Vivim amb la necessitat constant de definir-nos pel que fem o pel que hauríem –o no– de fer. “A qui cony estem parlant? No, seriosament, a qui?”, es pregunta Marina Fornet Vivancos, l’autora d’aquest recull de neurosis experiencials que recorda la tradició fanzinera iniciada per les Riot Grrrl als anys setanta. Moltes dones van trobar en l’autoedició l’espai per la seva vocació narrativa, que comprenia des de la intenció personal a la voluntat col·lectiva, apuntant a la política.
Aquí ens espera des d’un diari íntim del confinament a base d’esquetxos de sèries i pel·lícules, receptes per a fer coques de blat negre i una llustrosa col·lecció de portades de rap protagonitzades per OG femenines. Qui pot necessitar tot això? Mai se sap, però moltes sentim una necessitat imperant de recol·lectar coneixements i experiències. També de bolcar-les a algun lloc, en la recerca d’encaixar-nos a nosaltres mateixes –potser busquem posar el nostre cul, per fi, sobre un sofà?– encara que el canvi sigui constant i el nostre equilibri per resoldre’l defectuós.
