Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Veneçuela: entre l'ofec econòmic i el cop d'estat diplomàtic

Què passa a Veneçuela? És una pregunta recorrent en els darrers vint anys. Pràcticament, des que Hugo Chávez arribà al poder, tot donant inici a un inèdit procés popular constituent. Paradoxalment (tot i que no ens hauria de sorprendre), com més es posa el focus mediàtic sobre el país, més costa treure’n l’aigua clara. La desinformació, la sobrecàrrega de notícies i rumors es combinen, formen part de la disputa. Orientar-se en un context de polarització, incerteses i batalla informativa no és gens fàcil. I més des de latituds tan allunyades. Però podem intentar-ho

 

Carles Badenes | @carles_badenes

En primer lloc, examinem els fets en brut. El passat 10 de gener Nicolás Maduro va prendre possessió com a President de Veneçuela en un context de visible aïllament internacional i hostilitat d’altres governs del continent. Ho feia com a resultat de les eleccions celebrades el 20 de maig del 2018 en què, tot i obtenir dos terços dels suports i superar el segon candidat més votat per 46 punts, la participació va ser molt baixa (per sota del 50%, impensable en temps de Chávez); en gran mesura, a causa del boicot dels principals partits opositors a la contesa.

El dilluns 21 de gener, un alçament militar contra el govern (vint-i-set efectius de la Guàrdia Nacional, amb alguns suports civils) va ser sufocat a Caracas. Mentrestant, diverses veus apunten a l’arribada al país de mercenaris estrangers per generar desestabilització.

Dimecres van circular dues marxes pels carrers de la capital, una de chavista i l’altra d’opositora. Commemoraven una data d’alta càrrega simbòlica: el 23 de enero, dia de la caiguda del dictador Pérez Jiménez el 1958. Durant la manifestació antichavista, el president de l’Assemblea Nacional controlada per l’oposició, Juan Guaidó, membre de la formació ultradretana Voluntad Popular i considerat l’hereu polític de Leopoldo López, es proclamava president interí de la República i desconeixia el govern de Maduro.

Cop d’estat? A la vista dels resultats sembla més prudent parlar, de moment, d’invitació o intent. Un intent més, que ve a sumar-se a la llarga llista de cops infructuosos, alçaments militars aïllats, revoltes violentes i atemptats

Cop d’estat? A la vista dels resultats sembla més prudent parlar, de moment, d’invitació o intent. Un intent més, que ve a sumar-se a la llarga llista de cops infructuosos, alçaments militars aïllats, revoltes violentes i atemptats (com el de fa pocs mesos amb un dron contra el president) que han marcat el truculent recorregut de la revolució bolivariana. Només des de la mort de Chávez l’any 2013 destaquen: l’arrechera convocada per Henrique Capriles després de perdre les eleccions contra Maduro (11 chavistes i civils morts, diversos ferits, ambulatoris i centres de serveis incendiats); les guarimbes de febrer-maig del 2014 (43 assassinats entre policies, chavistes, opositors i civils sense una adscripció definida, a més d’enormes desperfectes materials), o l’onada de saquejos, linxaments i accions violentes en el marc de la “primavera veneçolana” el 2017, també amb desenes de morts opositors a mans de les forces de seguretat.

Aquesta vegada però, les sensacions són diferents. En pocs minuts, fins i tot abans d’acabar el seu discurs, Guaidó era reconegut per diversos governs de tot el continent americà en el que es podria definir com un cop diplomàtic: amb Trump, Bolsonaro i Ivan Duque al capdavant; però comptant també amb el suport de governs a priori centristes com el del canadenc Trudeau o l’equatorià Lenín Moreno. Maduro responia exigint la sortida del país de personal diplomàtic nord-americà en un termini de 72 hores, que acaba dissabte.

L’equació podria recordar als fets de l’11 al 14 d’abril del 2002, quan un cop d’estat contra Chávez va saldar-se amb el seu segrest temporal i amb la proclamació del líder de la patronal com a president interí del país, enmig d’una ferotge repressió. Dos dies després, una revolta popular aconseguia revertir el colp, obrint una etapa d’acceleració de les mesures revolucionàries (amb el sistema de missions com a bandera) i iniciant una massiva experiència de democràcia assembleària i autoorganització a les barriades i l’àmbit rural.

La comparació amb aquells fets no se sosté. El moment polític, els actors i l’escenari són ara molt diferents, si bé es mantenen alguns trets comuns.

