La passió per l’animació va empentar Stephen Hillenburg, un biòleg marí que treballava a l’Institut Oceànic del Comtat d’Orange (Califòrnia, els EUA), a dibuixar, l’any 1989, el còmic The Intertidal Zone, expressió que fa referència a les franges costaneres afectades pel creixement i reflux de les marees. La història tenia com a protagonistes una esponja marina rectangular anomenada Bob i altres criatures de la mar. Aquest va ser el naixement del personatge peculiar i irreverent que avui coneixem pel nom de Bob Esponja: un dels més estimats per les generacions crescudes durant les últimes dècades i que, a més d’haver entretingut milions de persones, ha esdevingut un fenomen global.
Quan Hillenburg va decidir canviar el rumb de la seua carrera professional per a desenvolupar aquest personatge, els executius de la cadena de televisió Nickelodeon van comprar de seguida els primers episodis. La sèrie s’estrenava l’1 de maig de 1999, amb el títol original de SpongeBob Squarepants (Bob Esponja Pantalons Quadrats), i, a partir del juliol d’aquell mateix any, iniciava la seua emissió regular, que ha arribat fins a l’actualitat. Amb 299 episodis, Bob Esponja és un dels productes d’animació amb més temps continuat en antena de la història, només superat per Pokémon (1997-2023), South Park (des de 1997 i amb temporades previstes, com a mínim fins al 2027) i, per descomptat, The Simpsons (des de 1989).
Ambientada a la ciutat submarina de Fons de Bikini, la sèrie segueix les desventures rocambolesques de l’ésser esponja, el seu amic Patrick Estrella i una població diversa i tan excèntrica com ells, tota ella formada per animals marins amb trets antropomòrfics, però alhora amb característiques anatòmiques molt realistes i precises respecte a les espècies originals, cosa que deixa entreveure que Hillenburg mai va deixar de banda la seua passió per la biologia marina. Les habitants de Fons de Bikini donen forma a una realitat mimètica a la humana, en la qual els animals aquàtics tenen feines i aficions mundanes, com les de qualsevol persona a la vida real.
Tanmateix, la clau per a adreçar-se a públic infantil i jove de manera entretinguda, i un dels motius principals de l’impacte cultural de la sèrie, ha estat el seu humor absurd, per mitjà del qual, per exemple, podem veure fogueres i éssers terrestres sota l’aigua, personatges que canvien radicalment d’aspecte traient-se la pell com si fora una disfressa o canvis sobtats d’imatges animades a reals. Però, a banda de fer riure, Hillenburg i el seu equip col·laborador també va saber confeccionar trames que pretenien promoure debats entre el públic més jove sobre temes com la contaminació, la destrucció de l’hàbitat o la gentrificació. A més, van retratar amistats indestructibles, personatges lleials als éssers i els llocs que estimen, lliçons d’autoconfiança davant dels insults, i fermesa i esperança davant de les dificultats (no en va, Bob Esponja ha suspés l’examen de conduir 1.258.056 voltes).
D’aquesta manera, després de catorze temporades, tres llargmetratges que mesclen la imatge real amb l’animació en 2D o en 3D, un musical a Broadway, videojocs, i tota mena de representacions audiovisuals en més de seixanta llengües, Bob i la seua colla han transcendit la pantalla de televisió per a convertir-se en una icona multigeneracional indiscutible.
Apunts de diversitat
La ubiqüitat cultural de la sèrie s’evidencia en tots els formats imaginables: joguines, accessoris, roba, música, establiments que imiten el restaurant de menjar ràpid Parany del Cranc (Krusty Krank en l’original) –a llocs tan diversos del planeta com Santa Elena (Costa Rica), Moscou, Ramal·lah o Karachi (el Pakistan)–, una infinitat d’anècdotes dispars com ara els tons de color “SpongeBob Yellow” i “Patrick Star Pink” amb què Pantone va commemorar els vint anys de la sèrie… La quantitat de productes comercialitzats arreu del món en les últimes dècades és incommensurable i atorga al personatge tal estatus d’omnipresència que no seria estrany que, en un futur llunyà, si encara queda alguna evidència de la vida humana a la Terra, tinga referències a la sèrie.
Però, què fa que aquest personatge siga tan icònic? Al seu article “Global or Local Identity? A Theoretical Analysis of the Role of Viacom on Identity Formation Among Children in an International Context” (“Identitat global o local? Una anàlisi teòrica del paper de Viacom en la formació de la identitat infantil en un context internacional”), Kristin C. Moran i Leeva C. Chung, professores de la Universitat de San Diego (Califòrnia), argumenten que la facilitat de doblatge dels dibuixos infantils permet que s’hi elimine l’estrangeria. “El resultat és que la major part de la programació televisiva d’animació es converteix en un text transparent que atreu el públic en qualsevol context cultural”, sostenen.
És a dir, el fet que els personatges de la sèrie tingueren personalitats tan diferenciades i alhora tan elàstiques és fonamental per a entendre per què han interpel·lat a persones d’edats diferents i d’indrets ben diversos. En el món de Bob Esponja, una broma és molt més que una broma: entre rampells d’acudits que pareixen aleatoris, l’equip de guionistes deixa caure missatges de gran profunditat. Ens diu que siguem sempre fidels a nosaltres mateixes i fa una defensa de la diversitat, tot confeccionant una espècie d’identitat global en la qual tothom pot trobar la seua manera de ser i el seu lloc al món, per molt extravagant que siga.
