Montse Martínez Pardo és bombera forestal de la Generalitat Valenciana, a la unitat de Sinarques (Requena-Utiel), i delegada sindical d’Intersindical Valenciana. Fa més de setanta dies que es troba en vaga, des del 27 de setembre, amb l’objectiu de posar fi a la situació de frau de llei que viu un terç de la plantilla i d’aconseguir l’estabilitat de tot el col·lectiu de bombers i bomberes forestals del País Valencià, així com per denunciar la precarització i temporalitat laborals que caracteritzen aquest sector. Presenten la vaga com a una lluita contra el PSPV i, des de fa unes setmanes, també contra Comissions Obreres (CCOO), com a sindicat de la patronal que ni tan sols s’ha sumat a la vaga. Segons explica el comité de vaga dels bombers forestals en vaga, sis membres de CCOO, sindicat que posseeix menys del 40% de representació, han dimitit arran la presumpta adjudicació “a dit” d’un curs de formació a la Unitat Militar d’Emergència. Des del comité, agraeixen aquesta denúncia pública, però els sorprén que el detonant de la seua dimissió haja sigut el “caciquisme” i no la contractació fraudulenta i “el sofriment de molts i moltes companyes a causa de la inestabilitat laboral”.
Com és la vida d’una bombera forestal en un sector tan masculinitzat?
És cert que és una professió molt masculinitzada. Però, amb el temps, es van incorporant més dones al servei. Segons la nostra relació de llocs de treball (RPT), en total, som una plantilla de 948 persones i no som més de cinquanta dones en tot el País Valencià. Aquesta és una diferència molt important. A més, aquesta dada fluctua quan entra personal de reforç durant la campanya d’estiu i pot incrementar-se el nombre de dones en el servei, fet que fa que estiguem més infrarepresentades en el col·lectiu. Com a dones bomberes, no tenim espais propis per poder parlar de les coses que ens passen a les dones, per poder elaborar exigències pròpies a l’empresa o companys, o fer front a situacions d’assetjament. Amb el pla d’igualtat en què estem treballant actualment, esperem poder tenir-los i trobar mesures que ajuden les dones dins del col·lectiu i, per descomptat, la resta de companys. Directament, no he patit sexisme, discriminació o masclisme per part de companys ni per part del col·lectiu, però sí que hi ha companyes que n’han patit. Per exemple, pel fet de ser dones amb algun càrrec. Hi ha homes que no ho veuen bé i es produeixen situacions complicades.
Hi ha diferències entre dones i homes quant a condicions laborals dins del servei al País Valencià?
“Fa poc van denegar a una companya nostra el permís de lactància, va haver de demandar l’empresa i arribar a judici. Se’ns deneguen a les dones uns drets que ja estan reflectits. És molt greu que tot això passe en un servei públic com el nostre”
Pel que fa a les condicions laborals, sí que és més difícil la situació. Per exemple, amb la conciliació familiar i laboral. Som un servei autonòmic i moltes persones som desplaçades de les nostres llars. Abastem les tres províncies. Jo soc de València i em pot eixir la plaça a Vistabella (l’Alcalatén), i això no es pot conciliar familiarment. A més, tenim torns de deu hores cada dos dies: treballem dos dies i lliurem dos dies. Els dos dies de treball estàs a disposició de l’empresa pel que puga sorgir, perquè som un servei d’emergència. Aleshores, a qui deixes a càrrec dels teus fills o els teus majors? Fa poc van denegar a una companya nostra el permís de lactància, va haver de demandar l’empresa i arribar a judici. Se’ns deneguen a les dones uns drets que ja estan reflectits. És molt greu que tot això passe en un servei públic com el nostre. Els homes no pateixen aquestes diferències respecte a la conciliació, perquè les càrregues familiars les portem les dones per poder cuidar.
Quines reivindicacions històriques teniu les dones dins del cos de bombers forestals?
