“[Client] Déu va fer el món en sis dies i vostè ha necessitat sis mesos per fer-me uns pantalons.
[Sastre] Sí, senyor, però miri vostè el món i miri els meus pantalons.”
Samuel Beckett, El mundo y el pantalón
“Cuando uno encuentra su lugar, ya no puede irse.”
Mario-Federico Luppi-Aristarain, Un lugar en el mundo
Un lloc al món
Un lugar en el mundo
مكان في العالم
دنیا میں ایک جگہ۔
Linde
David Fernàndez: Aprendre a mirar, xiuxiuejava John Berger. Per provar d’entendre-ho tot. Furetejar les fites, furgar els límits, burxar les limitacions. Continuar sabent que l’horitzó només hauria de ser, sempre, el punt de partida. Arribar, arrelar, poder viure. Tants racons invisibles, tantes vides paral·leles, tants silencis decretats. I la història que mai ens van explicar. Allà on la ciutat canvia de nom –parafrasejant Paco Candel– és on la ciutat diuen que acaba. O es perd per poder retrobar-se. O ben mirat, fotograma a fotograma, tot el contrari: allà on la ciutat recomença de debò. Aliena als palaus de poder, lluny dels manaires dels diners i desconnectada del ritme frenètic de l’urbs global que es devora a si mateixa i maltracta –preus impossibles, derives precàries– qui l’habita. On la ciutat encara és possible, podríem dir. Per això aguanten encara i per això encara hi són, en relativa calma, al costat de la selva de l’asfalt i de la llei de la selva: no surten per sort a cap guia turística i hi han sabut camuflar-li el nom. On la ciutat canvia de nord –Canyelles, Ciutat Meridiana, Torre Baró, Vallbona– vol dir, també i sobretot, vent sud, orgull de barri, apologia del vincle i quotidianitat en comú. Tan lluny del no-res dels aparadors i tan a prop de tot plegat.
Lluny
Montse Santolino: Tan lluny i tan a prop. Hi ha llocs que al principi eren no-llocs. I barris que no eren barris, sinó contenidors de gent desplaçada i expulsada. Barris barreja de barraquistes, gent expropiada o migrants. Gent trinxada empesa a espais trinxats als quals sempre costa arribar, que mai trobem de pas, que mai busquem a Google Maps perquè queden mentalment i culturalment lluny. Barris que han crescut allunyats uns dels altres perquè les infraestructures que suposadament fan la vida més fàcil a tothom els van confinar a espais escombraria. Barris de mala qualitat estructural, llocs que ningú va pensar ni preparar per al futur, sense carrers ni serveis i amb edificis que queien al cap de poc de construir-se i on encara avui, quaranta anys després, hi ha locals associatius, camps de futbol o casals de gent gran provisionals. Barris que van néixer per allunyar els problemes dels ulls benestants i que segueixen fent la mateixa funció perquè aquells problemes no només no es van resoldre, sinó que es van multiplicar. Barris amb més dret a dir-se barris que molts altres perquè han hagut de lluitar per ser-ho. Barris que han romàs invisibles i allunyats de la mirada atenta de ningú i que estan poc acostumats a mirar a càmera. Barris molt més fets que a els expliquin els atestats policials o els informes dels treballadors socials que a la idea que algú busqui poesia a les seves vides.
