixador a Roma Dror Eydar o l’exdiputat de la Knesset (el Parlament Israelià) Moshe Feiglin– no s’han amagat de dir que la seva aspiració és “fer desaparèixer Gaza, esborrar-la del mapa”, sense destriar entre objectius civils i militars.
A la Franja viuen 2,3 milions de persones, la meitat menors d’edat, envoltades de murs, càmeres de videovigilància i barreres de concertina. En les tres primeres setmanes de bombardejos, les morts superaven les 8.000 –entre les quals 3.000 criatures– i es calculava que més de 2.000 persones eren sota la runa dels edificis, segons dades del Ministeri de Sanitat d’aquest territori palestí amb una superfície equivalent a la comarca del Maresme. Setanta-cinc famílies senceres de Gaza han estat esborrades del registre civil. No n’ha sobreviscut ni una sola integrant. En la llarga llista de persones massacrades per l’acció de les bombes també hi trobem una trentena de periodistes i una seixantena d’integrants de la missió de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) al territori.
Per Laurent Cohen, de l’Associació Catalana de Jueus i Palestins – Junts, les comunitats de colons israelianes, representades a l’actual govern, “són jihadistes jueus”
En l’àmbit de la diplomàcia, Netanyahu tampoc ha posat el fre. Després d’unes declaracions del secretari general de l’Organització de l’ONU, Antonio Guterres, en les quals assegurava que l’acció de Hamas del 7 d’octubre “no venia del no-res” i que “Palestina fa 56 anys que viu asfixiada per l’ocupació”, el cap de l’executiu de Tel-Aviv va decidir “donar una lliçó” al principal òrgan de representació mundial dels estats sobirans, declarant les seves delegades “persones non grates” i denegant-los l’acreditació per entrar a territori israelià. L’ambaixador d’Israel a l’ONU, Gilad Erdan, va definir-la com a “una organització fracturada i moralment corrupta”. Francesca Albanese, la relatora especial de l’organització per als territoris palestins, s’ha manifestat posteriorment amb contundència: “Israel opera com una dictadura militar”.
En resposta a l’allau de crítiques de les organitzacions humanitàries pels bombardejos indiscriminats, el desplaçament forçat de la població i la interrupció del subministrament d’aigua, menjar i medicaments a la Franja, Lior Haiat, portaveu del Ministeri d’Afers Exteriors d’Israel, ha acusat Save the Children de “moviment de suport a Hamas” i Amnistia Internacional de ser “una organització propagandista que treballa per als terroristes”. En la mateixa línia, el Ministeri de Comunicacions d’Israel ha trencat relacions amb el financer estatunidenc Elon Musk, només pel fet d’anunciar que facilitaria la connexió a internet a les agències humanitàries presents a Gaza.
Jonathan Pollak, activista antisionista del barri de Jaffa de Tel-Aviv, és un dels pocs dissidents interns que aquests dies alcen la veu al territori israelià. Va ser empresonat a conseqüència de la seva prolongada militància opositora davant del que anomena “colonialisme i apartheid israelià”. Coneix bé els lideratges del govern de Netanyahu. “Incorpora elements obertament feixistes com els del partit Poder Jueu d’Itamar Ben-Gvir i els del partit Sionisme Religiós de Bezalel Smotrich. A més, la majoria del Likud [la formació del primer ministre] està integrada per neoconservadors ultranacionalistes, i la coalició també suma els representants de sectors religiosos ultraortodoxos”, detalla Pollak. Al seu torn, Roee Aloni, portaveu de l’organització no governamental israeliana B’Tselem –integrada per professionals de l’advocacia, el periodisme, la política i representants de l’acadèmia i dedicada a documentar abusos i vulneracions dels drets humans a Cisjordània– considera que “tenim grups extremistes i fonamentalistes tant al govern de Netanyahu com al govern de la Franja de Gaza”.
Antoni Segura, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i president del Centre d’Investigació en Relacions Internacionals (CIDOB), considera que “amb l’actual govern el paradigma d’estat de dret i democràtic d’Israel no es manté de cap manera” i recorda que “és l’executiu de la supervivència de Netanyahu, que fa deu anys que intenta escapolir-se de la justícia, fins i tot, anul·lant l’autonomia del Tribunal Suprem”. El mandatari israelià és investigat en tres processos diferents vinculats a tractes de favor a determinats grups de comunicació i se li imputen delictes de frau, suborn i abús de confiança.
Per a Laurent Cohen, membre de l’Associació Catalana de Jueus i Palestins – Junts, les comunitats de colons israelianes, àmpliament representades a l’actual govern “barregen la visió radical religiosa amb l’extremisme de dretes, són jihadistes jueus, són el Daesh d’Israel”. Han estat, precisament, els sectors jueus antisionistes a l’exterior els que durant el mes d’octubre van protagonitzar les majors accions de protesta. Entitats com Veus Jueves per la Pau dels Estats Units, amb el lema “No en el meu nom”, han organitzat segudes i encadenaments, que en alguns casos han acabat amb detencions massives als entorns de la Casa Blanca o davant del Capitoli (a Washington) o a la Gran Estació Central de Nova York.
