Atbara, una localitat del nord-est del Sudan situada a la vora del riu Nil, ha estat batejada tradicionalment com la Ciutat del Tren, ja que acull la seu de la companyia nacional de ferrocarrils i ha estat un important centre industrial del sector. Des del passat 19 de desembre, però, Atbara ha deixat de ser sinònim de trens per passar a associar-se amb revolució. Ha estat l’epicentre de la revolta que sacseja el país des d’aleshores i que està posant contra les cordes el despòtic règim d’Omar al-Bashir, al poder des de fa 30 anys.
La revolta es va començar a gestar quan la ciutat va esdevenir el banc de proves d’una nova onada de mesures d’austeritat. Una classe treballadora suposadament anestesiada, una població de 100.000 habitants i una distància de la capital, Khartum, de 350 quilòmetres la convertien en el blanc perfecte, a criteri del govern. D’un dia per l’altre, els subsidis a la farina es van retallar abruptament, i el preu del pa es va triplicar. Poc s’esperaven les autoritats que aquella decisió faria esclatar ràpidament protestes a l’est de la ciutat. En qüestió d’hores, milers de persones sortien al carrer i la seu del Congrés Nacional (PCN), la formació que governa el Sudan, quedava presa d’unes flames que guiarien el camí d’allò que havia de venir.
Ja aquell mateix 19 de desembre les protestes es van estendre per altres ciutats del país, com la important localitat de Port Sudan. L’endemà, les mobilitzacions arribaven a altres centres urbans, Khartum inclòs. I dos dies després, ciutats de gairebé tot el Sudan es convertien en l’escenari de grans protestes. La flama de la revolta, que exigeix obertament la caiguda del règim islamista d’Omar al-Bashir, prenia amb força. “Ens trobem davant d’una revolució que inclou totes les parts del Sudan, des de Port Sudan (a l’est) fins a Al-Fashir (a l’oest), i des d’Ad-Damazin (al sud) fins a Dongola i Meroe (al nord)”, descriu a la Directa des de Khartum Mahmud, un estudiant involucrat en les mobilitzacions i que prefereix no donar el seu nom complet per seguretat. “La intensitat de les protestes augmenta cada setmana i hi participen tots els sectors de la societat, incloses metgesses, enginyeres, advocades i estudiants”, apunta.
Tot i que no hi ha cap grup que lideri la revolta, l’Associació de Professionals del Sudan, un paraigua que agrupa diferents sindicats amb el suport d’alguns partits opositors, ha estat una de les organitzacions que més visibilitat ha guanyat des del seu inici. Fins al moment de la publicació, Khartum ha reconegut la mort de 24 persones, una xifra que organitzacions de drets humans eleven, com a mínim, a 40. Paral·lelament, unes 2.000 persones haurien estat detingudes, de les quals el Ministeri de l’Interior n’ha reconegut 800, i l’estat d’emergència i tocs de queda han estat declarats en diferents províncies.
“[El d’Al-Bashir] és un règim sanguinari que no respecta les protestes pacífiques”, carrega des de Khartum Mohamad, un advocat opositor de 21 anys.
Corrupció política
Malgrat que la retallada de subsidis al pa va provocar la ràbia inicial d’Atbara, aquesta mesura només era la darrera d’un ampli paquet de reformes econòmiques impulsades des de feia anys pel govern amb l’ajuda d’organismes com el Fons Monetari Internacional. El seu objectiu era intentar refer l’economia nacional, que encara pateix els efectes de la independència de Sudan del Sud de 2011. Aleshores, prop del 75% de les reserves de petroli que gestionava Khartum van esfumar-se, les quals representaven la meitat dels seus ingressos i el 90% de les exportacions.
La nova recepta del règim només s’ha traduït en una inflació galopant, manca de liquiditat i una caiguda del poder adquisitiu
Per a la majoria de la població, la nova recepta del règim només s’ha traduït en una inflació galopant –que va situar-se en prop del 73% anual al desembre–, en manca de liquiditat i en una forta caiguda del poder adquisitiu. Mentrestant, la corrupció del règim segueix sent rampant, i la seva incapacitat per aprofitar oportunitats –com la retirada de les sancions dels Estats Units al país, anunciades l’any passat– causa un profund desencant.