Hi ha molts drets que tenim com a dones bomberes treballadores que no s’estan duent a terme a hui dia. Ara estem amb negociacions amb l’empresa per implantar un pla d’igualtat i esperem que s’aconseguisca. Hem hagut de portar-la davant la inspecció de treball perquè, com bé diu la legislació, qualsevol empresa de més de cinquanta treballadors hauria de tindre’n un i això no passava en aquest cas. Una altra reivindicació que fa temps que barallem és que teníem uniformes unisex conformats per una única peça. Les dones i els homes no tenen les mateixes necessitats a l’hora d’haver d’orinar enmig d’una emergència. Les dones hem de desfer-nos de tot l’uniforme, mentre que els homes fan una gestió més ràpida i discreta. Tenim certes mancances en tant que som dones bomberes i la nostra realitat no s’ha tingut en compte, ni en una cosa tan senzilla com és l’uniforme. A més, tots els espais als centres de treball són mixtos. Als parcs de bombers, homes i dones compartim banys, vestuaris… i, segons el reglament del cos de bombers, ha d’haver-hi espais diferenciats. L’empresa sí que diu que estan estudiant la distribució i la diferenciació, però la realitat és que no s’ha fet efectiva en molts parcs. El 8 de març es va llançar la iniciativa “#GéneroIncendios” per xarxes socials sobre les proves d’accés i selecció a cossos de bombers. Aquestes proves físiques exigides podrien ser una de les raons que siguem menys dones al cos de bombers forestals. Les proves són limitants per a les dones i, per descomptat, excloents. La conciliació familiar i laboral és un veritable impediment per a poder desenvolupar-nos com a bomberes forestals. Hem de pensar si ens quedem embarassades o passem unes proves per accedir a un lloc de treball. Hem de fer malabars, si tenim alguna persona a càrrec i ens volem mantenir en el dia a dia del servei.
Des del 27 de setembre d’enguany esteu en vaga indefinida amb serveis mínims al País Valencià. Quines són les causes?
Una gran part de treballadors i treballadores, aproximadament un terç de la plantilla, està en situació de frau de llei. Han anat concatenant contractes temporals d’obra i servei –que s’anaven ampliant signant addendes– quan haurien d’haver-se transformat en indefinits, segons el cas, a temps complet o a temps parcial. Tot això ve perquè l’empresa pública TRAGSA, a partir del 2012 i per temes pressupostaris, va deixar de convertir els seus contractes en indefinits. Això va suposar que part dels treballadors i treballadores reclamaren davant els jutjats la transformació dels seus contractes per a ser fixos i tenir l’estabilitat que els corresponia. Ens trobem, d’una banda, amb personal que ha aconseguit directament la condició d’indefinit fix –siga a temps complet o discontinu– i, d’altra, els que ho tenen reconegut per sentència judicial. Però, el canvi de jurisprudència –sentència número 1112/2021, en contraposició amb l’anterior, número 2137/2020, segons la qual les places de les persones que en el seu moment van passar un procés de selecció han d’eixir a oferta pública d’ocupació–, que qualifica d’indefinits no fixos els treballadors amb contractacions temporals fraudulentes en societats mercantils públiques, com era el cas de TRAGSA, ha provocat resultats diversos entre treballadors. Tot i que han passat pel mateix procés de selecció, han obtingut resultats judicials diferents –indefinits a temps complet/parcial o indefinits no fixos a temps complet/parcial–, cosa que ha generat un greuge comparatiu entre el personal. Aquests treballadors i treballadores que ja van accedir a la seua plaça de caràcter permanent i es van convertir en titulars, que van superar en el seu moment els processos de selecció reglamentaris per conveni i dins del marc legal establert, poden perdre el seu lloc de treball, si l’empresa decideix traure les seues places a una oferta pública d’ocupació (OPE). Imagina’t tota la precarietat i els abusos de temporalitat derivants d’aquests processos. Tindre treball és un dret fonamental i ara ens ho volen furtar. Divideix i venceràs.
Quines són les reivindicacions principals de la vaga?
