Deu anys. És el temps que podria quedar de vida a la flota de pesca costanera dels Països Catalans, tal com la coneixem avui en dia. Les imatges dels vaixells arribant a port i descarregant peix fresc als molls de municipis com Roses (l’Alt Empordà), Palamós (el Baix Empordà), la Ràpita (el Montsià), Dénia, Xàbia (la Marina Alta) o Santa Pola (el Baix Vinalopó) podrien ser estampes del passat en un futur no molt llunyà.
Catalunya i el País Valencià són dos territoris molt representatius del que suposa el model de pesca costanera de petita escala de la Mediterrània occidental: una flota eminentment familiar que pesca en caladors propers als ports, fa jornades de pesca de menys de dotze hores, amb captures destinades al consum en fresc i en el que el producte viatja de la mar a les taules en poques hores, garantint-ne les propietats nutricionals. Pràctiques que el diferencien del model extractivista de les grans empreses pesqueres de l’Atlàntic i el Pacífic, on els vaixells poden passar mesos en alta mar, pescant un dia rere un altre en caladors monoespècie per congelar les seves captures, que poden passar setmanes a les cambres frigorífiques fins que les desembarquen als ports.
Les tres arts principals de les nostres costes són l’arrossegament, per espècies com la gamba o el rap; l’encerclament, per petits pelàgics com la sardina i el seitó, i les arts menors, que apleguen un gran ventall de tècniques entre les quals destaquen el palangre, la nansa i el tresmall. Cal tenir en compte, sobretot, la flota d’arrossegament, que és la que concentra més valor comercial en les seves captures: entre Catalunya i el País Valencià agrupen el 70 % d’aquest tipus de flota a la Mediterrània de l’Estat espanyol. Analitzant les dades generals, es manté la tendència als Països Catalans. El País Valencià i Catalunya concentren quasi un 95 % de les 43.875 tones de peix que es van pescar als territoris de parla catalana i un 90 % dels 193 milions d’euros que van generar aquestes captures l’any 2020.
Des dels inicis dels 2000, s’ha perdut més de la meitat de la flota. En menys de vint anys, a Catalunya s’ha passat de 1.550 embarcacions de pesca a 724. Menys de la meitat, segons dades del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural. Al País Valencià, de 826 a 531. La magnitud de la pèrdua és més evident si s’agafa un espectre temporal més ampli: l’“Informe Mar Balear” de la Fundació Marilles revela que a les Illes s’han perdut més de mil barques des de 1950 i només resten actives al voltant de 270, una davallada del 78 % en setanta anys. La sobreexplotació dels recursos, l’impacte de les mesures europees de control dels estocs marins i la falta de relleu generacional són els principals factors que poden certificar la defunció d’un sector que es troba en estat crític.
Errors del passat
La sardina és, probablement, un dels peixos que millor representa la sobreexplotació dels estocs a la Mediterrània, una situació que preocupa a la comunitat científica, però també al sector pesquer. Ho demostra el volum de captures, que a Catalunya ha passat de 14.000 tones l’any 2000 a poc més de 6.000 l’any 2018, segons dades de l’Icatmar. Fa poc, un equip d’investigadores de la Universitat de Girona, liderades per Marta Muñoz i Jordi Viñas, ha detectat que les sardines que es pesquen a la costa catalana són cada vegada més petites, més joves, es troben en pitjor estat de salut i comencen a reproduir-se abans, el que afecta la seva supervivència i fa més crítica la seva pesca. Altres espècies afectades per la sobrepesca a la Mediterrània occidental són el lluç, l’escamarlà o el pop blanc.