Normalitzar la neteja ètnica
Cal remuntar-se als inicis de la creació de l’Estat d’Israel per entendre com s’ha arribat a la situació actual. A les acaballes de la Primera Guerra Mundial, el Regne Unit i l’Estat francès es van repartir els territoris de l’antic imperi otomà i l’any 1917 el secretari d’estat britànic va prometre una llar jueva als representants de la comunitat sionista a Anglaterra. Les tropes britàniques controlaven l’actual Palestina i van promoure un gran flux migratori de comunitats jueves des d’Europa. “La internacional sionista no només afavoreix la immigració sinó que compra terres a latifundistes àrabs, que fins aleshores eren treballades per arrendataris àrabs, i que passaran a ser cultivades per població jueva immigrada. Ja entre 1936 i 1939 es produeix la primera revolta àrab”, recorda Antoni Segura. “La meva família, originària d’Egipte, ara està disseminada per Europa i els Estats Units. Es van trobar en una situació delicada, perquè no era possible una identitat jueva i àrab, s’havia d’escollir entre una cosa o l’altra”, recorda Cohen, a partir de la memòria que ha heretat del seu llinatge. Aquest jueu antisionista (contrari a un estat sionista) recorda que la població israeliana, en el moment de la fundació, l’any 1948, provenia de Polònia, Rússia, Lituània, Moldàvia o Alemanya i “arrossegaven una ideologia de raça blanca superior. Malgrat haver estat víctimes del supremacisme, l’acaben incorporant i construeixen una societat travessada per la jerarquia racial”, valora Cohen. “Com als Estats Units amb els indígenes, als palestins se’ls aparta a les reserves”, resumeix.
Hanin, activista pacifista israeliana resident a Haifa, que demana preservar la seva identitat –per por a perdre el seu lloc de treball– posa èmfasi en el fet que “cap dels governs d’Israel ha buscat una veritable solució al conflicte” perquè, segons el seu parer, “no concorda amb les concepcions polítiques de l’actual govern, però tampoc amb les dels anteriors, excepte durant un període molt curt, durant el mandat d’Isaac Rabin, fins que va ser assassinat l’any 1995 per Yigal Amir, un militant de l’extrema dreta [va declarar en seu policial que actuava “per ordres de Déu”]. Sempre es parla de controlar el conflicte, no d’arribar a una solució”. Anant al fons de la qüestió, la neteja ètnica als territoris ocupats per Israel, Hanin reconeix que “en el fons, t’adones que no es vol pagar el preu de la solució del conflicte, que seria tornar els territoris ocupats als palestins i, si no estàs disposat a retornar territoris, la solució per a ells no és el que significaria per a una persona que ens pugui estar llegint des d’Europa”.
“Israel no ha estat mai una democràcia, és un règim d’apartheid en què la població de Cisjordània viu sota una dictadura militar”, apunta Jonathan Pollak, activista antisionista a Jafa
Jonathan Pollak, que s’expressa amb extremada prudència per evitar riscos legals arran de l’entrevista que mantenim amb ell, coincideix amb l’error primigeni: “L’ethos fundador del sionisme és que Palestina és una terra sense poble per a un poble sense terra. És obvi que hi havia gent a Palestina: palestins, però els sionistes no els percebien com a tals perquè no eren blancs. Israel és el projecte colonial del moviment sionista, i sempre es va basar en la noció de supremacisme jueu”.
Cal recordar que, l’any 1975, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar una resolució que definia el sionisme com una “ideologia racista” i l’equiparava a l’apartheid sud-africà. Feia una crida a la seva abolició en tant que una forma de discriminació racial. El 16 de desembre de 1991, quan feia pocs mesos que havia finalitzat l’operació Tempesta del Desert contra el govern de Saddam Hussein a l’Iraq, en el marc de la guerra del Golf, el president estatunidenc George Bush pare va pronunciar un discurs al plenari de l’ONU a Nova York i va aconseguir que es revoqués la resolució de setze anys enrere.
Llibertats civils en perill
Organitzacions com Amnistia Internacional defensen i documenten profusament que la població palestina viu una situació d’apartheid. En paral·lel, a l’interior d’Israel es viu una escalada regressiva contra les llibertats civils de la mateixa població israeliana. “És important recordar que el col·lectiu LGBTI és un dels que es manifestava contra Netanyahu abans del 7 d’octubre, i que alguns membres del seu govern es declaren obertament homòfobs”, apunta el president del CIDOB. En les mobilitzacions que reclamen la dimissió del mandatari pels casos de corrupció que se l’imputen també es veien reservistes i militars en actiu, que alertaven del perill que una reforma del Tribunal Suprem –per afavorir els interessos processals de Netanyahu– comportés un canvi d’estatus d’Israel davant de la comunitat internacional. “La manca de separació de poders els podia fer perdre la consideració de ser un estat de dret i això obriria les portes a què el Tribunal Penal Internacional (TPI) inculpés militars israelians per crims de guerra del passat”, puntualitza Antoni Segura. Recentment, l’exfiscal en cap del TPI, Luis Moreno Ocampo, sentenciava que “Israel no pot convertir Gaza en un camp d’extermini” i que, amb el desplaçament forçós de població i la negativa a obrir el pas de Rafah perquè hi entrés ajuda humanitària des d’Egipte ja s’haurien perpetrat crims de lesa humanitat.
