El dramaturg Jordi Casanovas va obtenir el premi Butxaca al 2011 per la seva obra Una història catalana, representada amb gran èxit al Teatre Nacional de Catalunya. Per això no deixa de sorprendre que, donades les seves grans possibilitats, aquesta història no hagi tornat als escenaris ni se n’hagi fet una adaptació per a la televisió o per al cinema. Per sort, però, ara podem comptar amb la seva conversió en novel·la gràfica, il·lustrada per Andrea Lucio.
Sovint, Una història catalana ha estat definida com un western que es desenvolupa en tres escenaris molt diferents, tot i que al final conflueixen en una mena d’espectacular apoteosi violenta. Al cap i la fi, les diverses trames de l’obra ens parlen de llocs on no existeix la llei i on, si de cas, aquesta s’imposa a base de trets i sang.
L’acció es desenvolupa al llarg d’uns quants anys, des de finals dels setanta fins a començaments dels noranta del segle XX, i té dos escenaris principals: les muntanyes del Pallars, on es viu un conflicte per la venda d’uns terrenys, i l’extrarradi de Barcelona, on una colla de delinqüents acaba fent-se amb una empresa immobiliària. El tercer escenari, més secundari, és la guerra d’alliberament de Nicaragua, quan el moviment sandinista va fer caure la dictadura d’Anastasio Somoza.
No deixa de sorprendre que, donades les seves grans possibilitats, aquesta història no hagi tornat als escenaris ni se n’hagi fet una adaptació per a la televisió o per al cinema
A banda de la solidesa del guió, val la pena destacar l’ús del llenguatge per part de l’autor teatral, ja que si per a alguns personatges utilitza el dialecte pallarès, per als altres fa servir l’argot quinqui de l’època. Igualment, també cal assenyalar el tractament del tema de la bruixeria, molt present en les trifulgues vinculades a zones rurals despoblades. I parlant de ruralisme recòndit, no estarà de més comentar la similitud d’alguns passatges d’Una història catalana amb la coneguda tragèdia de Tor, que sí que va ser que ha estat àmpliament explotada per la televisió, particularment pel programa “Crims”.
Pel que fa les il·lustracions d’aquesta novel·la gràfica, Andrea Lucio ha optat per un dibuix poc concret, molt centrat en els primers plans, que descuida el fons de les vinyetes o dels seus entorns paisatgístics, de tal manera que resulta força irregular. A més, com que l’obra ha sigut publicada a la col·lecció ”Doble Tinta” de l’editorial Pagès, Lucio ha optat per utilitzar colors diferents segons la part que li tocava il·lustrar. Així, hi ha unes pàgines en un estricte blanc i negre, i d’altres on apareixen diverses tonalitats del groc o del rosa. Però si n’hem d`extreure una conclusió, és que la posada en escena –o en pàgina– de l’obra no està a l’alçada de la seva categoria literària o dramatúrgica.