A les Illes s’han perdut un miler de vaixells de pesca des de 1950, només hi resten actives 270 embarcacions
“Un dels principals problemes que tenim són les barques que surten cada dia a carregar peix a cap preu quan el mercat no pot absorbir totes les captures que fem”, explica Lluís Rodríguez (61 anys), assegut a la coberta de l’Agneta, el vaixell de pesca d’encerclament que governa i que ja a primera hora està amarrat al port de Palamós després d’una nit “frenètica” de pesca. Rodríguez es dedica a aquesta modalitat de pesca, en aquest cas, del seitó, i la nit anterior ha estat bona: el bot de llum que acompanya el vaixell principal ha aconseguit atreure suficients peixos a la superfície i les calades de la nau han permès portar a la llotja 205 caixes de peix blau fresc, al voltant de 2.300 quilos, que amb “un preu alt marcat pel mal temps a la resta del Mediterrani”, arriben als 8.761 euros. No totes les nits són tan profitoses i el pescador de seitó detalla com han vist passar setmanes amb només 75 euros de venda de captures. “Soc del parer d’agafar menys quantitat i lluitar sempre per la qualitat del nostre peix”, explica, en relació amb la situació de sobrepesca de la sardina.
En aquesta lluita per veure qui obté més peix, juga un paper essencial el mecanisme de venda del peix fresc, que és la subhasta. A la subhasta es ven tot el peix que arriba als ports per ordre d’arribada de les barques. El preu va a la baixa, és a dir, que comença en una xifra relativament alta i va baixant fins que el comprador decideix l’import que pagarà pel lot i atura la subhasta. Les vendes a la llotja tenen lloc dues vegades al dia en les jornades laborables: a primera hora es ven el peix blau procedent de l’encerclament, que es pesca la nit anterior, i a la tarda el procedent de l’arrossegament i les arts menors. Aquesta forma de venda, juntament amb el fet d’haver de competir amb altres ports de la Mediterrània o inclús de la Cantàbrica, pel fet de pertànyer a un mercat comú, fa molt difícil fixar un preu digne per al producte que garanteixi la supervivència dels pescadors i, per contra, afavoreix un model depredador voraç.
Salvador Fortuny és company de Rodríguez al port de Palamós i també molts matins a la taula de l’establiment on esmorzen molts dels mariners de la vila. Armador de l’Avanza, té 54 anys i des dels 17 està lligat a la mar. A l’esplanada dels pescadors, a tocar de la platja gran de Palamós, i mentre repara els desperfectes de les xarxes del bou, com també s’anomena a l’aparell de l’arrossegament, Fortuny recorda com la sobrepesca ha estat una constant en el seu passat com a pescador: “He llançat tones de peix a l’aigua perquè a terra no el volia ningú. I l’endemà tornàvem. Ara em porto les mans al cap!”. Fortuny, qui és molt autocrític, opina que “ara estem fent front als problemes que vam generar al passat” i afirma que abans no es tenia el mateix nivell de consciència mediambiental que ara, com per exemple, pel que fa a la gestió de residus. “Ens acabàvem una ampolla d’aigua i la llançàvem al mar, i així amb tot. He arribat a llançar a l’aigua l’oli usat després de canviar-li al motor”. Una situació que ha fet un tomb en l’actualitat, “ja que dels errors se n’aprèn i la nostra mentalitat ha canviat molt”.
Contramesures inassumibles
Per fer front a la sobreexplotació pesquera a la Mediterrània, des de la Unió Europea es va impulsar l’any 2019 el Reglament 2019/1022, que regula la pesca d’espècies demersals, aquelles que viuen al fons marí. Aquest pla, integrat en la Política Pesquera Comuna, ha afectat sobretot els vaixells d’arrossegament, que han vist reduïts els dies que podien sortir a pescar. Només el primer any, es van reduir en un 10 % els dies de pesca, tot i que cada barca s’ha vist afectada de manera diferent. Aquests 12 i 13 de desembre, en el Consell d’Agricultura i Pesca de la UE, s’han fixat les possibilitats de pesca per al 2022, forçant una nova reducció del 6 %, amb el que s’acumula una retallada del 23 % de dies de pesca en només tres anys. També està sobre la taula una retallada en les quotes de captura de la sardina, que passarien de 25.000 quilos setmanals a només 1.500. La Unió Europea és qui dicta les mesures, però són els estats membres, en aquest cas, l’Estat espanyol, qui aquest dimarts 14 de desembre publicava la seva aplicació al BOE.