Llocs
David Fernàndez: Un món on caben tots els mons, divisa zapatista, perquè està fet per ells mateixos, amb les seves mans, des dels seus records i pels seus anhels. Sense demanar permís i sense demanar perdó i amb molt pocs diners, gairebé gens, i tota l’esma de construir sobre el buit, rere hiverns inhospitalaris, incerteses vitals i runes de postguerra. Un sopluig a la intempèrie. Un món on caben també tots els noms. Un porc senglar anomenat Rosita. El Tío Cuco resistint des de 1973 –”El tiempo no pasa, que pasan los hombres” cantaria Bambino– i la finca agrària La Ponderosa, darrer camp llaurat dels prats de Barcelona que ara desapareix en nom de la postmodernitat –qui llaurarà el tros en temps d’agrobusiness, en què l’abundància és germana de l’escassedat? Aigua que corre, en un torrent del rec Comtal que ja no ho és tant i que va sucumbir, com tantes altres coses, a la piconadora del creixement metropolità, en nom d’un progrés estrany, gris i cimentat. Epíleg funest d’aquella gran transformació que augurava Karl Polanyi el 1944 –la radical i dolorosa incompatibilitat entre societat i mercat capitalista– aplicada a les nostres vides, rere una crisi que va arrasar els barris populars i que s’acarnissà amb els més vulnerables. Abans del després, com un setge carronyaire, tots els bancs havien desembarcat oficines als barris amb els índexs d’exclusió més disparats, repartint diners gratis, amb promeses buides i estafes plenes. Allà on el capitalisme metropolità també ha pretès canviar-los el nom: de Ciutat Meridiana a Villa Desahucio.
No-lloc
Montse Santolino: Des que es va inventar el concepte sempre hi ha hagut periodistes, analistes i pseudointel·lectuals que han volgut veure en aquests barris no-llocs espais pels quals es passa però que mai no són casa. Contra les muntanyes i entre ponts i autovies era el destí previst: un espai que no generés vincles i amb el qual ningú no es vinculés emocionalment. Però els i les expulsades d’arreu, sense demanar permís i sense demanar perdó, van canviar la història, es van apropiar de l’espai, van fer vivible i habitable l’inhabitable. Van obrir bars, com a moment fundacional de qualsevol vida social, i van fer i continuen fent de qualsevol espai buit o gris, un espai de vida i de trobada. Van segrestar busos i van demanar ascensors per connectar-se al primer món, i van cohabitar amb la natura salvatge que els envoltava amb horts i jardins particulars, com a succedani sentimental dels horitzons oberts i el món rural del qual venien. El mateix “paisatge de botànica proletària” que descrivia Pérez Andújar –el seu Besós infantil de Los príncipes valientes–, acompanya encara avui molts nens i nenes. I també encara avui hi ha gent que no es rendeix, que s’organitza en taules comunitàries i que, de manera miraculosa, aixeca projectes com “El rec Comtal es mou”. Han aconseguit recuperar com a espai veïnal la séquia medieval convertida en abocador durant anys.
Arrels
David Fernàndez: Bocins andalusos, pedaços extremenys, fils equatorians, retalls colombians, cims de l’Atles magrebí i ressons de la República Dominicana tramuntant les carenes de les valls de Collserola. Als laterals invisibles de la metròpoli que ja parla 300 llengües maternes, que conviu i sobreviu sense gaires estridències, i que ha acollit projectes de vida procedents de 187 orígens diferents en les darreres dues dècades. Cartografia migrant i nòmada, la d’avui, la d’ahir, la de demà, sempre amb la mateixa brúixola i massa sovint sense mapa: un lloc al món on poder arribar, on poder arrelar, on poder treballar, on poder viure, on poder respirar, encara que sigui el nostre aire contaminat. Impossible no recordar les veus antigues d’infància, els relats escoltats de com era la vida abans, i les cruïlles que van haver d’entomar per poder-se’n sortir. Irrenunciable rememorar els quatre avis, aixafaterrossos de la vall zamorana de l’Eria o manyà del Lleó més pobre. Uns van migrar al País Basc, altres a Catalunya. Hoy empieza todo. Aquí. L’esperança era fràgil, la maleta senzilla i els somnis decents. Poder arribar, poder arrelar, poder treballar. Poder viure. Poder respirar. Històries de foc i braser, al poble on sempre voldríem tornar, i crònica coral d’un mapamundi ja dispers, però mai perdut. Supervivents quotidians en una austeritat capgirada i quasi resolta: poc és molt, massa sempre insuficient. I una promesa: que val la pena lluitar per tot allò sense el que no té gaire sentit viure. Quatre parets i un teulada. Un sostre, un refugi, un recer.
