Aquests dies, en moltes localitats pirinenques baixen serps de la muntanya. Serps de foc que es poden veure des de la llunyania. És la imatge de les baixades de falles, una festa comunitària que té lloc al voltant del solstici d’estiu i que els darrers anys ha anat guanyant impuls i projecció. Una tradició d’arrel local, particular en cada poble, però que travessa muntanyes i traspassa fronteres per dibuixar un mapa que cobreix els Pirineus entre el sud d’Occitània, Aragó, Andorra i Catalunya.
Com passa amb altres tradicions ancestrals, els orígens de les falles es difuminen i les referències es perden en el temps. “Probablement, es feien a tots els pobles del Pirineu, però era una cosa tan integrada que ningú es va dedicar a escriure-ho”, explica la professora Sofia Isus, directora de la Càtedra Educació i Patrimoni Immaterial dels Pirineus de la Universitat de Lleida. Hi ha pobles on el ritual es va perdre, mentre que a d’altres s’ha mantingut, com a mínim fins on arriba la memòria oral. També hi ha llocs on es va recuperar després d’un parèntesi, com a Alins (el Pallars Sobirà) on, als anys vuitanta, un grup de quatre amics van decidir de manera espontània baixar falles per revitalitzar la festa major, empesos pel record d’una dona del poble que els havia contat que això s’havia fet. “El primer any érem uns vint veïns del poble i el segon ja en vam ser un centenar”, recorda Xavi Llor, un dels promotors de la iniciativa. El cas més recent de recuperació el trobem a Alàs (l’Alt Urgell), on l’any passat es va organitzar una baixada arran de la troballa d’un pergamí amb data de 1543, en la que seria la referència més antiga al fenomen localitzada fins ara, i l’única a la comarca. I fins i tot hi ha poblacions on la tradició es va crear de zero, com a la Pobla de Segur (el Pallars Jussà) a finals dels anys cinquanta.
En les zones més representatives de l’univers fallaire, on hi ha hagut més continuïtat històrica amb la tradició, com a les valls d’Àneu (el Pallars Sobirà), la festa tampoc ha estat lliure d’entrebancs. A Isil, potser el poble més associat a les falles, als anys setanta es va arribar a pagar als joves perquè anessin a construir-les, i un any van haver de recórrer a uns pals abandonats de la línia telefònica. Oriol Riart, historiador i coautor amb Sebastià Jordà del llibre Les falles del Pirineu (Pagès Editors, 2016), atribueix aquest moment de decadència a cert sentiment de vergonya per part de la gent –“i no al despoblament”, remarca–, que s’explica pel component supersticiós que s’atribuïa a la festa. Encara van haver de passar uns anys, fins a finals de la dècada dels vuitanta, perquè les baixades es consolidessin definitivament, coincidint amb el context de revitalització de la cultura local amb el postfranquisme. “Són aquests accidents històrics els que donen força a la tradició i no la visió de què sempre s’ha fet igual”, afirma l’investigador.
La falta de documentació fa que tampoc hi hagi una interpretació clara sobre el significat de les falles. L’explicació més habitual és la que vincula la tradició a un ritual de culte al Sol, com passa amb altres festes del solstici estiuenc amb presència de foc, i que seria propi de les societats de base agrària que vivien lligades al cicle solar. Hi ha, però, altres hipòtesis, com la que apunten Riart i Jordà en la seva recerca, on plantegen que les baixades podrien estar relacionades amb la possible funció de vigilància que tenien els faros (els punts elevats on s’inicia el descens).
De fet, la manera com és percebuda la festa també ha variat al llarg del temps, i hi han anat convivint diferents visions. A banda de la més espiritual, també en trobem una altra de costumista, ja que en diversos pobles només feien de fallaires els homes solters (fadrins), que eren rebuts a baix per les dones solteres (pubilles), una pràctica de la qual encara en queda algun rastre simbòlic en el ritual i la vestimenta a la Pobla de Segur. Des de fa uns anys també s’hi suma un factor econòmic, ja que les falles han esdevingut un atractiu turístic en uns territoris bolcats a aquest sector. En aquest punt, Riart també hi veu un desig de les visitants per formar part d’una “tradició suposadament arcaica”, a la recerca d’una experiència autèntica i “poc contaminada”, associada a una imatge estereotipada del món rural.
Amb tot, si hi ha un element més o menys perenne en la vivència de les falles, és el sentiment de pertinença i el vincle que es crea entre la comunitat, alimentat per tot un ritual que continua impregnat d’una certa mística, que es desprèn en instants com l’encesa de les torxes. “Allò és màgic, amb tots els fallaires callats i mirant-se”, descriu Marina Gallart, veïna d’Isil. “Per un moment no sembla una festa pagana”, opina Gerard Subirà, que corre falles des que tenia 3 anys, a Taüll (l’Alta Ribagorça). Tot seguit, el foc comença a baixar per la muntanya, però no de manera aïllada, sinó traçant una cua “que no es pot partir mai”, en una coreografia conjunta que reforça l’esperit de col·lectivitat.
