El passat 7 de gener, el Jutjat d’Instrucció número 1 de València va admetre a tràmit la primera querella criminal per un delicte de tortures comés en 1971 per diversos policies adscrits a la Brigada Político-Social de la ciutat de València. Es tracta d’un dels episodis de tortures comés durant el franquisme, en un context de crims de lesa humanitat, i protagonitzat pels policies Benjamín Solsona, conegut com el Billy el Niño valencià o El galletas, Jacinto López i Manuel Ballesteros.
En total, s’han presentat sis querelles, similars a les que ja s’han presentat a Madrid, Oviedo o Astúries, entre altres ciutats de l’Estat espanyol. Els seus signants són sis dels quinze membres del Partit Comunista Espanyol (PCE) que van ser detinguts en una operació de la Brigada Político-Social entre el 23 d’abril i l’1 de maig de 1971. Durant 19 dies, van sofrir vexacions i tortures en la Prefectura Superior de Policia, i després, van ingressar en la Presó Model de València -en l’actualitat convertida en el complex administratiu 9 d’Octubre de la Generalitat-, fins a l’11 de juliol, acusades d’associació il·lícita i propaganda il·legal.
“Van vindre a casa. Vivia al costat de l’avinguda del Port, el barri on havia crescut. Vaig obrir sense pensar que podia ser la policia. Em van detenir i van requisar tot el material de propaganda que tenia”, relata Pepe Gálvez, un dels sis querellants. Ell era estudiant d’Economia i membre actiu del PCE a la Universitat de València. Va ser detingut i va sofrir diferents tortures, com les conegudes com a “l’ànec”, que consistia a nugar les mans als peus de les presoneres i fer-les caminar; o com a “la banyera”, que es basava a ofegar una persona fins que perdés el coneixement.
Nascut l’any 1931, després de formar part de la Brigada Político-Social de València, Benjamín Solsona va ser comissari a Màlaga, així com cap de policia a Bilbao i a les Illes. “És un altre cas d’un policia franquista inserit exemplarment dins de les forces de l’ordre de la nova democràcia”
Un dels principals acusats és Benjamín Solsona. “Jo vaig conéixer Solsona. Ell i Ballesteros eren prou coneguts entre nosaltres pel seu sadisme. Quan Solsona començava a pegar, l’havien de parar. Se li veia la satisfacció a la seua cara”, recorda Gálvez. La Brigada Político-Social de València li va donar una espenta a la carrera de Benjamín Solsona, que va acabar dins del cos de la policia espanyola. Nascut l’any 1931, després de formar part de la Brigada Político-Social de València, Solsona va ser comissari a Màlaga, així com cap de policia a Bilbao i a les Illes. “És un altre cas d’un policia franquista inserit exemplarment dins de les forces de l’ordre de la nova democràcia”. “No és l’únic, molta gent ha continuat tenint poder després de la caiguda del règim. Quasi tots els que formaven part de l’aparell policial de l’Estat franquista han mantingut el seu treball o han ascendit tant en la Transició com després”, explica Vicent Galiana, historiador i membre de l’Associació Ciutadana contra la Impunitat del Franquisme.
El Jutjat ha acordat demanar a l’Arxiu Històric Nacional i al Centre Documental de Memòria Històrica, que remeten tots els documents existents en els seus fons als querellants, així com aquells relacionats amb la seua detenció com a membres del Partit Comunista. Una de les advocades que va presentar la querella, en col·laboració amb l’Associació Ciutadana contra la Impunitat del Franquisme, i membre de la cooperativa d’advocades El Rogle, Aràdia Ruiz, subratlla que el fet que la querella “contemple crims de lesa humanitat és cabdal perquè les tortures siguen considerades com a imprescriptibles i no com a un delicte comú de tortures que ja hauria prescrit”. Així doncs, les querelles no són contra una tortura comesa en un moment determinat, sinó que s’està intentant demostrar que era una pràctica comuna i estructural en aquella època. “Volem assenyalar que tot l’engranatge de l’Estat franquista tenia com a objectius aniquilar a un sector de la població i crear un estat de por i repressió contra tothom que s’oposava”, afegeix Ruiz. De fet, l’Estat espanyol és, després de Cambodja, el país amb més desapareguts en aquest segle.
Aràdia Ruiz, subratlla que el fet que la querella “contemple crims de lesa humanitat és cabdal perquè les tortures siguen considerades com a imprescriptibles i no com a un delicte comú de tortures que ja hauria prescrit”
La querella admesa a València denuncia el mateix que les querelles que s’han arxivat durant els últims mesos a altres ciutats de l’Estat espanyol. Aquesta dificultat perquè s’accepten va comportar que les advocades decidiren presentar sis querelles diferents, encara que s’haguera pogut fer una demanda col·lectiva. Per ara, només s’ha admés una. De la resta, es desconeix el seu estat, però cap ha sigut oficialment arxivada.
Els querellants ja van denunciar les tortures en 1971
No és la primera vegada que es denuncien aquestes tortures. En l’any 1971, els detinguts van acudir a la comissaria després de sortir de presó i van denunciar les tortures sofertes durant la seua detenció. “Quan vam eixir d’allà, anàrem a denunciar. Físicament, es podia veure que havíem patit tortures. A més a més, teníem els informes mèdics que ho demostraven. Havíem passat per l’hospital abans d’anar a denunciar”, afirma Gálvez. Tanmateix, en 1971, es va arxivar la denúncia, “perquè estàvem en ple franquisme”. En el 2014, 43 anys més tard, la jutgessa Maria Servini de Cubría va emetre una ordre internacional de detenció contra Solsona i altres 19 persones en la causa per delictes de lesa humanitat dins de la Querella Argentina. No obstant això, la justícia espanyola va impedir la seua extradició, fins a l’actualitat, quan un jutge ha admés la querella.
“Es tracta de la primera querella d’aquest tipus que s’admet a tràmit en un tribunal de l’Estat espanyol. Pot constituir jurisprudència”, recalca Galiana. La Llei d’Amnistia de la Transició obligava a arxivar judicialment totes les causes contra les tortures comeses durant el franquisme. Però, ara es pot obrir una escletxa i, fins i tot, com subratlla l’historiador, “demostra que mobilitzar-se per presentar querelles i fer campanyes per denunciar les abominacions del franquisme no cau en el caixó de l’oblit. Mediàticament és una batalla que s’està guanyant”, postil·la.
Les querellants s’han mostrat satisfetes de què la denuncia haja sigut acceptada, encara que confessen que són conscients que pot ser que no arribe enlloc. Però, una cosa és certa, no es rendiran: “Volem demostrar que el franquisme va torturar i va intentar destruir els seus enemics polítics, i ara que estem en tots els mitjans de comunicació tirarem endavant perquè sabem que és possible”, remarca Gálvez. Després de la vulneració dels drets humans que es va sofrir durant el franquisme, cap persona ha pagat per torturar ni hi ha hagut cap reparació. Tal com insisteix Ruiz, aquest procés també serveix per a avisar “a qui vulga vulnerar els drets humans o a qui parle amb una certa nostàlgia d’aquells anys de què això té conseqüències judicials i que els responsables han de pagar pel que van fer”, conclou Ruiz.
