No sé quina edat tenia Blanca perquè, quan ets menuda, els adults són adults, no n’hi ha distinció, però segur era molt jove. Potser el meu col·legi seria de les seues primeres destinacions i nosaltres de les seues primeres alumnes. Eixos dos anys vam tindre com a tutora a la mestra més alegre i extravagant. A l’aula teníem hàmsters, peixos i pardalets, féiem teatre que presentàvem a concursos fora d’Alacant i, sobretot, teníem un racó de lectura amb una catifa, coixins i un moble vessant de llibres, la nostra biblioteca.
En eixa època, els anys huitanta, hi havia una societat concreta, amb ingredients particulars que reaccionaven entre ells, dolços, amargs, enverinats, però, en qualsevol cas, en el producte final la lectura hi trobava el seu espai. Ara és molt diferent. Quins ingredients tenim hui perquè en el resultat, clarament, ja no es trobe la lectura? Per què tenen eixa capacitat per a expulsar-la?
Quan parle de lectura estic parlant de temps per a llegir, de temps propi, d’oci, de qualitat, on triem un llibre, una revista, un còmic. Tinc al cap un objecte de paper, però clar que pot ser un aparell electrònic, sempre que mantinga el silenci i no tinga capacitat de distraure amb notificacions. Un temps que representa autonomia, autoconeixement, pau. Un temps en paral·lel.
Ser feliç una estona no és poca cosa i poder ser-ho amb una mínima inversió és, fins i tot, subversiu
“En aquest moment soc feliç”. Sempre recorde la situació en què un amic va pronunciar aquesta frase, dita a l’aire, just abans de seure en un lloc tranquil amb un llibre i tota la vesprada per davant. Em considere molt afortunada de sentir exactament el mateix cada vegada que aconseguisc un moment així. Una mena de refugi que pots dur allà on vas. Ser feliç una estona no és poca cosa i poder ser-ho amb una mínima inversió és, fins i tot, subversiu.
Ara, el que costa més no és aconseguir el material de lectura, sinó el temps per a llegir i el silenci interior per a eixe abandonament. El nostre dia a dia està saturat de tasques i llistes de tasques, de culpes per no fer i idees brillants per a fer més. I el nostre cap, la nostra atenció, esgotada, ultraexplotada i cada vegada més controlada, comptabilitzada i monetitzada. Aquests són alguns dels ingredients que expulsen la lectura de les nostres vides. No he consultat cap estadística ni estudi. Per a mi és un fet, una vivència pròpia i del meu voltant. La lectura no troba espai de forma natural, hem de fer un esforç que cada vegada costa més.
Els components de la societat actual, eixa combinació històricament excepcional, tenen el poder d’expulsar moltes altres coses que podríem considerar plaents, però pense que fer fora la lectura és especialment tràgic per tot això que representa més enllà de quin contingut has triat o de la seua qualitat. Altres cultures tenen l’espiritualitat, la connexió amb la terra o amb allò immaterial. Això fa temps que nosaltres ho vam menysprear. Trobe que sense eixa última possibilitat d’abstracció, de calma, d’introspecció, que possibilita la lectura, estem perdudes. També em fa por pensar en quines fórmules arribaran per a ocupar el seu lloc. Més ansiolítics, més coachs, més consum.
Sense eixa última possibilitat d’abstracció, de calma, d’introspecció, que possibilita la lectura, estem perdudes
No sé com d’important va ser la biblioteca de Blanca i la seua passió per la lectura en haver desenvolupat un hàbit lector. Sí que sé que no totes les companyes de classe van mantindre eixa afició, però segur que totes tenim un record preciós d’eixos dos cursos escolars. Blanca va canviar de col·le després de ser la nostra tutora i el seu comiat va ser molt emotiu. Va fer-nos un regal a cadascuna, amb una dedicatòria personal. En la meua, em deia que mai canviara d’idea del que volia “ser de major”.
Que cada llibre de cada prestatgeria, en biblioteques, cases o llibreries, puga continuar desplegant i oferint eixe silenci, perquè el món ho necessita més que mai.
Epíleg: Aquesta columna crec que no l’hauria pogut fer sense un llibre al qual voler tornar després de les pantalles. És enorme i vull deixar ací el seu nom: La más recóndita memoria de los hombres, de Mohamed Mbougar Sarr.
