Després de la caiguda del mur de Berlín, el 1989, i la fi de la guerra freda i la contesa bipolar amb el desmembrament de la Unió Soviètica, el 1991, es va produir una aparent reducció de la conflictivitat global, qualificada com una nova etapa d’optimisme que va donar pas a la posada en marxa d’una agenda liberal pel que fa a les polítiques internacionals de pau i desenvolupament.
Així i tot, l’eclosió d’una sèrie de conflictes bèl·lics, encapçalats per l’auge dels nacionalismes a l’antiga URSS, el desmembrament de la regió dels Balcans o les crisis a Somàlia, a Ruanda i a l’Àfrica Occidental, van plantejar nous desafiaments i van qüestionar l’optimisme generat anteriorment. Alhora, aquests conflictes van donar peu a la legitimació de diversos paradigmes que pretenien justificar les intervencions militars internacionals, com l’anomenada responsabilitat de protegir o el debat al voltant del concepte de les noves guerres, i que van rebre un impuls definitiu amb la irrupció de la “guerra contra el terror” a partir de l’11S del 2001 i la transformació de l’agenda política internacional en matèria de seguretat. Els estats “fallits” o “col·lapsats” es van convertir en una amenaça global amb enormes reptes quant a l’estabilitat i la seguretat internacional.
Tot i els seus múltiples fracassos, aquesta agenda securitària ha regit les relacions internacionals durant les darreres dues dècades i ha afavorit la progressiva internacionalització dels conflictes armats per la implicació de tercers actors com a parts contendents. Al seu torn, han contribuït a agreujar la intensitat de la violència en alguns contextos, com evidencia el cas de la regió del Sahel Occidental.
Tot i els múltiples fracassos, l’agenda securitarista sorgida de l’11S ha afavorit que els escenaris violents s’hagin internacionalitzat
En aquestes dinàmiques de llarg termini han intervingut altres aspectes conjunturals, com és la crisi financera del 2008 i la pandèmia de la covid-19, que han posat de manifest les falles del sistema i la fragilitat en termes de governabilitat en diferents contextos. En aquest sentit, la situació d’increment de la violència i de la fragilitat governamental en la nova etapa de (des)ordre internacional multipolar, amb la irrupció d’actors emergents –com l’Índia, Turquia o el Brasil, entre d’altres– s’ha vist greument afectada per les múltiples tensions entre les quatre potències principals de la comunitat internacional –els EUA, Rússia, la Xina i la UE– que la guerra a l’est d’Europa ha fet créixer, posant les bases d’una nova crisi global. Hi ha qui ha qualificat aquesta etapa com una nova era d’impunitat. S’evidencia, entre altres exemples, amb les greus vulneracions dels drets humans comeses durant la invasió russa a Ucraïna, amb els crims contra la humanitat a la regió etíop de Tigre o en la laxitud de la resposta internacional vers l’ofensiva israeliana a Gaza amb l’argument del seu dret a la legítima defensa. Fins i tot, com una reedició d’alguns elements propis de la guerra freda.
