Fa un parell d’anys, durant una entrevista des del seu exili berlinès, l’advocat i activista Anwar al-Bunni va assegurar, molt seriós, que no aprenia alemany perquè aviat tornaria a Síria. No dedicava temps a descobrir la ciutat o a conèixer noves persones. Treballava, somniava i respirava Síria. “Aviat tornaré a Síria…” Ho repetia sovint i la gent que l’escoltava no s’ho prenia gaire seriosament. Era tan sols una mostra més de la tossuderia amb què encarava la vida, no pas una possibilitat real. Bashar al-Assad havia sortit vencedor del conflicte en la seva fase armada i res feia pensar que la continuïtat del règim estigués en risc.
I, tanmateix, els fets d’aquest mes de desembre han donat la raó a Al-Bunni. En tot just onze dies, el règim sirià ha col·lapsat. Ciutat rere ciutat –Alep, Hama, Homs, Daraa i Damasc–, els rebels han aconseguit prendre el control de tot el país sense pràcticament combats.
Sense el suport vital de Rússia, l’Iran i Hezbollah, Bashar al-Assad ha estat incapaç de resistir l’ofensiva opositora, encapçalada per la milícia islamista Hayat Tahrir al-Sham
Sense el suport vital dels seus principals valedors, Rússia, l’Iran i Hezbollah, ocupats amb altres prioritats, Bashar al-Assad ha estat incapaç de resistir l’ofensiva opositora, encapçalada per la milícia islamista Hayat Tahrir al-Sham però amb participació d’altres grups armats d’arreu del país. Ha succeït davant la mirada atònita de la mateixa ciutadania siriana, que descobria sobtadament la fragilitat d’un aparell estatal que els havia sotmès durant cinc dècades. Al llarg del cap de setmana, el dictador va fugir per refugiar-se a Moscou, mentre les celebracions s’imposaven arreu del país.
Davant els avenços rebels, els soldats sirians abandonaven posicions i uniformes, negant-se a defensar un clan dirigent que els havia conduït a la misèria. La precarietat, fruit de la corrupció i el saqueig, era tal dins l’exèrcit que tancs i avionetes estaven sense combustible, assegurava una font militar a Reuters. Però l’enfonsament econòmic no només afectava els uniformats. Segons l’ONU, nou de cada deu persones sirianes viu en situació de pobresa.
Aquest malestar ja va propiciar una onada de protestes a finals de l’any passat al sud del país. Les manifestacions van néixer a la localitat de majoria drusa de Suwayda i es van estendre a altres poblacions d’arreu del país, amb eslògans que entroncaven i homenatjaven la revolució civil iniciada el 2011. Era una mostra que la brutalitat amb què el règim havia reprimit les protestes anteriors, promovent la militarització del conflicte i esclafant els actors civils no violents, no havia servit per silenciar la ciutadania. L’estratègia del terror amb què Al-Assad pretenia garantir-se més dècades de “pau social” no havia funcionat. S’ha vist de nou aquests dies, amb civils reapropiant-se de nou dels carrers. També a la localitat de Latakia, de majoria alauita i descrita sovint com una plaça forta del règim, els manifestants van recórrer la ciutat arrossegant una estàtua enderrocada d’Hafiz al-Assad (pare de Bashar i fundador de la dinastia).
Entre la presó i la diàspora
“La gent ens pregunta: ‘Però on són els demòcrates?’. Eren a les presons, havien estat expulsats de la seva terra. I avui estan tornant a casa”. Ho escrivia la periodista i activista pels drets humans Leila al-Shami, i explica de manera gràfica el dilema a què es van haver d’enfrontar els activistes no violents de Síria en els anys posteriors al 2011: si no volien acabar arrestats, desapareguts o assassinats, havien d’abandonar el país.
Leila al-Shami explica el dilema a què es van haver d’enfrontar els activistes no violents de Síria: si no volien acabar arrestats, desapareguts o assassinats, havien d’abandonar el país
Molts van quedar atrapats en la pinça de violència formada pel règim i pels jihadistes. Molts van morir. Els que van sobreviure, avui, com Anwar al-Bunni, preparen amb il·lusió el retorn a una terra que molts s’havien resignat a no veure més. L’escriptora Sarah Hunaidi escrivia a les xarxes socials: “Ja no soc una refugiada siriana. Soc siriana. Només siriana”.
També milers de presos sirians han deixat de ser presos per ser només sirians. Les forces opositores han obert les presons, en un gest que marcarà per sempre la ciutadania siriana. Els centres de detenció, sovint secrets, havien esdevingut una peça central de l’entramat repressiu que dirigien quatre grans agències d’intel·ligència, en competició permanent entre elles. Detencions arbitràries, tortures, execucions i desaparicions havien esdevingut norma des de l’inici del regnat dels Assad. En contrast amb aquest passat negre, les escenes d’eufòria dels captius alliberats, emocionats i confusos, després de passar anys abandonats en cel·les superpoblades i en condicions infrahumanes, han esdevingut la imatge que millor exemplifica la marxa d’Al-Assad. Alguns dels presos hi eren des de feia dècades, com el pilot de les forces aèries Raghid Al-Tatari, tancat des de feia quaranta-tres anys per haver-se negat a participar en la massacre de la ciutat de Hama, esdevinguda a principis dels vuitanta.
