Mar Tora té diagnosticats diversos trastorns de salut mental, alguns d’ells crònics i incapacitants, que els informes mèdics certifiquen. Això li ha comportat continus ingressos hospitalaris des dels 14 anys i una depressió de la qual no es recupera, tot el contrari: va a pitjor. Especialment, des que l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) li ha dit que ja està recuperada i ha de tornar a treballar.
Després de la cita del tribunal mèdic català als dos anys d’obtenir la incapacitat absoluta, “una experiència horrible”, explica la Mar, “l’ICAM va determinar que ja estava curada de tot, milagro de Lourdes, i que podia tornar a treballar”. Tot i no perdre el sentit de l’humor, la Mar reconeix que li ha “afectat enormement el procés, perquè tens un patiment molt gran i, de sobte, et diuen que no tens res i et fan sentir que t’ho estàs inventant”.
Afortunadament, les xarxes socials van ajudar en aquest cas. Arran d’una piulada explicant la seva situació, la Plataforma d’Afectades per l’ICAM i l’INSS (PAICAM) va contactar amb ella i la van acompanyar al Col·lectiu Ronda per aconseguir assessorament legal. Un dels seus advocats, Àlex Tisminetzky, la representa en el judici que se celebra avui a la Ciutat de la Justícia de Barcelona, on reclamaran la incapacitat absoluta que segons l’estat de la seva salut li correspondria. La PAICAM ha convocat una concentració a dos quarts d’onze a les portes del Jutjat Social on se celebrarà la vista.
“Per mi la PAICAM ha sigut un àngel caigut del cel”, assegura. “Si no hagués contactat amb la PAICAM no hagués tingut les forces ni el suport per anar a judici”, afegeix, i a més “continuaria pensant que es tracta d’un tema personal, que només m’afecta a mi”. Gràcies a entrar en contacte amb la Plataforma, la Mar va descobrir que “hi ha un munt de persones que al cap de dos anys els hi retiren la incapacitat, que això li fan a tothom”, perquè “els criteris són econòmics i no mèdics”, conclou.
La PAICAM i la lluita de les malaltes
La PAICAM neix l’any 2015 precisament per organitzar el malestar d’un col·lectiu que ha patit especialment les polítiques de retallades dels darrers anys: les persones malaltes. Malgrat que des de l’inici de la pandèmia està costant reactivar l’activisme presencial de la plataforma, Mònica Penes, una de les seves fundadores, ens explica que “l’ICAM continua aplicant els criteris economicistes a les altes mèdiques i les denegacions d’incapacitats absolutes per complir objectius econòmics”.
L’advocat Àlex Tisminetzky explica que “abans t’enviaven a un consultor, però ara en molts casos en una visita de cinc minuts per part del tribunal mèdic, on no hi ha especialistes, determinen que estàs millor”
L’advocat Àlex Tisminetzky va un pas més enllà, i assenyala que ara ho estan fent encara de forma més descarada. “Abans”, explica, “t’enviaven a un consultor, però ara estem trobant-nos amb molts casos de revisió de casos psiquiàtrics i que en una visita de cinc minuts per part del tribunal mèdic, on no hi ha especialistes, determinen que estàs millor”.
Tisminetzky adverteix que “moltes persones amb trastorns de salut mental empitjoren després de la retirada de la pensió, perquè et deixen en una situació de desprotecció i angoixa”, com és el cas de Mar Tora. Des de la setmana passada, torna a estar ingressada a un centre psiquiàtric. La pressió dels dies previs al judici és forta. Així i tot, la deixaran sortir per a comparèixer al judici, i el seu advocat és optimista: “quan els informes són tan contundents i continuen havent-hi ingressos hi ha moltes possibilitats de guanyar-lo”.
El hàndicap de ser jove
La història de la Mar és una de tantes. Ella treballava a l’hostaleria, un sector especialment precaritzat, quan ja no va poder continuar i va agafar la primera baixa, ara fa cinc anys. Però sembla que “pel fet de ser jove” –a ulls de la Seguretat Social li queden molts anys en endavant per cotitzar– “i tenir diagnosticats trastorns mentals” –que no són perceptibles a primer cop d’ull– “és més fàcil que et treguin la incapacitat”, explica a partir de la seva pròpia experiència i també pel que li ha explicat el seu advocat.
“Estem detectant molts casos com aquest”, apunta Tisminetzky. “Tots els temes psiquiàtrics i de fatiga crònica els estan citant als dos anys de la invalidesa per baixar la despesa”, i com “molta d’aquesta gent no posa demandes” ho aconsegueixen, afegeix.
Malgrat no ser tan visibles com altres, patologies com la síndrome de la fatiga crònica o la fibromialgia poden ser altament invalidants, i afecten especialment a les dones
Hi ha patologies més fàcils d’invisibilitzar. Entre elles es troben les anomenades síndromes del sistema central –fonamentalment, la síndrome de fatiga crònica, la fibromiàlgia o la sensibilitat química múltiple– i també els trastorns de salut mental. Malgrat no ser tan visibles com altres, totes poden ser altament invalidants, i en el cas de les síndromes afecten especialment a les dones.
Des de la PAICAM es continua lluitant pel reconeixement de totes les malalties incapacitants, i que l’ICAM funcioni sota criteris estrictament de salut i no pas econòmics. És a dir, que garanteixi el dret de totes les persones malaltes a la pensió que es mereixen, enlloc de denegar sistemàticament aquest dret i obligar-les a optar per la via judicial, com fa avui Mar Tora.
Segons dades de l’administració de justícia, tres de cada quatre processos judicials contra la seguretat social que es fan a la demarcació de Barcelona són de persones a les quals se’ls ha denegat una incapacitat, i han arribat a ser prop de 6.000 persones en un any. Però es tracta només de les persones que tenen l’energia i determinació d’arribar al judici després d’un procés que es pot allargar dos anys, o bé que troben espais de suport mutu que els donen les forces que en solitari no tenien.