Desarrelaments
Montse Santolino: Tothom que es veu obligat a marxar de casa busca un lloc al món on poder arrelar. Però el sistema només és expert en expulsar i desarrelar. Avui, més que cap altra cosa, desarrelen la precarietat, la provisionalitat i les comitives judicials que arriben per desnonar. Trencats els vincles i abonat l’individualisme, només queda la por. Del futur o dels altres. Arrelar-se on? “Només volem ser de veritat Barcelona” va dir a principis d’any l’incombustible Filiberto, el president de l’associació de veïns i veïnes de Ciutat Meridiana. Avui, com sempre, el que arrela és la vida digna, els amics, la vida comunitària i la lluita col·lectiva. El que arrela és veure el teu fill o la teva filla rient mentre es banya a les fonts del carrer o a la séquia. Avui, aquests barris i carrers, universalment transnacionals són casa per a milers de nòmades. Avui, vells i nous migrants conviuen amb tensions i distensions i amb totes les seves cultures i religions. Els blocs de pisos, els mercats ambulants i les porteries en places a mig fer són iguals a tots els barris populars del món i el sentiment de pertinença es percep en la manera d’ocupar els espais, de seure a unes escales, davant un somier rovellat o un mur ple de grafits. Avui, com sempre, per als més petits no hi haurà un altre lloc on arrelar-se que no sigui aquests carrers que encara creuen que són com els de tothom. Arrelar-se és enterrar les cendres de la teva filla al jardí, com ha fet el Blas. Arrelar-se és fer part d’una associació de veïns i reagrupar la teva filla llicenciada des de la República Dominicana, com ha fet el Wilson. Desarrelar és desnonar tres vegades algú. Com li han fet al Guillermo.
Casa
David Fernàndez: Autoconstrucció, autogestió, suport mutu. Pedra a pedra, queden els espais entre línies i el pes del pas del temps. Ahir –expropiacions, enderrocs, reubicacions–, una conquesta: el lloguer no superava el 10% del salari base; avui, una notícia als diaris: el 43% de les famílies ja destina més del 40% dels seus ingressos a l’habitatge. Peu de nota als lindes de la bombolla immobiliària: a Ciutat Meridiana, malgrat els ajuts públics, només s’ha pogut pagar i instal·lar ascensor en 1 dels 58 edificis. Paradoxes que escup la història i alternatives que basteix la contrahistòria: on havien planificat guardar la mort –un cementiri– hi va acabar creixent vida. Una altra forma de contar el conte, espais d’agregació d’esperances i de lluites compartides: no ens ho fan, ens ho fem. Temps d’acadèmies nocturnes que avui són poesies guardades en un paper a la butxaca i que reciten Goytisolo: “Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde”. I per allà al mig, com sempre, els seus noms anònims dempeus contra els noms de sempre deposats: Samaranch o Porcioles. Contra aquella ciutat corrompuda per la dictadura on regien els tafurers dels diners i del poder –”En el cielo manda Dios y en la tierra Juan Muñoz”– i on la consigna als passadissos de la regidoria d’urbanisme barcelonina aclaria qui parava la mà i com s’acceptava el sobre: “Si quieres construir hoy, habla con Bordoy; si quieres construir hasta en las aceras, habla con Soteras”. Noms que s’enriquiren amb la necessitat dels altres. La supervivència aliena feta negoci especulador. Aquells temps corruptes en què des del centre acabalat, la perifèria era plusvàlua. Ahir, avui. N’hem après res quan la història es repeteix?