Escenes d’eufòria dels captius alliberats després de passar anys abandonats en cel·les superpoblades han esdevingut la imatge que millor exemplifica la marxa d’Al-Assad
Si un centre de detenció ha simbolitzat a ulls dels sirians la ignomínia, ha estat la presó militar de Sednaya. Se la coneix com l’escorxador humà, ja que milers de persones hi han estat executades, en molts casos a la forca, segons una investigació d’Amnistia Internacional del 2017. Hi podria haver encara entre deu mil i vint mil presoners. Més de 24 hores després de l’arribada dels rebels al centre, al tancament d’aquest article, encara no havien pogut accedir a totes les cel·les, ja que moltes es troben en tres plantes subterrànies amb dificultats d’accés.
S’estima que més de 150.000 sirians arrestats des del 2011 segueixen en captiveri o desapareguts. La majoria (9 de cada 10), en mans del règim. En un intent de reduir aquesta xifra, a partir del 2018, el govern va començar a expedir certificats de defunció. Paradoxalment, algunes de les persones donades per mortes ara han estat alliberades. És l’estocada pòstuma del règim, un moviment –fortuït o voluntari– que centrifuga de nou els sentiments dels familiars de desapareguts, fins i tot d’aquells per a qui ja s’havia completat el dol. De nou apareix l’esperança, que es barreja amb la por, el patiment, el sentiment de culpa, la negació o la depressió.
L’exili ha estat un fèrtil planter on han proliferat grups que lluiten per aconseguir veritat, reparació o justícia, a la vegada que imaginaven i discutien com havia de ser una futura Síria lliure
El dolor dels familiars de desapareguts es renova cada dia davant la impossibilitat de vetllar un cos, de tenir una tomba a la qual plorar. Ho sap molt bé l’advocada Noura Ghazi, viuda del programador Bassel Khartabil i una de les impulsores de Families for Freedom, organització creada per mares, germanes i parelles de desapareguts per reclamar el dret a la veritat: volen saber el destí dels seus éssers estimats. “Les ferides sagnen de nou”, escriu aquests dies. La seva és una de tantes organitzacions que han crescut i s’han enxarxat a l’exili. Ha estat un fèrtil planter on han proliferat grups de solidaritat o suport mutu, així com d’altres que lluiten per aconseguir veritat, reparació o justícia, a la vegada que imaginaven i discutien com havia de ser una futura Síria lliure.
Ara l’ocasió ha arribat, amb més interrogants que certeses. Per ara, el primer ministre sirià ha acceptat romandre al capdavant de les institucions administratives per intentar dur a terme una transició que no paralitzi el país. També hi ha nombroses amenaces: l’antic aparell del règim, els actors internacionals i la presència de diferents grups armats sobre el terreny, sovint amb agendes i interessos divergents.
Hayat Tahrir al-Sham és hereu d’Al-Qaeda a Síria i té un llarg historial de vulneracions dels drets humans i abusos contra la societat civil
El principal grup, Hayat Tahrir al-Sham, és hereu d’Al-Qaeda a Síria i té un llarg historial de vulneracions dels drets humans i abusos contra la societat civil. És cert que durant els darrers anys ha anat canviat la seva imatge pública per projectar-ne una de més pragmàtica i moderada: primer, desmarcant-se d’Al-Qaeda i de la gihad global per centrar-se en un projecte “nacionalista” i “revolucionari”, i, posteriorment, venent-se públicament com un grup que ha estat capaç d’administrar el nord-oest de Síria amb prou eficàcia i capacitat de diàleg i aliances.
Al llarg dels darrers dies, l’organització ha llançat missatges conciliadors i de tranquil·litat destinats tant a la població siriana com a la comunitat internacional. “Afirmem el nostre compromís per enfortir la unitat de la societat i per establir els principis de justícia i dignitat entre tots els components de la societat siriana”, ha afirmat el grup en un comunicat, tot reclamant respecte per a totes les minories del país: cristians, ismaelites, alauites i drusos, entre d’altres. És un canvi genuí o un intent de camuflar un autoritarisme latent? Sigui quina sigui la resposta, la qüestió és que els activistes civils no acceptaran quedar fora de la construcció d’aquest nou Estat. Lluny dels límits territorials del país, a l’exili, s’ha estat construint una nova Síria, més justa, més participativa i més plural. I ara pot, finalment, tornar a la pròpia terra. És, doncs, un nou inici.