“Amb el reglament europeu, al port de Barcelona vam passar de 230 dies de pesca a 185. Ara en proposen un 7,5 [finalment, ha estat un 6 %] menys. Per sota de 190 dies, la pesca és inviable: ens deixa als armadors i mariners al llindar de pobresa”. Així de clar es mostra José Manuel Juárez, patró major de la confraria de pescadors de Barcelona. En la majoria dels casos, les confraries són institucions molt antigues –la de Barcelona data de 1751– que van néixer com aliances entre els pescadors per defensar els seus interessos. En un moment en el qual gran part de les classes populars dels ports eren analfabetes, la confraria s’encarregava dels tràmits burocràtics i les gestions i alliberava els pescadors d’aquestes tasques. Avui dia, juguen un paper vital en la vertebració del sector, mantenen el diàleg amb les administracions i són titulars de les llotges de comercialització de peix fresc en règim de concessió administrativa. Juárez les defensa com “un element clau de l’economia social als ports”.
Per als pescadors, la restricció dels dies de pesca s’ha fet sense tenir en compte la realitat del sector. “Considerem que sí que s’ha de reduir l’esforç de pesca a la mar Mediterrània, però no posant uns dies concrets de pesca, mirats des d’un històric de treball de tres o quatre anys, perquè això és erroni i insolidari”, argumenta Amadeu Ros, l’armador del Cap Prim Segon, un vaixell d’arrossegament de Xàbia dedicat a la pesca de la gamba roja. Ros denuncia que “hi ha vaixells que tenen 220 dies laborables aprovats i d’altres que es queden en 160 dies per raons de reparacions o manutenció. I els que han comptat els dies no han valorat que aquests vaixells no van eixir a la mar per elecció sinó per reparacions. És completament insolidari”.
Toni Abad, patró major de la confraria de Roses i president de la Federació Nacional Catalana de Confraries de Pescadors, pensa que “Espanya ha fet una interpretació de la normativa no gaire ben feta. Ens poden aplicar la reducció com cal, però mirant de fer el menor mal possible. Tanmateix, no ha estat així”. Abad explica que a Catalunya, a més del mes de veda obligatòria, es fa un altre mes voluntàriament, i que l’Estat no ho ha tingut en compte quan ha revisat l’històric. “Han castigat els que han estat per la feina. Jo he fet veda i per ells és com si no hagués anat a pescar. Per tant, encara perdo més dies amb els seus càlculs”, rebla. “Sembla que ens castiguin”, diu Salvador Fortuny, l’armador de Palamós. “En el passat hem aplicat vedes voluntàries i encara així ens imposen menys dies de pesca cada cop”.
“Parlant clar, els que prenen les decisions sobre la pesca són uns xupatintes”. Des de l’interior de la Viznago, amarrada al port de la Ràpita, Maribel Cera (49 anys) critica les mesures que s’imposen des de Brussel·les i Madrid. El mal temps ha impedit que pugui sortir a pescar amb el tresmall, un parany que consisteix en tres xarxes unides –dos amb la malla més gran i la central amb la malla petita, on queden enganxats els peixos– que es deixa durant una nit suspès al fons amb l’ajuda de boies a la part superior i ploms a l’inferior, i avui fa tasques de manteniment. Cera és una de les només vuit dones pescadores professionals de Catalunya i, en un entorn altament masculinitzat, és la presidenta de l’Associació Catalana de Dones de la Mar, que lluita per visibilitzar la tasca que fan les dones del sector. Respecte a les decisions polítiques, Cera ho té clar: “Des d’un despatx es pot decidir qualsevol cosa. Si parlessin amb els pescadors, vinguessin més als ports i veieren el dia a dia, moltes coses no passarien”.