 

El teló de fons: crisi de la via petroliera al socialisme

Aquest nou episodi d’atacs a l’ordenament constitucional no s’entén sense tenir present la profunda crisi del model socioeconòmic bolivarià; amb una macroeconomia embogida i uns mecanismes de protecció i redistribució social que fan aigües.

Inflació del 2.616% l’any 2017 segons l’Asemblea Nacional i previsions de xifres molt més elevades, astronòmiques, per al 2018, segons l’FMI. Espectaculars caigudes del PIB d’entre el 14% i el 17% anual durant tres exercicis consecutius. Deute públic i endeutament extern desbocats. Regressió en la majoria d’indicadors socials, fins al punt d’anul·lar la majoria de les conquestes prèvies a 2012. Els intents del govern per pal·liar la greu situació a les zones més pobres del país, tractant de garantir l’accés a productes bàsics mitjançant els CLAPs o l’anomenat “Carnet de la Patria”, senzillament no estan a l’altura de les circumstàncies.

Més d’un milió de veneçolanes ha travessat la frontera colombiana, capgirant per complet la direcció tradicional dels fluxos migratoris. Molts més han marxat a altres països del continent, o a Europa i els Estats Units. Convé no minimitzar el drama humà que arrossega un país exhaust, perquè és en la desmoralització general i la desesperació quotidiana que arrela ara l’excepcionalitat política.

El problema, en tot cas, va més enllà: es tracta d’una crisi històrica del rendisme petrolier veneçolà, i d’un desajust profund entre el model social bolivarià i la base econòmica extractivista que l’ha sustentat

Ni la hipòtesi d’una “guerra econòmica” dirigida per l’oposició (amb epicentre en l’especulació amb dòlars en el mercat paral·lel), ni la caiguda espectacular dels preus del petroli són suficients per a explicar el nivell de devastació; si bé són part fonamental de la crisi actual. Cal afegir-hi, sens dubte, una gestió més que deficient; molt condicionada per la polarització i el mal funcionament dels aparells de l’Estat. El problema, en tot cas, va més enllà: es tracta d’una crisi històrica del rendisme petrolier veneçolà, i d’un desajust profund entre el model social bolivarià i la base econòmica extractivista que l’ha sustentat.

 

Eixos de conflicte i actors principals

Sense poder ser exhaustius i a risc de simplificar, podríem parlar de quatre línies de conflicte superposades. En primer lloc, la disputa pels recursos naturals i pel control i distribució de la renda petroliera: el país amb les majors reserves de cru del món, té també gas, or, cobalt, bauxita, urani, o macrodiversitat biològica. En segon lloc, una confrontació social al voltant de la inclusió massiva (econòmica, política i simbòlica) de les masses tradicionalment excloses, que ha topat des d’un inici amb la reacció i el rebuig elitista de l’oligarquia i part de les classes mitjanes tradicionals. Una disputa purament ideològica, de models de societat i democràcia, en tercer lloc. I, finalment, les tensions geopolítiques lligades a les aliances teixides com a mur de contenció dels Estats Units, que han obert les portes del país i la regió a la penetració d’interessos xinesos, russos o iranians.

Aquests eixos permeten situar els diferents actors en conflicte ara mateix. En primer lloc, la tradicional enemistat nord-americana i colombiana envers el projecte bolivarià, agreujada per la imprevisible política exterior de Trump, i per l’arribada al govern colombià d’un president vinculat al paramilitarisme i la ultradreta uribista. Però també, i això és una dada crucial, pels canvis a escala continental: el retorn de les oligarquies revengistes, especialment significatiu en dos exponents del nou progressisme llatinoamericà, com Argentina i Brasil, però amb assajos previs en els cops d’estat al Paraguai (2012) i Hondures (2009).

El govern nord-americà ha apuntat a la necessitat de fer arribar els ingressos pel petroli al nou govern, sense que de moment estigui clar com es vehicularia

Des de dimecres, més països han anat sumant-se al reconeixement de Guaidó, amb un paper de moment ambigu en els fets per part de la Unió Europea (mentre els governs espanyol, francès i alemany han fet evident ja la seua preferència pel president autoerigit i busquen canalitzar una posició europea comuna). El govern nord-americà ha apuntat a la necessitat de fer arribar els ingressos pel petroli al nou govern, sense que de moment estigui clar com es vehicularia. I fins i tot referències de l’oposició d’esquerres a Trump, com Bernie Sanders, han girat l’esquena a Maduro. La situació es fa asfixiant.