Ens hem vist obligats a convocar una vaga –primer intermitent i després indefinida– per a exigir l’estabilitat de la plantilla. Veiem que l’administració i la consellera Gabriela Bravo, en concret, només han complert un dels acords pactats, que consisteix en l’adequació salarial (del 30 %) conforme a les noves funcions atribuïdes al servei de bombers forestals, la qual cosa també ens va portar a eixir al carrer, en 2018. També demanem l’adequació salarial dels companys de les brigades d’helitransportades, perquè ho hem aconseguit parcialment. La resta de punts, com la consolidació i l’estabilitat del col·lectiu, estan damunt de la taula sense acord. També estem veient si amb la llei estatal hi ha canvis legislatius que ens puguen beneficiar. Tal com he explicat, un terç de la plantilla està en frau de llei, i ara mateix aquest és un dels principals motius que ens ha fet eixir al carrer, i fins que no tinguem una solució al respecte, no abandonarem la vaga.
Com estan sent les negociacions amb la Generalitat i quina és la relació entre els sindicats?
“Va haver-hi alguna reunió abans que començara la vaga, però la consellera Gabriela Bravo, des que estem en vaga, no s’ha reunit amb el comité de vaga per a tractar la inestabilitat laboral”
Amb la Generalitat no hi ha cap mena de diàleg de moment. Va haver-hi alguna reunió abans que començara la vaga, però la consellera Gabriela Bravo, des que estem en vaga, no s’ha reunit amb el comité de vaga per a tractar la inestabilitat laboral. No hi ha negociacions. Per part de l’empresa, per ara, només hi ha imposicions, no acords. Des d’Intersindical tenim bona relació amb la resta de sindicats. Estem fent molt bona feina les quatre seccions sindicals de CGT, SPPLB, UGT i nosaltres, i estem lluitant pel bé dels treballadors. CCOO, en canvi, està més del costat de la patronal i no ens sentim representades.
Com us esteu organitzant entre les treballadores i treballadors? Com està sent el suport mutu?
Estem sostenint una vaga molt llarga i dura. Hi ha una caixa de resistència que es va crear per a ajudar les companyes i companys que puguen tindre mancances econòmiques. També estem fent xarrades i afavorint trobades per explicar la nostra situació i reivindicacions, i seguir recaptant diners. Estem vivint una situació de vulnerabilitat en molts sentits. Parlem de persones de 50 o 60 anys, que haurien d’estar pensant en la jubilació i els volen imposar una oposició amb proves físiques i una competició amb joves de 20 anys. I també hem d’afrontar la possibilitat de veure’ns al carrer, després de 30 anys dedicats a aquest treball. Ens afecta psicològicament veure que els nostres llocs de treball estan perillant. Ens sentim desgastades emocionalment i físicament. Estem sostenint des de fa temps una situació molt complexa, i algunes companyes tenen ansietat o depressió. Pense que ens falten espais on ens puguem acompanyar i compartir de manera col·lectiva aquestes situacions, així com buscar estratègies comunes. Seria molt interessant tenir espais de cures per a sostenir la lluita i la situació de les treballadores més enllà del pla econòmic.
Com et planteges el futur pròxim quant a treball, lluita i victòries?
Ens estem esforçant i lluitem per guanyar, però anem notant el desgast de les treballadores i treballadors. Vivim en una situació de precarietat laboral, de frau de llei, de situacions contractuals, judicis, jurisprudència… Les seccions sindicals estan contínuament en reunions pròpies i amb l’empresa. Hem plantejat diferents accions per visibilitzar les reivindicacions i que no es perda la visibilitat de la lluita, com per exemple fer-nos fotos des dels cims més importants del País Valencià dient que som treballadores de la Generalitat Valenciana i que estem en frau de llei. Hi ha una bona coordinació entre seccions sindicals i parcs. Just ara estem esperant notícies respecte a la sentència de l’empresa pública AENA per si hi haguera un canvi doctrinal i legislatiu d’Iceta en l’àmbit estatal que poguera afavorir les persones indefinides no fixes. Ens toca aguantar, perquè estem lluitant perquè les nostres companyes i companys tinguen una estabilitat laboral i en conseqüència, unes vides dignes.