“Podem fer moltes normes, però si són imposades, perquè no s’entenen, no funcionarà. No és que la cogestió sigui millor que l’altre model: estem convençuts que és l’única manera perquè les coses rutllin”. El director general de Política Marítima i Pesca Sostenible del govern català, Sergi Tudela, es mostra així de convençut del model de cogestió pesquera impulsat per Catalunya l’any 2018, un model únic a Europa i que ha estat promocionat per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura. “Diem que no es pot gestionar la pesca Mediterrània des de Brussel·les ni des de Madrid, però tampoc des de Barcelona, i en aquest sentit, en donem exemple”.
Descentralització com a resposta
La cogovernança consisteix a descentralitzar la gestió cap al territori on pertoca i “fer una gestió adaptativa, que permeti ajustar-nos als canvis, a través d’uns comitès de cogestió, amb representants de l’administració, el sector pesquer, la comunitat científica i les ONG, en igualtat de condicions a l’hora de prendre decisions, no com a consell assessor”, explica Tudela.
El model de cogestió del govern català té l’orígen en les iniciatives que van emprendre els mateixos pescadors
El model de cogestió que proposa l’administració catalana té els seus orígens en les iniciatives que van emprendre els mateixos pescadors. És el cas del Pla de gestió de la gamba de Palamós. Cal tenir present que el valor econòmic de les descàrregues de gamba roja representa més del 50 % del valor de les captures comercialitzades a la demarcació de Girona. El pla va néixer l’any 2013 amb dos objectius: ajustar l’esforç pesquer a la biomassa de gamba i minimitzar l’impacte sobre el medi, millorant la qualitat ambiental. Per poder fer-ho, es van consensuar mesures entre la comunitat científica, els pescadors i l’administració, com són la reducció progressiva de la capacitat de la flota, la limitació del temps de pesca permès, la implantació de vedes o la reducció dels dies de pesca en un 10 %. La regulació afecta 22 vaixells i 7 caladors situats al llarg del Canyó de la Fonera o rec de Palamós.
Dins de les actuacions que contempla el Pla de gestió, una ha estat l’impuls d’unes noves portes per a l’arrossegament que siguin més sostenibles. Les portes són peces d’acer de gran mida que mantenen obert l’aparell i que, quan llisquen pel fons, poden causar grans solcs i desperfectes en el llit marí. “Al voltant dels anys 2000, des del Pla de gestió van organitzar un viatge a Islàndia per veure com feien les coses. Quan van veure allà les nostres portes, ens van dir que ells les havien prohibit l’any 1967 per l’enorme impacte ambiental que tenien”, explica Salvador Fortuny. Des de fa uns anys, explica el pescador de Palamós, treballen amb unes portes d’arrossegament més sostenibles, que limiten l’impacte en el fons i redueixen el consum de combustible. Així, “controlem els pastos, perquè les praderies són això: pastures per als peixos que sabem que cal preservar”. “Els millors biòlegs i gestors del mar som nosaltres mateixos, els pescadors, però hem de ser honestos amb la nostra feina”, destaca Fortuny.
El Pla de gestió de la gamba de Palamós ha estabilitzat les captures i ha revaloritzat el producte al mercat
Els resultats del Pla de gestió de la gamba han estat molt positius i han donat com a resultat una estabilització de les captures i una revalorització del producte al mercat, gràcies també a l’impuls d’una marca comercial certificada que garanteix la qualitat del producte. Un cas molt semblant al que ha passat amb el sonso. El 2012 s’establia el Comitè de Cogestió del Pla de Gestió de la Sonsera (CCPGS). Format per representants del sector pesquer, per científics de l’Institut de Ciències del Mar del Consell Superior d’Investigacions Científiques (ICM-CSIC), per representants de les organitzacions ecologistes no governamentals World Wildlife Fund (WWF) i Greenpeace i membres de l’administració, té l’objectiu de gestionar l’activitat pesquera, proposar i coordinar els estudis científics, participar en el seguiment del compliment de les mesures de gestió previstes i proposar les mesures oportunes en cas del seu incompliment.