L’empleat del mes
Tot i que l’humor surrealista de la sèrie evoca l’estil d’anteriors propostes del gènere, com El show d’en Ren i l’Stimpy (1991), Animaniacs (1993), La vida moderna d’en Rocko (1993, en la qual Hillenburg es va iniciar com a director creatiu) o KabBlam! (1996), a diferència d’aquestes, Bob Esponja va ser el primer producte d’animació d’aquella època dirigida a públic infantil, però protagonitzada per personatges adults amb problemes del món adult: tenen feines mal pagades, factures acumulades, anaven a teràpia perquè estaven deprimits, els costava matinar…
Bob Esponja Calça Curta treballa per a Don Cranc a canvi d’un sou de misèria en el Parany del Cranc. La seua vitalitat implacable –amb què encarna l’etern optimista, una ànima càndida que mai es queixa del sou ni de les condicions i sempre encara amb energia el fet d’haver de fer hores extra– el converteix en l’empleat exemplar per al capitalisme feroç. El seu caràcter contrasta el del seu company Balamar Tentacles, que personifica la crítica al treball modern, la treballadora per a qui la feina no és més que una obligació insulsa, però necessària, i que aporta un contrapunt misantrop.
Gran part de la sèrie té lloc en un entorn laboral, un restaurant que es manté gràcies a l’explotació dels seus dos únics empleats, retratada amb una normalitat absurda
Gran part de la sèrie es desenvolupa en l’entorn laboral. Als ulls del públic infantil, el miratge que la vida adulta està plena de diversió i aventures, que pagar un lloguer a soles és una opció raonable en l’existència mitjana i que un restaurant –que en el cas del Parany del Cranc és l’epicentre econòmic de Fons de Bikini– es pot mantindre gràcies al fet que Don Cranc explota els seus dos únics empleats matí, vesprada i nit… forma part de l’humor, de l’exageració pròpia dels dibuixos animats.
En un episodi, Don Cranc decideix obrir l’hamburgueseria les 24 hores, però sense ampliar la plantilla. Tant Bob Esponja com Balamar acaben treballant durant dues setmanes sense descans, fins al punt d’acabar molt malalts com a conseqüència directa de l’explotació laboral en què estan immersos. En un altre, els entrega una nòmina, en la qual, en comptes de pagar-los, els cobra per “respirar”, “estar drets” o “existir”.
La mateixa generació que va créixer rebent aquests gags com un primer tastet de l’absurditat que només seria versemblant en els dibuixos va descobrir més endavant que moltes de les situacions de la sèrie són, en efecte, part de l’experiència adulta dins del sistema capitalista, i que els impostos regressius, com la quota d’autònomes, existeixen. I no fan gens de gràcia.
Llarga vida a les xarxes
Amb aquest bagatge, és natural que les persones nascudes a partir dels noranta, que ara mateix conformen el grup demogràfic més actiu en el Zeigeist de les xarxes socials, hagen desenvolupat un humor fosc, reactiu, que s’expressa amb dank memes davant del sense sentit que perceben del món on els ha tocat viure. Potser la configuració imposada de la vida adulta les ha fet transitar d’identificar-se amb l’amigable esponja a empatitzar més amb el seu company Tentacles, però està clar que han incorporat al seu llenguatge incomptables escenes de la sèrie de manera natural.
Igual que anteriorment cada generació havia referenciat elements populars de les seues èpoques respectives (sense anar més lluny, la família Simpson per al grup d’edat millenial), moltes de les usuàries que alimenten la cultura d’internet van créixer mirant Bob Esponja. Potser la cultura del mem ja existia abans de la sèrie, fins i tot abans d’internet, però l’empremta de l’entranyable veí de Fons de Bikini en la manera d’expressar-se de les generacions més joves és indeleble.
Tot i que ja existeix recerca acadèmica sobre Bob Esponja (una cerca ràpida a Google Scholar dona més de 4.350 resultats), és indiscutible que el llegat més perdurable del producte serà en formats de lectura més lleugera. No és necessari exagerar la popularitat dels mems de Bob Esponja: a l’agregador de marcadors de publicacions a les xarxes socials Reddit, r/BikiniBottomTwitter és una de les comunitats amb més milions de subscriptores, dedicada exclusivament a compartir humor gràfic amb referències a la sèrie.
En contrast amb el destí desafortunat de Pepe the Frog, pareix que, de moment, Bob Esponja no ha caigut en les mans de l’extrema dreta per a promoure discursos d’odi. Tanmateix, això no vol dir que no s’haja polititzat: en els últims anys hem pogut veure com s’ha utilitzat el mem conegut com a Mocking Spongebob per a fer denúncies polítiques a les xarxes socials durant l’era Trump, moltes vegades acompanyat de textos que barregen caixa alta i baixa per a representar un to de burla. La imatge es va tornar tan viral que fins i tot hi ha aplicacions per a generar automàticament tExtOS aIXÍ.
Mentre l’auge del mem saludable continua, pareix que Bob Esponja continuarà jugant un paper interessant en el futur de la cultura d’internet. Qui sap si amb una deriva encara més tendent al nihilisme o a l’absurd que forma part de l’essència de la sèrie. Només podem estar segures que davant d’aquesta incògnita, el mateix Bob Esponja ho enllestiria amb un enèrgic “estic a punt!”.