Entendre la complexitat
Però la invasió d’Ucraïna no és l’única guerra on es posen de manifest algunes d’aquestes dinàmiques. Durant el 2022 es van registrar 33 conflictes armats al món, segons l’Escola de Cultura de Pau, alguns agreujats per les repercussions globals de l’acció militar russa. Els conflictes armats d’alta intensitat –aquells que causen més de mil víctimes mortals cada any, a més de greus impactes a la població, massius desplaçaments forçats i serioses conseqüències al territori– van representar més de la meitat d’aquesta xifra, i la majoria continuen situats a l’Àfrica i l’Orient Mitjà. Són els casos de les regions anglòfones del Camerun; les de Tigre i Oromia a Etiòpia; les insurgències jihadistes a Mali, al nord de Moçambic, a les regions del llac Txad (per l’acció de Boko Haram i les seves escissions) i al Sahel Occidental; les guerres que pateix l’est de la República Democràtica del Congo, agreujades per la tensió amb Ruanda; les accions d’Al-Shabab a Somàlia; la guerra que afecta la regió sudanesa de Darfur i el conflicte al Sudan del Sud; les guerres de l’Orient Mitjà –l’Iraq, Síria i el Iemen– a més de Myanmar i la ja esmentada guerra entre Rússia i Ucraïna. A aquests episodis caldria afegir l’escalada de la violència a Gaza, que en les darreres setmanes ja ha causat més víctimes mortals a la regió que en les dues darreres dècades, i d’altres escenaris que en l’actualitat continuen vivint situacions greus, però lluny de la gravetat i la intensitat que els ha caracteritzat en els darrers anys, com l’Afganistan, la República Centreafricana, Líbia o Colòmbia.
La gènesi d’aquests complexos escenaris de violència és multicausal, multifactorial i multinivell, sovint explicada a partir de la competència pel poder o el control de territoris entre actors diversos, on la instrumentalització de la identitat i la religió cada cop és més present, i on les violències estructurals, les desigualtats, la manca de justícia social i les altres derivades del capitalisme heteropatriarcal són el conjunt de l’iceberg submergit. S’expliquen per mitjà d’una teranyina on conviu una proliferació i fragmentació d’actors (a més dels grups armats no estatals, les companyies i empreses de seguretat privada com Wagner, les milícies i bandes urbanes, actors paramilitars o entitats criminals transnacionals); una combinació d’instruments bèl·lics (l’ús de drons i la ciberguerra conviu amb els cotxes-bomba i els kalàixnikovs); múltiples dimensions i interessos locals, nacionals, regionals i internacionals que s’entrecreuen; vincles amb les economies il·lícites i el finançament per mitjà de l’explotació de recursos escassos o estratègics; el nul respecte del dret internacional humanitari; la seva vinculació amb l’emergència climàtica i els impactes en el medi ambient; la instrumentalització de l’ajuda humanitària i l’ús de la fam com a arma de guerra; la manipulació de la informació i la creació de fake news; els múltiples impactes en la població civil i la dimensió de gènere present en l’ús de la violència que, tot i que cada vegada se li pari més atenció, encara passa per un aspecte marginal.
Diàleg invisible
Aquesta espiral de violència i inestabilitat, a la vegada, invisibilitza tots els esforços de construcció de la pau que tenen lloc avui i que són diversos i compten amb moltes complicitats i, sobretot, de terceres parts –relators, intermediaris, mediadors–, siguin representants d’organitzacions internacionals, d’estats, figures preeminents, actors vinculats a l’Església o entitats no governamentals de mediació i resolució de conflictes. Aquesta invisibilitat del diàleg i la negociació com a via per resoldre els conflictes també contribueix a alimentar l’aproximació securitària esmentada a l’inici i una imatge d’un continent africà i un Orient Mitjà afectats per guerres eternes interpretades com a patologies aparentment sense remei. O la panoràmica d’altres contextos en què, tot i que no hi ha guerres obertes, les propostes de resolució siguin aparentment inassolibles perquè poden desmuntar l’statu quo sorgit després de la Segona Guerra Mundial.
Res més lluny de la realitat. Que siguin complexes no vol dir que no es puguin identificar les responsabilitats, així com les possibles solucions per transformar-les. En aquest sentit, els camins per intentar superar l’espiral de violència a la majoria d’aquests contextos han d’acabar passant, inevitablement, per més democràcia i respecte pels drets humans, el diàleg i la diplomàcia per aproximar necessitats comunes i aparents incompatibilitats, l’aposta per la seguretat humana, la reducció de la despesa militar i la reconstrucció d’espais multilaterals de seguretat compartida. Però són camins que demanen voluntat i iniciativa política, sovint l’ingredient del qual anem més mancats.
