La ciutat de Nova York comença el dia plena d’esperança, amb la victòria del candidat demòcrata, el socialista democràtic Zohran Mamdani. De 34 anys i originari d’Uganda, Mamdani és el primer alcalde musulmà de la ciutat.
La reeixida campanya del nou alcalde es va centrar en tres eixos fonamentals: l’accés a un habitatge digne —congelar els lloguers controlats per l’Ajuntament—, autobusos gratuïts com a part d’un programa pilot als Estats Units, i supermercats i botigues d’alimentació amb preus regulats pel consistori. En definitiva, el dret dels novaiorquesos a viure una vida digna i a tenir accés a la seva pròpia ciutat.
Els atacs islamòfobs de la dreta reaccionària han apuntat contra la condició d’home musulmà migrat de classe treballadora de Mamdani
No obstant això, els atacs islamòfobs de la dreta reaccionària han apuntat no tant contra el seu projecte polític contrahegemònic com contra la seva pròpia subjectivitat: home musulmà migrat de classe treballadora.
Fer de l’altre un estrany
En 1978, Edward Said va publicar Orientalisme, una obra que va revolucionar els estudis culturals en analitzar la forma en què Occident va construir una imatge estereotipada i subordinada d’Orient per justificar l’imperialisme i el domini colonial. Fem de l’àrab l’altre, estereotipem i estigmatitzem la seva imatge. Convertim Occident en el centre, i Orient en el que és “allà”, enfront de “nosaltres”, els d’“aquí”.
Com a intel·lectual palestí que va treballar durant quaranta anys com a catedràtic de literatura comparada en la Universitat de Colúmbia, Said va rebre amenaces després de la publicació del llibre —considerat avui una peça clau dels estudis decoloniales i en el programa docent de qualsevol curs d’humanitats en les universitats del país—. El seu compromís intel·lectual amb la causa política li va costar oportunitats professionals i fins i tot amistats. Fer una crítica social tan esmolada no és fàcil: es requereix un procés d’estranyament, un allunyament de la mirada colonial, imposada també sobre el subjecte colonitzat. Orientalisme ens ensenya que la nostra mirada no és innocent, sinó que està travessada per les estructures retòriques de l’hegemonia.
L’adversari de Mamdani, Andrew Cuomo, va assentir i va riure quan un locutor de ràdio va dir-li que si ocorregués un altre atemptat com el de l’11 de setembre, el candidat socialista ho celebraria
En el cas de Mamdani, el passat 27 d’octubre, dos dies abans que comencés el vot anticipat, el programa de notícies independent Democracy Now! va recollir com Andrew Cuomo, candidat independent a l’alcaldia amb el suport del president Donald Trump, en el programa de ràdio de Sid Rosemberg, va riure i va assentir quan Rosemberg va afirmar que si ocorregués un altre atemptat com el de l’11 de setembre, Mamdani estaria celebrant-ho. Hores més tard, i sense haver demanat disculpes ni retirat el comentari, l’equip de Cuomo va publicar en la xarxa social X un vídeo generat amb intel·ligència artificial que mostrava a persones caricaturitzades com a criminals donant suport a la candidatura de Mamdani —homes amb kufiyas, persones racialitzades i consumidors de drogues, tots secundant amb fervor la candidatura, resant: “Criminals for Mamdani”—.
El vídeo va ser eliminat després de l’al·luvió de crítiques, però va ser recuperat per comptes que denunciaven la seva islamofòbia. En un altre gest xenòfob, l’exalcalde de la ciutat, Eric Adams, imputat per corrupció i malversació de fons, va declarar públicament que els polítics no podien permetre que Nova York “es convertís en Europa”. Mamdani va condemnar públicament el succeït, assenyalant no sols la violència verbal, sinó també la falta de respecte cap al milió i mig de musulmans que viuen a la ciutat. L’ugandès va publicar a més un comunicat en vídeo en Instagram, en el qual va parlar de la por i la repressió que va sofrir la comunitat musulmana després de l’atemptat a les Torres Bessones i les invasions de l’Iraq i Afganistan: “La meva tia no va tornar a anar en metro després de l’11 de setembre de 2001 fins a molts anys després”.
El socialista és un actiu defensor de la causa palestina i per això es troba en l’epicentre de la crítica sionista
En aquest sentit, la lluita per l’alliberament que enarbora Mamdani és internacionalista i, com a tal, blanc de l’eix ultraconservador. Pensar en posar fre a l’auge reaccionari als Estats Units implica afirmar una praxi antibèl·lica, antiracista i anticolonial. El socialista democràtic, actiu defensor de la causa palestina —juntament amb veus com les d’Alexandria Ocasio-Cortez, Bernie Sanders o Ilhan Omar—, es troba en l’epicentre de la crítica sionista.
Malgrat haver assenyalat la importància de la convivència entre totes les pràctiques religioses a la ciutat, i haver donat suport als principals grups jueus antisionistes del país, com Jewish Voice for Peaceo Rabbis for Ceasefire, el seu clar posicionament —únic si considerem les pràctiques genocides dels Estats Units cap al poble palestí— s’ha convertit en una de les principals bales que li disparen els seus adversaris. Fins i tot el president del país ha amenaçat amb “prendre els carrers” i revocar la ciutadania que Mamdani va obtenir per naturalització en 2018.