“Israel no és una democràcia. Mai no ho ha estat. En el millor dels casos, ha estat un règim d’apartheid en el qual la població jueva ha gaudit de quelcom similar als drets democràtics. Els palestins a Cisjordània viuen sota una dictadura militar. Els de Gaza viuen a la presó a l’aire lliure més gran i concorreguda del món, sotmesa a un setge cruel i el control a distància tots els aspectes de la seva vida”, remarca Pollak des de Jafa. I ho exemplifica amb el cas de Mohanad Taha, veí del poble de Kabul (a l’antiga Galilea), que hauria estat detingut després de publicar al seu compte d’Instagram la frase: “El meu cor està amb els nens de Gaza”, en resposta als bombardejos israelians. Aquest experimentat activista es lamenta de la deriva actual del govern de Tel-Aviv i assegura que “la dissidència no té cabuda a la societat israeliana. Veig que ens espera una llarga i fosca nit de repressió”.
Roee Aloni, després de remarcar que l’atac de Hamas del 7 d’octubre “també va ser un crim de guerra”, destaca que “l’actual govern s’ha encarregat de reprimir qualsevol mena de dissidència dins de la societat civil israeliana, com les organitzacions civils, el món de la cultura, o els representants de l’acadèmia. Assumim que això encara anirà a pitjor, perquè no volen reconèixer cap responsabilitat per tot el que està passant”. “Sens dubte, voldran acabar amb qualsevol persona que demani el respecte als drets humans, el dret a la coexistència dels dos pobles o que sigui crítica amb la gestió del conflicte”, rebla. Segons el centre de drets humans Adalah, amb seu a la ciutat de Haifa, en el lapse de quinze dies, una vuitantena d’estudiants han estat expedientades en universitats, cinquanta treballadores expulsades de diferents feines i 110 persones han estat detingudes.
A més, segons Cohen, a partir d’ara “les coses canviaran per al col·lectiu LGBTI. Els faran la vida impossible. Els ministres colons són clarament retrògrads, volen tornar enrere”. L’activista creu que “la imatge segons la qual Israel és un estat liberal té més a veure amb l’accés als béns materials que no amb les llibertats civils. Aquest any ja hi ha hagut problemes per organitzar la desfilada del Pride del 28 de juny”. I amb relació a l’activitat econòmica, l’activista recorda que “una part del capital de les empreses d’alta tecnologia està marxant del país, perquè no creuen que la dretanització extrema sigui compatible amb el joc del negoci liberal”.
Conjugant un futur
“No soc profeta, però el que sé és que uns dies abans que caigués el mur de Berlín ningú pensava que una cosa així passaria. Què pot passar en un futur? No ho sé, però la història ens ha demostrat que hi ha sorpreses. Si es va acabar amb l’apartheid a Sud-àfrica, estic segura que s’acabarà amb l’ocupació dels territoris de Palestina. La qüestió no és quan passarà, sinó quanta sang s’abocarà abans que passi, perquè aquest dia arribarà”, assevera confiada Hanin.
Segons l’anàlisi que fa Antoni Segura, Netanyahu “ara ha aconseguit aturar l’oposició que se li venia al damunt, però probablement també ha signat el final de la seva carrera política. Quan s’acabi la guerra, tornaran les mobilitzacions” per reclamar la seva dimissió. Cal dir, amb relació a aquesta hipòtesi, que el primer ministre israelià s’ha referit a la invasió militar de la Franja de Gaza com una etapa “que podria durar mesos, fins i tot anys”.
El 1975, l’Assemblea General de l’ONU aprovava una resolució, revocada el 1991 a petició dels EUA, que definia el sionisme com una “ideologia racista” equiparable al model sud-africà
Segons Jonathan Pollak, “arribarà el moment de l’estratègia a llarg termini, però és evident que el mapa polític i geopolític està canviant i s’hauran d’elaborar estratègies de lluita en sintonia amb el que sorgeixi arran de l’actual destrucció i pèrdua”. Aloni s’aferra a la idea d’un futur possible “que estigui basat en els drets humans i en la pau, perquè no hi ha altra manera que puguem viure en aquesta regió, tant israelians com palestins”.
Cohen, que treballa per la pau a la regió, apunta que “el poder militar d’Israel no és invulnerable” i que “amb el que està passant, les famílies israelianes han de recapacitar sobre si aquest és el món segur i feliç que els havien promès”. El portaveu de Junts està convençut que les protestes anti Netanyahu es reprendran “quan l’operació militar finalitzi”. A més, posa l’accent en els governs “fràgils” de tota la regió que “no representen el seu poble”; segons ell, “no seria descartable que esclatin noves revolucions a Jordània o a Egipte”, i considera que la pèrdua d’hegemonia dels Estats Units al món “podria deixar la qüestió d’Israel en la corda fluixa”.