És el que va passar l’any 2015. Quan s’havia d’iniciar la campanya després dels dos mesos i mig de veda obligatòria, la poca abundància de sonso va fer que el Comitè decidís tancar la pesquera i les 26 embarcacions que formaven part del programa van haver de quedar amarrades a port durant nou mesos, un fet que va portar a la flota a autoregular-se les captures. Avui dia, els acords en el marc del programa socioeconòmic van dirigits a no capturar ni un quilogram més del que el mercat és capaç d’assumir a un preu raonable i s’han establert bonificacions en les quotes a canvi d’incrementar els llocs de treball a bord de les embarcacions. “En definitiva, s’ha aconseguit la valorització d’un producte pesquer que en l’actualitat reuneix uns estàndards de qualitat que han permès multiplicar per deu el preu de venda anterior a l’etapa de cogestió”, afirmen des del Departament.
El pop, el cranc blau, la sípia i petits pelàgics es regulen amb plans de cogestió a diferents punts de la costa
A més del de la gamba de Palamós i del sonso, hi ha sis plans de cogestió que funcionen a la costa catalana: el del pop amb arts de trampa del delta de l’Ebre i el de la Costa Central, el del cranc blau del delta de l’Ebre, el de la sípia del golf de Pals i de Roses, el dels petits pelàgics del golf de Roses i el de la pesca al parc natural del Cap de Creus, el primer que afecta a totes les modalitats de pesca i no només la pesca d’una espècie en concret. No tots els projectes de cogestió provenen de l’administració. Toni Abad explica el cas d’un calador de lluç de Roses. Els pescadors van detectar que s’agafaven molts d’immadurs i, unilateralment, van decidir tancar el calador. La mesura va despertar l’oposició d’alguns pescadors, però amb el temps tothom va acabar acceptant la proposta. Fa nou anys que no hi pesquen i els estudis de seguiment de l’Institut de les Ciències del Mar demostren que la població ha viscut millores en la quantitat i el pes dels exemplars. Altres mesures autoimposades són els tancaments temporals a la zona de Blanes-Palamós-Roses i el Pla de gestió de demersals de Palamós. Fa poc, comunitat científica i pesquera han acordat el tancament de la pesca de vint zones del litoral català que sumen un total de 500 quilòmetres quadrats, una superfície major que tot Andorra.
Comunitat científica i pesquera han acordat vetar la pesca a vint zones del litoral, uns 500 quilòmetres quadrats
En els projectes de cogestió impulsats per la Generalitat de Catalunya participen més de 200 embarcacions d’arts menors, el que suposa que el 60 % de la flota, i algunes d’encerclament a la demarcació de Girona. “Ens agradaria poder aplicar aquest model al conjunt de l’activitat pesquera de Catalunya, però no podem. No podem perquè, per exemple, la flota d’arrossegament, que és probablement l’eix vertebrador del sector, és competència de l’Estat. A escala estatal, ens hem trobat recança en compartir poder o no formar part de la seva cultura política, d’alguna manera”, argumenta el director general de Política Marítima i Pesca Sostenible de la Generalitat de Catalunya.
Respecte al 2025, que és la data que la Unió Europea fixa per a la recuperació de les poblacions, Tudela opina que “qui va posar la data damunt la taula no tenia ni idea de la situació de sobrepesca dels nostres estocs: en tres anys és absolutament impossible, des del punt de vista tècnic i científic, recuperar les pesqueres fins al nivell de rendiment màxim sostenible, l’ideal màxim de bona gestió. Nosaltres optem per l’opció, poc popular pels conservacionistes, de fixar la data en el 2030 sent realistes”, una opció que compta amb el suport del sector pesquer.