Sostre
Montse Santolino: Anomenar Villa Desahucio un barri és fer caricatura i clixé de l’emergència residencial. La història d’aquests barris és la història del negoci especulador més sagnant. Si mai no es va castigar els polítics, banquers i constructors de Sarrià o Sant Gervasi que van obligar a malviure tanta gent i durant tants anys, més difícil serà fer pagar bancs i fons voltor sense domicili fix. Tot i que s’ha reduït el nombre de propietaris que desnonen, a la majoria els treuen ara dels pisos trampa que van comprar entre el 2005 i el 2008. La majoria dels desnonaments però, dos de cada tres –15.000 en els primers tres mesos del 2019–, són de gent que viu de lloguer. Avui, com fa quaranta anys, aquests barris acullen i recullen el que expulsa la resta de la ciutat. Però ara el moviment és constant. Els pisos es lloguen i es relloguen, s’okupen i es reokupen, es desallotgen i es redesallotgen. A Ciutat Meridiana, un 30% dels pisos són dels bancs. Allí va tenir lloc el desnonament més sinistre: els operaris enviats pel Banc Sabadell van tapiar un dels seus pisos okupats amb tres nens a dins, mentre la mare hondurenya, víctima de violència de gènere, netejava cases alienes. En cap altre barri et trobaràs pel carrer tres nens que van tapiar dins de casa seva. No hi ha millor manera de limitar les expectatives de la gent que fer-la créixer en blocs massa iguals, en pisos massa petits o sota sostres massa baixos. A ser carn de canó, se n’aprèn així. A lluitar i a resistir-se a ser-ho, també. Avui les PAH són bots salvavides i escoles de resistència, i les velles associacions de veïns i moltes petites entitats es trenquen la cara per mantenir la pau en comunitats veïnals més diverses que qualsevol reunió de les Nacions Unides.
Marges
David Fernàndez: Manual d’ús perifèric. “No es tracta de tancar-nos als marges, sinó d’eixamplar-los”, ha escrit Marina Garcés com a pressentiment. Ells també han guardat fusta al moll, poetitzaria Papasseït. La “cuesta de Pocholo”. El Crist dels Gitanos granadí. “Construimos la casa por la noche con la ayuda de los demás vecinos, porque antes había mucha solidaridad, no como ahora”. La Plaça Roja dels rojos de Torre Baró que allà continua com a àgora –per a quan calgui, un altre cop–, en el cinturó que diuen que no existeix i que ha mutat. Un rodalies que sempre fa tard. Un ventilador en una mesquita improvisada. I la maleïda heroïna que va rebentar-ho tot. Si les parets d’aquests barris parlessin –i més encara, si es parés l’orella al que diuen– aprendríem de nou el que és cabdal. Quanta lluita a cada cantonada, a la ciutat prohibida on hi ha semàfors, passos zebra i escoles que tenen més història que qualsevol relat oficial. Tots els barris de Huertas Clavería, diguem-ho així, periodisme huertamaro a la recerca dels antiherois i les antiheroïnes. Picapedrers i picapedreres del potent moviment veïnal d’abans –María Ángeles Rivas Ureña, feminista, com a exemple– contra cada infrainhumanitat. Línia 47, quan Manuel Vital segresta un autobús que encara tragina i encara arriba a Canyelles, empès a pic i pala pels veïns i les veïnes un maig de 1978. Anys noranta, la denúncia d’una aluminosi tròfica i sistèmica, posterior a la fal·lera desenvolupista del ciment, prèvia a la hybris del creixement embogit. “Nuestro límite es el cielo”, va dir eufòric Emilio Botín en plena bombolla. El nostre, per sort, és el terra: Vallbona, Canyelles, Ciutat Meridiana, Torre Baró. Allà on Can Masdeu, filla de la desobediència civil i l’autogestió, va ser habitable, vivible i sostenible. A tocar d’on la Naima diu que se sent lliure. I on la Maricarmen seu a la vora d’un ametller per tornar a casa. “Volver, volver”, com si sonés Chavela Vargas. Línies de fuga sempre. Tenim on fugir encara? Abans es podia, però ara? On, entre tanta intempèrie?