L’odi en el si de la llar
Potser el que ocorre als Estats Units pugui advertir-nos del que pot passar en un imperi, o del que ja està passant, en el que va ser en un altre temps el nostre, o en la visió idealitzada que alguns encara semblen tenir del que vam ser fa cinc-cents anys: una potència tremendament sanguinària. Els melancòlics d’aquella Espanya imperial es transformen ara en àvids defensors d’un estat que mai va ser tal, ancorat en l’època dels Reis Catòlics, en la idea del fanatisme religiós de la corona.
El cas Mamdani pot servir-nos d’advertiment davant l’auge d’un problema endèmic: mostrar-nos com el racisme s’està expandint com un virus global a través de diferents latituds. Segons dades del Ministeri de l’Interior, el 43,73% dels delictes d’odi comesos en l’Estat espanyol es deuen al racisme i la xenofòbia: des de Torre Pacheco fins als comentaris suscitats per l’obertura del nou centre per a menors migrants a Monforte de Lemos, passant per les detencions de migrants indocumentats en el casino de Llavapeus, a Madrid, l’odi s’estén com una plaga.
El cas Mamdani pot servir-nos d’advertiment davant l’auge d’un problema endèmic: mostrar-nos com el racisme s’està expandint com un virus global a través de diferents latituds
Una plaga que ja ha parasitat Europa —Itàlia, Portugal, Alemanya, Hongria, l’Argentina, El Salvador—, però que també ens està arribant: la tenim davant. En el mateix informe ministerial, el 40% de les persones entre 18 i 24 anys afirma tenir intenció de votar a la ultradreta en les pròximes eleccions, la mateixa dreta que clama contra un “avançament musulmà en el nostre territori” i que demana “deportar a vuit milions de persones de l’estat”. Joves que no només es deixen seduir per aquests discursos, sinó que també romanen fascinats per la nostàlgia d’un moment històric pervertit pel relat hegemònic, despullat d’una veritat historiogràfica pròpia.
La història ja ens va ensenyar la dialèctica, és cíclica. D’ella aprenem que no s’avança en línia recta, sinó que els processos ocorren en fases. I, com ens va advertir Santayana: El poble que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la.
Un indici d’esperança
Als Estats Units, comentaristes polítics han assenyalat que la campanya de Mamdani és efectiva perquè aconsegueix arribar no només a les classes populars —aquelles que, lluny de la visió idealitzada que projecten sèries com a Sex and the City o Gossip Girl, guanyen per sota del salari mínim, uns 16 dòlars per hora, i que, des de Manhattan fins al Bronx, sostenen l’engranatge productiu de la ciutat—, sinó també a la joventut. Una joventut que recull l’herència de Stonewall, que ha tancat universitats i estacions de tren en solidaritat amb Palestina, i que va rebatejar Hamilton Hall de la Universitat de Colúmbia com Hinds Hall, en honor a Hind Rami Iyad Rajab, una nena palestina de cinc anys assassinada en el genocidi gazatí de l’any passat mentre ella i la seva família intentaven escapar del setge israelià a Gaza.
La campanya de Mamdani és efectiva perquè aconsegueix arribar no només a les classes populars
Una joventut per a la qual el nou líder representa un indici d’esperança enfront d’un imperi en decadència. Dades recents mostren com la novaiorquesa mitjana té dificultats per a pagar el lloguer, fer la compra setmanal o portar als seus fills a la guarderia. Al nostre país, passa quelcom similar: la crisi de l’habitatge, la inflació dels aliments, la dificultat per a decidir si tenir descendència o la precarietat laboral.
El 1959, el poeta palestí-iraquià Yabra Ibrahim Yabra va publicar a Beirut Tammuz al-Madina, un llibre que parla de la pèrdua, l’exili i la cerca d’una identitat col·lectiva entre les ruïnes de la modernitat àrab. Avui també podem mirar enrere cap a Yabra, qui utilitza la figura de Tammuz —el déu de la fertilitat en l’antiga Babilònia— com a metàfora de l’esperança i la resistència enfront de la destrucció. En el seu bell poema En la meva terra presa, escriu:
En la meva terra presa
per un teatre de serps
una ruïna de gossos salvatges
un desert
vaig construir una llar amb els meus ossos
aixecat amb les meves mans
plantat amb les meves arrels
deixant que entrés l’aigua
per erms i deserts
sense viure en la cerca
del buit de la glòria
on no neda brolla
en la ubiqüitat de les espines i les bèsties
ells van lapidar la meva llar
els meus fruits deseantes de desobediència
jo encara amb els meus braços
faig aparèixer a les serps reptando
faig aparèixer el corazólo empara enfront de l’atordiment.
La victòria de Mamdani és un fil d’esperança per a una ciutat que va ser presa i que, esperem, torni a pertànyer als qui l’aixequen.
Poema traduït per M. Zewar i Sofía R.