L’estigma del pescador
“Som pescadors, no delinqüents”. És la pancarta que dona la benvinguda a les visites en la llotja de la Ràpita, però expressa el sentiment de molt pescadors independentment del port on amarren les barques. Maribel Cera explica la pressió que reben en el seu dia a dia: “Encara que tinguis tots els papers en regla, sempre estàs amb l’ai al cor per si toca alguna inspecció, ja sigui de la Guàrdia Civil, del Departament o dels Mossos d’Esquadra”. La rapitenca relata com molts dies, la policia autonòmica se situa a l’entrada del port, per comprovar que tot el peix que surt ha estat comercialitzat a la llotja. “Això fa que no puguem emportar-nos a casa captures sense valor comercial, que no vol ningú, perquè ens exposem a una sanció molt elevada”. “No ens tracten gaire bé, quasi com si fóssim delinqüents”, hi coincideix Lluís Rodríguez, envoltat per escates de seitó de la coberta del seu vaixell d’encerclament a Palamós. I en posa un altre exemple: “No ens podem equivocar en més d’un 10 % entre el pes de les captures que figura al diari de bord i el que descarreguem a terra, perquè ens arrisquem a rebre una sanció greu”.
Des de la Càtedra Terra Ciutadana de la Universitat Politècnica de València lluiten per canviar aquesta percepció. “La nostra voluntat és apropar la pesca a la ciutadania, transitar del pescador criminal a un pescador com agent actiu en la salvaguarda del medi ambient”, descriu Sergi Escribano, enginyer agrònom i coordinador del projecte. “Està clar que en un altre moment els pescadors van ser, a través de la sobrepesca o de mètodes de pesca molt agressiva, part de la destrucció del Mediterrani”, però pensa que “hui són els més interessats al fet que l’ecosistema es mantinga perquè és la base de la seua activitat”. Des de la Càtedra Terra Ciutadana reclamen reivindicar la pesca com una activitat estratègica des d’un punt de vista alimentari, cultural i social i, segons Escribano, “s’hauria de reconèixer com agent fonamental tant en el sector alimentari com en el de salvaguarda de la costa”. Per això reivindiquen el patrimoni cultural de barris com el Cabanyal de València, que consideren “molt maltractat”.
El desenvolupament i la turistificació van arraconant totes aquelles activitats que les ciutats no consideren útils. La construcció de grans infraestructures en els ports ha estat uns dels motors d’arrencada dels processos turístics i de la intensificació del seu impacte. El buidatge del port de València n’és un exemple. Antigament, l’edifici de la Confraria de Pescadors se situava a l’interior de la dàrsena, a pocs metres del final de la platja del Cabanyal, barri on va nàixer. El 2006, amb motiu de la celebració de la Copa Amèrica de vela es va destruir l’antiga seu per construir l’edifici Veles e Vents i les pescadores van ser traslladades. Havia de ser un trasllat provisional, però s’ha allargat fins avui dia. “La Marina de València, des de fa anys, ha dedicat el seu desenvolupament al turisme, deixant de banda les activitats pesqueres”, afirma Escribano.
No és una problemàtica endèmica de la capital valenciana. Altres ports i ciutats viuen processos similars. Poca gent sap, per exemple, que a Barcelona encara hi ha un port pesquer, encara que no se sap fins quan. En 1970, al moll de pescadors situat a tocar del barri de la Barceloneta, hi treballaven més de cent embarcacions. L’any 2009 només en quedaven 39 i en aquests moments hi sobreviuen 27. “Ens notem cada vegada més sols, més aïllats, envoltats d’una economia relacionada amb el mar molt més etèria, menys tradicional, com són els creuers o la gran indústria dels iots. Ens quedem enmig d’un model que ens ofega cada vegada més”. Cristina Caparrós (40 anys) és l’armadora de dos dels 27 vaixells que queden a la Barceloneta: el Nus i l’Òstia, dedicats a la “importància de les famílies i el barri de la Barceloneta”, respectivament, i que practiquen l’arrossegament. Caparrós deixa clar des del primer moment que són els pescadors els primers que han de valorar la tasca que desenvolupen. “Hem de pescar menys, el que sigui just i necessari per garantir la nostra supervivència, i explicar aquelles coses que fem bé. És molt difícil poder diferenciar-nos de les grans indústries pesqueres i és molt important que el consumidor conegui aquesta diferència”, explica.
