En aquell mas de la Garrotxa queien sovint els llamps i ella m’explicava amb serenor que un dia el llamp havia espetegat a dins, l’havia cremat a ella i l’hi havia fet sentir un xiulet a l’orella durant gairebé un any. Potser per això no en parlaven massa bé, de la casa, malgrat haver-ne sigut masovers durant generacions. Ara ja no, perquè els en van fer fora. I la casa dels llamps és tancada i ja fa una pila d’anys que va acumulant pols a l’espera de fer-ne un hotel o una casa de turisme rural, perquè és en un lloc molt bonic.
Quan l’any 1983 es va regular per primera vegada el turisme rural a la comunitat autònoma de Catalunya, es va fer per assolir dos objectius: millorar la renda agrària de les famílies que viuen en el medi rural i reequilibrar el territori. Però Catalunya (com la majoria dels Països Catalans) era –i encara és en part– un país de masovers, i en la majoria de casos qui vivia i treballava la terra no la posseïa. I qui la posseïa no hi vivia. Amb la decadència del sector primari, l’oportunitat de treure diners de masos que no generaven gaires ingressos va provocar de facto l’efecte ben bé contrari al dels objectius inicials que plantejava el turisme rural: es va foragitar de casa seva a qui hi vivia i es van millorar les rendes de qui tenia propietats o capacitat per comprar-ne.
Catalunya (com la majoria dels Països Catalans) era –i encara és en part– un país de masovers, i en la majoria de casos qui vivia i treballava la terra no la posseïa. I qui la posseïa no hi vivia
I sí, és un fet també (i molt lloable) que el turisme rural ha servit per restaurar masies que són un patrimoni immens del nostre país, però també hauria de ser patrimoni la terra, la gent que hi viu i el paisatge, i una cosa no hauria d’anar renyida amb l’altre: el turisme rural era una bona idea si servia per millorar la renda agrària i enfortir el sector primari, alhora que restaurava masos i fixava població. Malgrat casos puntals, això avui sembla una quimera.
Ell em parlava amb nostàlgia de la seva infantesa i de com la seva mare vivia encara en un racó de la Cerdanya, al costat francès de la frontera. I de com cada vegada que hi tornava a veure-la coneixia menys el poble: quan els preus al costat espanyol van començar a ser impossibles, els estiuejants van travessar la frontera per comprar cases que arreglaven per deixar-les tancades pràcticament tot l’any. Cases boniques i escoles tancades, em deia.
És un fet també (i molt lloable) que el turisme rural ha servit per restaurar masies que són un patrimoni immens del nostre país, però també hauria de ser patrimoni la terra, la gent que hi viu i el paisatge
Es parla sovint d’aquesta cosa que és la gentrificació i sempre es fa des de l’òptica urbana i particularment barcelonina: el turisme que expulsa la gent dels barris i encareix el preu de l’habitatge. La gentrificació que converteix espais de vida en decorats és tant salvatge com invisible al món rural: la llei 11/2020 que regula els lloguers a Catalunya només s’aplica a les grans ciutats, mentre que a la Cerdanya o a l’Empordà (per posar exemples notoris) el jovent ha de marxar dels pobles perquè és impossible accedir a un habitatge a preus raonables. Massa sovint quan es parla de repoblament es parla, en realitat, de repoblament per a rics.
Al seu mas no hi havia caigut cap llamp, ni tampoc van voler-hi fer cap allotjament turístic. Tampoc va venir ningú a comprar-lo, però eren masovers i també els en van fer fora. Era a prop (massa a prop) d’unes gorgues boniques, que van acabar publicades en un rànquing d’aquests que fan: “Els millors gorgs de Catalunya”. La pressió de la gent i els xocs constants amb els visitants van fer inviable mantenir-hi el bestiar i la feina. I al final van acabar marxant-ne.
Penso que en un lloc lleig s’ha de poder pensar més en les coses quotidianes, en el dia a dia dels qui hi viuen. En un lloc lleig s’hi ha de poder viure, tenir transport públic
Salten de tant en tant les notícies d’un campanar que han fet callar perquè molestava a algú que buscava pau i tranquil·litat en aquell indret bucòlic, però poc es parla de les prohibicions i limitacions que fan molts ajuntaments i administracions en contra de la pagesia per afavorir al visitant. No es poden fer segons quines activitats en cap de setmana per no molestar. Ni fems ni tractors i que tot sembli bonic: quatre fils els hi va semblar massa, als tècnics del parc natural, per un tancat d’ovelles. No era important si les ovelles s’escaparien o no: era una qüestió estètica, i quatre fils eren massa. Es veuria lleig.
A vegades voldria viure en un lloc lleig, en un país lleig. Perquè penso que en un lloc lleig s’ha de poder pensar més en les coses quotidianes, en el dia a dia dels qui hi viuen. En un lloc lleig s’hi ha de poder viure, tenir transport públic (en hores que encaixin amb la feina i no amb el turisme) i has de poder-t’hi pagar una casa, tenir metge o tenir escola. Un lloc lleig on no es facin festivals per atraure públic de fora sinó festes majors senzilles i pensades cap endins. Penso això alhora que també vull viure en un lloc bonic, i alhora que també vull conèixer i visitar altres llocs bonics. I potser no és la bonicor del lloc, sinó la manera com l’estimem i l’expliquem. De fer que els llocs bonics siguin més per viure-hi que per visitar-los, perquè al capdavall tots els llocs ho són, de bonics.
