Jo soc, parafrasejant el poeta Vicent Andrés Estellés, una entre tantes i no pas un cas aïllat, estrany o anòmal. Desgraciadament, no. Soc una entre tantes, en concret, segons el Consell d’Europa i d’altres organitzacions com Save the Children, soc una de cada cinc. Soc una d’aquest 20% de criatures que ha patit, pateix o patirà – si no fem res per evitar-ho – abusos sexuals contra la infància.
Soc una de cada cinc invisibles, perquè aquesta realitat és tan dolorosa que és millor amagar-la allà on ningú no la puga trobar i traure-la a passejar. Que la infància, ja se sap, és feliç i la família un lloc meravellós on créixer i sentir-se estimada i protegida, i tot això i allò. I, per descomptat, que no volem sentir que el conte no és així. Doncs sí, sent espatllar-vos la festa, perquè moltes criatures no tenen la sort de viure aquesta infància idíl·lica La realitat no és sempre com voldríem i l’única opció possible per canviar-la és mirant-la a la cara. La terrible i lletja realitat ens diu que el 85% dels abusos es cometen en entorns familiars i de confiança, el 65% entre les parets de casa i en 3 de cada 10 denúncies de violència sexual contra la infància, l’agressor és un pare. Així és, açò no és Disney, de fet, s’assembla més a una pel·lícula de terror.
La realitat ens diu que el 85% dels abusos es cometen en entorns familiars i de confiança, el 65% entre les parets de casa i en 3 de cada 10 denúncies, l’agressor és un pare
Però soc també aquella que li diuen Pau i que ha vingut per no callar més, perquè ací em pariren i ací estic i com em passen (i ens passen) certes coses, ací les escric i ací les dic. Com repeteix la meua companya Inma García, presidenta d’ACASI, hem començat a parlar i ja no podem parar de fer-ho. Clar i alt i en català – a la manera de València – us ho dic: jo vaig ser víctima d’abusos sexuals quan era infant i no soc un cas rar, soc una entre tantes, una entre cinc. S’entén? I si s’entén, què pensem fer al respecte?
Jo soc una de tantes que hem deixat de callar. Soc una entre tantes que necessitem darrere nostre tota una societat. Manllevant una frase a l’escriptora i feminista Gemma Pasqual, parlant de les dones maltractades, “cada vegada que una víctima d’abusos obre la porta ha de trobar una comunitat”. I afegesc, una comunitat organitzada en pro dels drets de la infància i l’adolescència i protectora contra qualsevol mena de maltractament i abús.
Soc una entre tantes, la veu de les invisibles per fer-nos visibles, perquè ens veieu, perquè prengueu partit, perquè digueu prou. Prou d’alimentar d’aquesta societat patriarcal que perpetua les desigualtats de gènere, que a ells els vol agressius i a nosaltres, les dones, submises. Una societat patriarcal que difon, a través de la música, el cinema, la publicitat, la moda o les xarxes socials una cultura sexista i una cultura de la violació que es transmet i perpetua de generació en generació. Només una dada per il·lustrar-ho: el 90% dels agressors en delictes contra la integritat sexual de les criatures són homes. I no, no són monstres, no tenen banyes ni cua; viuen entre nosaltres, sovint de manera ben normativitzada i exitosa. Són fills de l’educació patriarcal que pica-pedra, pica-pedra, esculpim cada dia, sense pudor ni vergonya.
La sobreprotecció, la dependència, la manipulació, la directivitat, l’engany, el xantatge, la coerció o el menyspreu, formen part de la cultura de la violència contra la infància
Prou d’aquesta societat adultocèntrica que s’instaura sobre un marc de jerarquies i que considera els infants persones inferiors, possessió de les adultes, i justifica, i fins i tot promou, tota mena de mals tractes i d’abusos de poder sobre la infància i l’adolescència, sovint en nom de l’educació i de l’amor. Generalment, les pallisses, els colps, les agressions sexuals, els càstigs desmesurats o els insults sonors generalment reben el rebuig i la condemna de la major part de la societat. Venim de segles de maltractament a la infància i en alguna cosa hem avançat. Però no és suficient. Hem de reconèixer que la sobreprotecció, la dependència, la manipulació, la directivitat, l’engany, el xantatge, la coerció o el menyspreu, formen part de la cultura de la violència contra la infància.
Per això, hem de reinventar-nos i persistir en la cultura del bon tracte. Perquè els infants no són objectes passius sinó subjectes actius de les seues pròpies vides. En aquest marc de respecte, entendre que els cossos dels infants no són joguines, que també tenen dret al consentiment i han de ser respectats. Els seus desitjos no poden ser manipulats. L’afecte que donen o reben no ha de ser imposat. Les decisions que prenen poden estar equivocades, però per a créixer cal decidir, assumir riscos i, també, equivocar-se; no podem continuar instal·lades entendre l’error com a problema i convertir l’aprenentatge en frustració. Hem de repensar l’educació que hem rebut i passar de la cultura de l’obediència, a la cultura de la llibertat. Si volem que infants i adolescents cresquen amb confiança, seguretat i determinació.
El fet de no parlar als infants de maltractament – i l’abús sexual no és sinó un tipus de maltractament extrem – és, en si mateix, una forma de posar-los en risc de sofrir-lo
Soc una entre tantes i us vinc a demanar que trenqueu el silenci amb nosaltres, les víctimes. No us avergonyiu, no tingueu por, parleu, parleu i no us canseu de parlar. Feu dels mals tractes i dels abusos un tema en cada casa, en cada escola, en cada espai d’oci. Perquè la paraula, i no el silenci, és el que posarà límit als agressors i obrirà una via d’esperança per a les víctimes. Parleu amb els infants i adolescents dels bons tractes i de la sexualitat positiva, però també dels abusos de poder i de les agressions, perquè, com diu Pepa Horno, referent indiscutible en la protecció de la infància, “el fet de no parlar als infants de maltractament – i l’abús sexual no és sinó un tipus de maltractament extrem – és, en si mateix, una forma de posar-los en risc de sofrir-lo”.
Soc una entre tantes, una de cada cinc, que ha patit abusos sexuals contra la infància. I us vinc a dir, a demanar, a comminar, que si sentiu tristesa, impotència o ràbia, no defalliu, no us paralitzeu ni fugiu del tema; no ens ignoreu. Ploreu, crideu, pegueu cops a terra o pagueu-vos ajuda psicològica. Però, sobretot, sobretot, indigneu-vos i transformeu la vostra tristesa, la vostra impotència, la vostra ràbia, en acció política i col·lectiva contra els abusos sexuals i en favor dels drets de la infància.