Per poder fer-ho, des de fa més de deu anys la família de Caparrós ha impulsat el projecte La Platjeta. Es tracta d’una plataforma virtual on venen el peix fresc mitjançant la seva web o WhatsApp directament als consumidors. “La idea és fer arribar tota la cultura del peix a les nostres consumidores de la manera més fàcil possible”, destaca l’armadora de l’Òstia i el Nus, que afegeix que el producte arriba “net, envasat en bosses biodegradables i es pot demanar per mitjà de les cooperatives de consum, garantint un preu just al pescador i unes pràctiques no abusives de pesca”. També formen part de l’associació Cap a Mar, que intenta apropar a la ciutadania de Barcelona “la cultura marinera i pesquera que tenim més a prop”. Amb aquest objectiu, des de l’associació organitzen visites guiades al port, per conèixer de primera mà els pescadors i la feina que fan, a més de veure la descàrrega del peix procedent dels vaixells o el procés de venda a la subhasta.
Al darrere, ningú
El desconeixement del món de la pesca no afecta només les consumidores. Per Caparrós, “no som atractius per a la gent jove a l’hora de buscar un ofici i això ens genera un problema greu amb el relleu generacional”. És un fenomen que preocupa als molls dels ports. “Econòmicament, sovint no compensa la feina que fas amb els diners que guanyes i això fa que molta gent no vulgui anar a la mar”, argumenta des de la Ràpita Maribel Cera. Pot influir l’ancestral forma de retribució que es dona al sector pesquer, coneguda com “anar a la part”. En una embarcació hi ha diferents rols: patró, que governa l’embarcació; motoristes, encarregats de la maquinària, i marineria. Tots els guanys, que depenen de les captures i del preu que aconsegueix el peix a la subhasta, es reparteixen a parts segons les funcions que fa cadascú en el vaixell. Això genera molta inestabilitat, ja que no es poden predir els ingressos que s’obtindran cada mes i fa que quan hi ha possibilitats de trobar feina a terra, la mar es buidi de mà d’obra, tot i les millores tecnològiques i de les condicions de vida que s’han produït en els últims anys.
“És cert que el fet de no tenir un sou fix tira enrere molta gent. Com a treballador de la mar, sempre he pensat que si tingués una barca, m’agradaria que els meus treballadors tinguessin uns ingressos mínims mensuals”, explica Martí Ramírez, qui té 33 anys i s’ha dedicat tota la vida a la pesca, malgrat que ara ha interromput l’activitat momentàniament. Tanmateix, sap que “si hi vull tornar, com no hi ha ningú que vulgui treballar, sempre tindré la porta oberta”. Procedent d’una família de Palamós lligada a la mar, “tot i que ells no volien que jo fos pescador, era el que m’agradava i tots els meus estudis els vaig enfocar per ser un bon pescador”.
Al port del Baix Empordà qüestionen el fet que per treballar al mar siguin necessaris molts cursets de formació, que allunyen les persones que volen dedicar-s’hi. “Es necessiten títols, cursos… i passen sis o set mesos fins que et pots embarcar. Com et mantens? Hauríem de ser més àgils, i en quinze dies com a molt poder embarcar”, proposa Salvador Fortuny, una idea que també defensa el seu company, Lluís Rodríguez. El més jove, Ramírez, ho té clar: “Per què no es pot tenir una barqueta de les que estan parades per ensenyar el jovent i fer pràctiques? Aquí no pots fer-les, només pots venir a fer feina amb els títols”. “S’ha de poder fer veure a la gent que es pot viure de la pesca sense explotar el medi”, conclou.