Centres
Montse Santolino: Volver. Tornar als barris més vulnerables i vulnerabilitzats. Cap regidor ni regidora del govern municipal viu a Nou Barris segons la revista Carrer. D’aquests barris no surten caps de llista, però tampoc artistes ni periodistes. La renda mitjana de Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona està per sota dels 9.000 euros. Sis i set vegades més baixa que la dels barris més rics. Les perifèries solien estar al centre dels pensaments i les mirades d’aquells i aquelles que volien canviar el món. Però ara no voten –o voten com poden– i no tenen Twitter. Ara l’esquerra desorientada teoritza sobre les perifèries però no els mira a la cara. Per afrontar la intempèrie cal mirar-les des d’un altre lloc i d’una altra manera. Amb respecte i sense romanticismes. Aconseguir l’atenció dels que fan la seva vida d’esquena a l’objectiu de la càmera. Contestar totes les preguntes acumulades als ulls dels que ens miren fixament. Les del nen que ens interroga durament des de la seva cadira de plàstic vermella. Ni els centres ni les perifèries són estàtics. Tal com va escriure un tal David Fernández fa anys: “Cal treballar com mai i com enlloc perquè la perifèria –en tants sentits– deixi de ser-ho, perquè esdevingui el centre des d’on tot trontolla i tot es mou, perquè deixi de pensar-se com a tal, perquè la seva gent deixi de creure que són convidats de cartó pedra en tot això i s’assumeixin com allò que són: l’eix central, l’autèntica esperança de futur per al país”. Ens cal reaprendre a mirar el món amb els ulls de la Maricarmen, l’Antonio o la Josefa. Redescobrir la bellesa dels racons més desatesos. Reaprendre a llegir com si n’aprenguéssim ara i redescobrir la poesia. Adonar-nos que si ens fixem bé, Torre Baró és igualita que Capri.
Perifèries
David Fernàndez: Extraradis contra el poder de l’altra història, mirall retrovisor del passat o del present, qui fa finalment les ciutats? Qui les dissenya o qui les habita? “Hablan de batallas que no puedes encontrar en los mapas”, cantava Kortatu enmig de la crisi dels vuitanta. Crisi rere crisi, no –cal dir que no–, no hi ha un altre món possible. El que hi ha, a penes, és aquest i una altra forma de viure i descodificar la vida. Contra tant centre cèntric centrat, les perifèries bateguen i deuen ser dels pocs refugis que ens queden. Va passar la crisi, va arrambar amb tot i, al final, vés a saber, potser l’única cosa que ha quedat dempeus són ells, societat paral·lela, quasi clandestina als ulls del mainstream, contra el pas de l’oca a què obliga la història, tan salvatge quan es desferma com la natura. Fugim sempre de la història i provem d’escapolir-nos de la balena del progrés que tot ho engoleix. Costa trobar clarianes en la globalització. Coses ja escrites, fa temps, per un amic: “Allà on s’endinsa el llibre és, més aviat, en la diferència entre fer la història i patir-la; i de com els que la pateixen són en realitat els que la salven, quan bufa el vent, els valors i els objectes que permeten conservar i reconstruir una societat humana; els i les que posen la civilització a recer de la història”. Tota resistència, sí, té banda sonora original i gràfica desobedients. L’Arnau i la Myriam, cos a cos, mirada horitzontal, capten l’instant i l’instint i hi posen imatge i paraula. Quan cada pàgina els porti a la propera, tal vegada escoltaran Lola Flores recitant Lorca o Carmen Amaya des d’aquell Somorrostro, on alguns van fer la seva primera nit al ras en una platja, en una ciutat fosca i desconeguda. Però, vinguin d’on vinguin, des del centre del seu món –Vallbona, Canyelles, Ciutat Meridiana, Torre Baró– sempre sonarà impertorbable la sonata de Woodie Guthrie. I en totes les llengües: This land is your land.
