Aquest diumenge tindrà lloc a Barcelona una manifestació unitària contra la guerra a Ucraïna, en el marc d’una jornada de mobilitzacions europees per la pau. La convocatòria s’impulsa des de la Plataforma Aturem la Guerra, que les últimes setmanes ha aconseguit unir entitats i moviments socials de diferent índole, però que comparteixen la necessitat de posar fi a l’horror inacceptable que es viu a Ucraïna des de fa prop de dos mesos.
Lluny de ser la primera manifestació per la pau que es veu a Barcelona, que ha estat una ciutat històricament mobilitzada a favor de causes humanitàries, l’actual convocatòria destaca per despertar notablement menys consens que en ocasions anteriors. Si bé davant tragèdies com la guerra de l’Iraq, els atemptats terroristes o la crisi dels refugiats, la societat catalana ha estat capaç d’exhibir una aclaparadora capacitat de mobilització, l’actual situació dista molt de trobar una posició comuna que uneixi totes les sensibilitats.
Des de posicions ideològiques molt diferents s’ha discutit, fins i tot ridiculitzat, l’ús del “No a la guerra” en el marc de la invasió d’Ucraïna per part de Putin. En molts casos s’argumenta que es tracta d’una proclama naïf, que tenia sentit en altres conflictes, però que les circumstàncies actuals exigeixen una altra resposta. D’altra banda, també hi ha opinions que consideren que rebutjar la guerra entra en contradicció amb el dret a la legítima defensa del poble ucraïnès, a qui no se li pot negar de cap manera el dret a alçar-se per a protegir-se de la injustificable agressió que pateix. En aquest article intentaré explicar per què considero que aquesta manifestació no és, ni un mer acte d’innocència i bonisme incapaç d’entendre el moment històric, ni una negació del dret a l’autodefensa dels ucraïnesos.
Des de posicions ideològiques molt diferents s’ha discutit, fins i tot ridiculitzat, l’ús del “No a la guerra” en el marc de la invasió d’Ucraïna per part de Putin, argumentant que es tracta d’una proclama naïf
Per començar, rebutjar la guerra, almenys en ple segle XXI, va molt més enllà d’un imprescindible acte de solidaritat amb els pobles que la pateixen. Les conseqüències d’un conflicte bèl·lic, com se’ns està fent evident, les pateix el món sencer. Inflació, agreujament de crisis preexistents, problemes de subministrament… la realitat globalitzada que habitem tendeix a mundialitzar tot drama humanitari, per molt que el focus involucri un sol continent o un grup concret d’estats. En aquest sentit, la guerra és contrària als interessos de la població de tot el planeta. Evitar que aquest conflicte s’allargui, per tant, és lluitar pel benestar global, sobretot el de les classes populars i els territoris més vulnerables. Dir “No a la guerra” és també una qüestió de justícia social. Les condicions materials de vida de centenars de milions de persones estan en joc, i com més s’allargui el conflicte, pitjors seran els danys col·laterals i més difícils de revertir esdevindran.
D’altra banda, la guerra també suposa una amenaça a la democràcia. Amb l’excusa de la inacceptable invasió ordenada per Putin, els governs occidentals s’han llançat a prometre augmentar la despesa militar (amb tota seguretat, en detriment d’inversió social), han censurat mitjans de comunicació i, fins i tot, hem presenciat com s’empresona a periodistes de manera totalment arbitrària, com està passant amb Pablo González a Polònia. A més, a mitjà termini, si no ja a curt, el principal beneficiari d’una guerra és sempre el feixisme, tal com explicava de manera molt clara Raúl Sánchez Cedillo a l’inici del conflicte en un article a El Salto Diario.
Les condicions materials de vida de centenars de milions de persones estan en joc, i com més s’allargui el conflicte, pitjors seran els danys col·laterals i més difícils de revertir esdevindran
Finalment, en relació amb l’explicació del valor actual del “No a la guerra”, queda comentar una qüestió ineludible. Per maximalista que soni, la consecució d’un ordre mundial pacífic no és ni més ni menys que l’esperança de la Humanitat. Amb la vida política i institucional impregnada de bel·licisme, combatre els enormes problemes que ens amenacen (canvi climàtic, pandèmies, creixent desigualtat, pobresa…) es fa extremadament complex, per no dir directament impossible. Plans de mínims que presenten enormes mancances, com les diverses propostes de Green Deal, els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU o els fons europeus, queden del tot compromesos en un panorama internacional condicionat per tensions militars. Mentre duri el conflicte, només veurem retrocessos pel que fa a aquestes qüestions. Retrocessos que, per cert, no ens podem permetre si aspirem a un futur mínimament digne.
El segon focus de la crítica, la qüestió del descrèdit a la resistència ucraïnesa, em sembla força més problemàtic. Hi ha opinions molt diferents, algunes d’elles travessades per sentiments, i crec que, en qualsevol cas, la base del debat ha d’escapar de maximalismes, assumint que ningú té la solució infal·lible al drama que està tenint lloc. El meu punt de vista, com he dit a l’inici de l’article, parteix del convenciment que no és incompatible rebutjar la guerra amb considerar legítima l’autodefensa dels ucraïnesos. Tothom té dret a defensar-se, per descomptat, però crec que el fet de no viure el conflicte en primera persona ens permet anar més enllà.
L’únic que pot aturar les atrocitats és un alto el foc, ni la intervenció de l’OTAN, ni el rearmament, ni la consolidació d’un nou ordre internacional bipolar poden dur-nos a aquesta situació d’apaivagament
Em sembla evident que tenim més capacitat per analitzar els fets de manera objectiva que no pas russos i ucraïnesos. Des d’aquesta perspectiva externa, tenint en compte totes les variables, se’ns presenta la possibilitat d’observar que una escalada en el conflicte no millorarà la situació dels qui estan patint el conflicte a casa seva. Crec honestament que l’únic que pot aturar les atrocitats és un alto el foc. Ni la intervenció de l’OTAN, ni el rearmament, ni la consolidació d’un nou ordre internacional bipolar poden dur-nos a aquesta situació d’apaivagament. Amb tots els meus dubtes, veig que l’únic mitjà capaç de posar fi de manera definitiva al patiment dels ucraïnesos és la via diplomàtica.
A més, no hem de passar per alt que som nacionals d’un estat membre de l’OTAN, una organització militarista sotmesa als interessos imperialistes dels EUA. En aquest sentit, ens correspon denunciar aquesta aliança, tant per la seva responsabilitat en el conflicte actual, en què ha exercit un paper clau a l’hora de posar Ucraïna al centre del focus; com per la seva incompatibilitat amb l’ordre mundial pacífic que tant necessitem per a sortir mínimament ben parats dels múltiples reptes que enfronta la nostra espècie.
És per tots aquests motius que sóc partidari de la mobilització contra la guerra. No dic que sigui una posició exempta de contradiccions, em sembla molt difícil ser del tot coherent en una situació com aquesta. Malgrat tot, tinc el convenciment que ara mateix la construcció d’un horitzó d’esperança, pels ucraïnesos i pel conjunt de la Humanitat, implica bastir un moviment popular i internacionalista contra la guerra. Cal que, des de la base i en aliança amb moviments socials d’arreu del món, pressionem per una sortida diplomàtica al conflicte i per una desmilitarització total de la nostra societat. Aquest diumenge pot ser-ne un punt de partida.