De l’altre costat, als habituals aliats menors cal sumar el nou paper autònom de Mèxic i les grans bases geopolítiques del madurisme: Xina i Rússia. La primera, amb enormes inversions, acords estratègics, i interessos extractius al país. La segona, estret aliat també en el pla militar: no fa ni dues setmanes, Putin enviava bombarders nuclears a Veneçuela. Si a hores d’ara, el govern legítim es manté en el poder, és, en gran mesura, gràcies a aquestes aliances. Però això incrementa els riscos d’una possible escalada com a part del tauler d’escacs mundial entre superpotències.

Quant als actors interns, en el bloc bolivarià, aquell moviment massiu, amb una alta capacitat d’organització i inventiva que va protagonitzar les grans victòries de l’època Chávez, es troba desarticulat i sense horitzons estratègics. Es respira un gran desencant amb un govern que sembla aliè als patiments i demandes populars, impotent davant la gravetat de la crisi, i indolent en la lluita contra la corrupció rampant. El fet que ningú respongués a la crida del President a defensar el Palau de Miraflores dimecres a la nit és un símptoma evident. A diferència d’aquell abril del 2002, avui la principal garantia del govern és la cúpula militar, lleial a l’ordenament constitucional. Convé preguntar-se fins quan.

Les mobilitzacions al carrer i la violència de mitjana intensitat de l’oposició, si bé poden desestabilitzar el país i bloquejar la capacitat de maniobra del govern, de moment s’han mostrat ineficaces com a instrument per a la presa del poder

L’oposició partidista, amb molt més múscul pel que fa a la mobilització, es troba permanentment travessada per una contradicció interna. Durant el cicle madurista, quan ha apostat per l’acumulació pacífica de forces i la confrontació en el pla electoral, ha estat capaç de capitalitzar el descontent davant la crisi econòmica i política: a les eleccions de desembre del 2015, en què va resultar electa l’actual Assemblea Nacional (inclòs el mateix Juan Guaidó) l’oposició va obtenir una victòria inapel·lable. Tanmateix, capturada per sectors ultres amb molta influència entre els grups més activistes, i presència als mitjans internacionals, periòdicament s’ha deixat endur per les presses. Optant per vies insurreccionals, violentes i molt radicalitzades, s’ha allunyat de la centralitat política, quan no s’ha abocat a atzucacs com el de l’aposta abstencionista en les darreres eleccions presidencials. Les mobilitzacions al carrer i la violència de mitjana intensitat, si bé poden desestabilitzar el país i bloquejar la capacitat de maniobra del govern, de moment s’han mostrat ineficaces com a instrument per a la presa del poder, sense un suport militar al darrere.

Per últim, convé no deixar fora del quadre tota una sèrie d’actors menys convencionals, però molt importants ara mateix per entendre la situació de conjunt. L’expansió de l’extractivisme en crisi, ha anat acompanyada d’un procés de fragmentació territorial del poder polític i la sobirania: el desenvolupament d’una economia de frontera de base delictiva (especialment al voltant del contraban), i d’una àmplia zona boirosa lligada a la mineria: legal o il·legal, a petita i gran escala. Diversos actors controlen o disputen territoris estratègics: transnacionals com la Gold Reserve Inc. canadenca amb obscurs pactes amb un govern necessitat de divises, empreses xineses; màfies de la mineria il·legal o del tràfic il·legal de benzina i aliments; sectors corruptes de les forces armades; paramilitars i exguerrillers colombians; treballadors empobrits de la petita explotació minera o “proletaris” del contraban.

Des d’aquesta perspectiva, costa albirar solucions senzilles o horitzons esperançadors. Impossible saber quin serà el desenllaç en les pròximes hores, ja que el cop diplomàtic i la nova assonada opositora requereixen un desenllaç ràpid per ser efectius, si volen anar més enllà de perpetuar la inestabilitat i fer el país ingovernable.

En cas de sobreviure a aquestes primeres jornades però, si el govern de Maduro no pren la iniciativa de manera contundent davant una crisi econòmica, institucional i política que fa massa temps que dura; si no es fan passos clars cap a la cerca de consensos mínims amb els sectors més raonables de l’oposició, i s’obren espais per a enfortir l’organització popular, el país sembla abocat a l’abisme. I amb ell, les esperances d’una alternativa radical al neoliberalisme que durant anys va representar.