Lluny de produir-se per primer cop, la revolta actual culmina altres onades de protesta que el Sudan ha viscut en els darrers anys, la més important a finals de 2013. En aquell cas, la brutal repressió de les forces de seguretat i la incapacitat d’estendre les protestes fora de la capital va marcar-ne el final. Però la llavor ja estava sembrada. “La crisi del 2013 és la que ara s’està aprofundint degut al fracàs del govern a l’hora de gestionar la riquesa del Sudan i de crear sectors productius que reemplacin el petroli”, afirma Magdi El Gizouli, bloguer i investigador a l’institut Rift Valley.
La revolta actual culmina altres onades de protesta que el país ha viscut en els darrers anys, la més important a finals de 2013
Malgrat que el mal estat de l’economia va encendre l’espurna de la revolta en curs, les protestes van adquirir ràpidament un caràcter polític i van assenyalar la caiguda del règim com el seu objectiu, adoptant consignes similars a les de les primaveres àrabs de 2011. “Els problemes al Sudan no són econòmics”, sosté Amjed Farid, portaveu de Sudan Change Now, un dels moviments més actius en la revolta. “La crisi econòmica és només el resultat d’uns líders polítics corruptes, de la manca de pesos i contrapesos, de la falta de representació i de l’absència de democràcia, que es tradueix en un grup de persones que controlen els pressupostos i els utilitzen en benefici propi”, acusa Farid.
Omar al-Bashir ha articulat un despietat règim racista, islamista i centralista que li ha permès mantenir-se en el poder
Des que el 1989 Al-Bashir va aconseguir el poder gràcies a un cop d’estat amb el suport de cercles islamistes, el militar va articular un despietat règim racista, islamista i centralista que li ha permès mantenir-se en el poder. En aquest sentit, el cor del Sudan és majoritàriament àrab i musulmà, i és precisament aquest sector de la població el que ha sostingut Al-Bashir durant tres dècades, en detriment de la marginada perifèria. “Durant molts anys la fórmula va funcionar, però el que estem presenciant ara és el seu esfondrament”, opina Gizouli, que etziba: “A les primaveres àrabs, els islamistes deien ser l’avantguarda del canvi, però al Sudan aquests mateixos islamistes són el blanc de les protestes perquè la gent no està satisfeta amb les seves solucions: econòmicament, el millor que han aportat ha estat una versió autòctona d’austeritat i de neoliberalisme”.
Per a moltes, el pitjor rostre del règim d’Al-Bashir ha quedat retratat en les flagrants quotes de repressió i en les diferents guerres internes en què s’ha vist immers, com al sud del país o a Darfur. La primera d’elles va acabar amb la independència de Sudan del Sud, i la segona li va valer a Al-Bashir una condemna i una ordre d’arrest de la Cort Criminal Internacional (ICC) per crims de guerra i crims contra la humanitat. “Al-Bashir i el règim del PCN no són capaços de mantenir la pau al Sudan”, retreu Farid.
Futur obert
Fins ara, la resposta d’Al-Bashir i part del seu cercle més proper s’ha basat a reprimir les protestes i disseminar la por. A més, des del principi s’ha intentat atribuir la revolta –sense èxit– a una conspiració d’Israel, milicians de Darfur i criminals de Khartum (en una narrativa antisemita, racista i classista), i s’ha desafiat cínicament l’oposició a participar de les eleccions de 2020 per intentar destronar el president.
La tensió pot degenerar en un cop d’estat similar a l’executat a Egipte pel mariscal al-Sisi contra els Germans Musulmans
Malgrat això, bona part dels qui fins ara eren els seus aliats polítics se n’han desmarcat. Per aquest motiu, l’atenció està centrada ara en com actuaran la resta d’actors del règim, sobretot l’exèrcit, grups armats i cercles islamistes. De moment, les forces armades i altres grups paramilitars han fet declaracions de lleialtat a Al-Bashir. Però des del principi de les protestes s’han produït crítiques i han circulat rumors que mostren un cert distanciament. Així, es tem que la situació pugui degenerar en un cop d’estat intern similar a l’executat el 2013 a Egipte pel mariscal Abdel Fattah al-Sisi contra els Germans Musulmans. Arribat el cas, però, el dubte és si algun grup té realment la força suficient per dur-lo a terme.
“Ens trobem en un ambient perfecte per a un cop, ja que hi ha inestabilitat política, malestar popular, crisi econòmica i no hi ha una autoritat central clara”, avisa Gizouli. “Potser no s’acaba produint”, afegeix, “però les cartes per a un cop són sobre la taula”. A la població del Sudan, com Mahmud, els segueix sense tremolar el pols, i de moment segueixen convençudes de continuar: “Es resistirà fins al final”, assegura.