(Auto) reconeixement
Parlar de les falles al Pirineu implica fer servir el plural, perquè es tracta d’un fenomen que a cada població té la seva pròpia manera de fer-se, farcida de matisos i detalls. La tipologia de les falles, la gestió a l’hora de preparar-les, el recorregut de la baixada, la música i els balls de l’arribada, o la terminologia per referir-se als elements que envolten la tradició són només alguns dels trets diferencials de cada localitat. Cal fer notar, també, que la manera de jugar amb el foc varia d’un àmbit geogràfic a l’altre, i així com a la part catalana i aragonesa és propi baixar de la muntanya amb una torxa, a Andorra les falles es fan rodar pel carrer, mentre que a la Vall d’Aran i a Occitània tot gira al voltant de la crema d’un gran tronc –anomenat haro o brandon–, plantat al mig d’una plaça.
Es pot dir que és una tradició plena de tradicions, en alguns casos amb una forta càrrega simbòlica, com per exemple a Isil, on en acabar la baixada cada fallaire va al cementiri del poble per dibuixar-hi un creu a la porta amb la cendra del tronc. “Recordes tots els teus avantpassats i saps que van fer el mateix que tu”, explica Marina Gallart.
Si hi ha un element perenne en la vivència de les falles, és el vincle que es crea en la comunitat alimentat per un ritual i certa mística
Un altre costum que ja forma part del passat és la restricció de baixar per a les dones, un fet que a la Pobla de Segur es va mantenir fins al 2018 i que es va resoldre amb una votació. Com explica Alba Alegret, que va baixar en aquella ocasió, el canvi no només va propiciar poder dur la falla, sinó també participar activament en tot el procés que comença un mes abans anant a buscar les fustes al bosc. També hi va haver un referèndum a Taüll l’any 2008, però amb el resultat en contra a l’equiparació, i van ser sis dones que van tirar pel dret i van baixar de totes maneres. “Hi va haver un moment de tensió durant dos anys, però ara la cosa ja s’ha normalitzat”, relata la Laia, que va ser una d’aquestes dones. Aquest any, assegura, en seran una vintena.
Són totes aquestes particularitats, sumades a l’aïllament geogràfic d’algunes valls, el que van fer que durant anys no hi hagués contacte entre fallaires, fins al punt de no saber-se de l’existència de la festa entre pobles de la mateixa comarca. Al llarg del segle XXI s’ha anat avançant en la construcció d’una consciència col·lectiva, un camí reforçat amb tot el procés que va conduir a la declaració de la festa com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO l’any 2015. Sofia Isus, que en aquell moment era presidenta de l’Associació de Fallaires d’Isil i una de les impulsores de la candidatura, recorda com l’any 2009 “el sentiment a cada poble era que cadascú tenia les millors falles i la resta eren ‘troncs que baixaven de la muntanya’”, mentre que, ara, “tots som fallaires”, una identitat que traspassa les fronteres entre tres estats i cinc llengües, i una orografia accidentada i mal comunicada.
Precisament aquesta tasca de crear xarxa entre la comunitat fallaire és un dels objectius de la Càtedra Educació i Patrimoni Immaterial dels Pirineus, creada el 2016, que també vetlla per la salvaguarda de la tradició, i per això treballa per garantir els mínims comuns de la festa: la base comunitària, l’element del foc, l’època de solstici i el territori pirinenc. “Ens preocupa molt la banalització, però no som ningú per dir com s’ha de fer”, comenta la seva directora, tenint en compte la diversitat del fenomen.
Declaració de doble tall
Quan el 2015 la festa va obtenir la distinció mundial, entre moltes fallaires es va viure un sentiment ambivalent: un orgull pel reconeixement, però, alhora, preocupació pel risc de massificació que podia comportar, que en alguns llocs ja s’havia començat a notar. Una contradicció que és pròpia de processos d’aquest tipus, en els quals la línia entre encendre la festa i cremar-la és delicada. Aquest dilema es tradueix en opinions diverses en l’entorn mateix dels pobles fallaires, que sovint estan condicionades per la posició social i els interessos de cadascú, com ha constatat l’antropòloga Mireia Guil analitzant com s’articula la declaració en determinades comunitats locals. “La postura de l’alcalde és molt diferent de la del ramader que li has d’ocupar un prat per fer un pàrquing o de la del responsable d’un bar”, exemplifica.
Així doncs, les falles conviuen avui dia amb la realitat del turisme i cada comunitat busca trobar-hi el seu encaix, des de l’autogestió que caracteritza la tradició. En moltes localitats s’ha optat per limitar el nombre de fallaires, especialment en les baixades més tècniques i amb menys espai, i establir uns criteris de selecció de fallaires segons la vinculació amb el poble. En altres casos, com a Durro (l’Alta Ribagorça), s’ha sacrificat una part de la tradició com és l’elaboració col·lectiva de les falles perquè cadascú es faci la seva i evitar així que s’hi sumi més gent, mentre que a Alins se’n fan una xifra limitada i es posen a la venda fins que s’acabin les existències.
Després dels dos últims anys de pandèmia, que en molts pobles han suposat un retorn a les falles més íntimes del passat, les baixades s’han tornat a omplir durant el solstici d’estiu d’enguany i aquesta flama col·lectiva va tornar a lluir, amb totes les seves llums i contrastos. Ara ja hi ha més de noranta pobles fallaires i, segons Sofia Isus, “això creixerà”.
