La visió de la Terra des de l’espai exterior fa evident una realitat que sovint passa desapercebuda: vivim en un planeta blau. L’oceà ocupa el 70% de la seva superfície i suposa el 90% del volum habitable de la biosfera. Des del 2009 les Nacions Unides han celebrat el 8 de juny com a Dia Mundial de l’Oceà per tal d’educar al públic sobre el paper crucial que aquest juga en els sistemes de suport a la vida del planeta i conscienciar així sobre la necessitat de protegir-lo.
De fet, costa exagerar la importància del mar per al funcionament de la biosfera: fa de regulador del clima global, conté el 97% de l’aigua i una enorme biodiversitat, i s’hi troba la pràctica totalitat de la massa viva i de l’activitat metabòlica del planeta. Per això no és d’estranyar que des del coneixement científic, passant per diferents cosmovisions, cultures ancestrals i sabers populars, es reconegui la mar com a font primigènia de vida i cor de l’organisme planetari.
L’oceà resulta fonamental per a la reproducció econòmica de les societats humanes: milions de persones en depenen per a la seva adequada nutrició, comunitats costaneres arreu del món hi basen la seva subsistència –gairebé la meitat de la població mundial viu a menys de 100 quilòmetres de la costa–, prop del 90% del comerç internacional en volum circula per transport marítim, i més d’una quarta part de tots els hidrocarburs consumits per l’economia fòssil s’extreuen del fons marí. Per altra banda, el mar ha esdevingut l’abocador global de les societats industrialitzades: a part de les enormes quantitats de deixalles (sobretot plàstics) i aigües contaminades que hi van a parar diàriament, l’oceà captura un terç de les emissions de diòxid de carboni i es calcula que en els darrers cinquanta anys ha emmagatzemat el 90% de l’escalfor en excés produïda per les emissions de gasos d’efecte hivernacle (mitigant-ne dràsticament els seus efectes desestabilitzadors sobre el clima).
La intensificació i acumulació de pressions antropogèniques com ara el canvi climàtic, la sobrepesca, la contaminació o la destrucció d’hàbitats ha empès l’oceà cap a una profunda i multidimensional crisi ecològica. En deu anys els impactes cumulatius han augmentat significativament en el 60% de l’oceà global, resultant en una degradació generalitzada i accentuada dels ecosistemes marins arribant, en alguns casos, al seu col·lapse.
En deu anys els impactes cumulatius han augmentat significativament en el 60% de l’oceà global, resultant en una degradació generalitzada i accentuada dels ecosistemes marins arribant, en alguns casos, al seu col·lapse
En les darreres dècades els impactes de les activitats econòmiques sobre la totalitat de la biosfera han augmentat a una velocitat i una escala sense precedent en la història humana. Aquesta acceleració del metabolisme social –l’intercanvi d’energia i materials entre les societats humanes i el seu medi ambient– respon a la lògica d’acumulació del capital, que en la seva cerca constant de benefici necessita augmentar i accelerar l’activitat econòmica.
Aquest imperatiu sistèmic de créixer per no col·lapsar obliga el capitalisme a trobar constantment noves formes d’acumulació, sigui colonitzant territoris i pobles, privatitzant els béns comuns, instaurant nous mercats o desposseint a les comunitats humanes dels seus mitjans de subsistència. L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) reflecteix aquesta visió en el seu informe sobre l’economia marítima de 2030 quan declara que l’oceà “conté la promesa d’una immensa riquesa de recursos i d’un gran potencial per impulsar el creixement econòmic, l’ocupació i la innovació” que, a més, considera indispensables per solucionar els problemes socials i ambientals de la humanitat. La quadratura del cercle entre l’expansió econòmica mar endins i la conservació dels seus ecosistemes es troba en la idea de l’economia blava o el creixement blau.
El terme economia blava va aparèixer a escala internacional el 2012 a la Conferència de les Nacions Unides sobre el Desenvolupament Sostenible Rio+20, en què es va articular com una versió marina dels termes ja més establerts d’economia verda o creixement verd. Tot i que sovint s’utilitza més com a terme comodí que no pas com a concepte amb una definició específica, i encara que diferents actors n’emfatitzin aspectes concrets segons els seus interessos, generalment el discurs sobre l’economia blava refereix a la possibilitat i necessitat de desenvolupar sosteniblement les indústries marítimo-costaneres de manera que es promogui alhora el creixement econòmic, la sostenibilitat ambiental i el benestar social. Segons els seus promotors, aquest triple objectiu es pot aconseguir mitjançant la innovació tecnològica, la iniciativa privada, els mecanismes de mercat i una adequada regulació. Des de la Conferència Rio+20, ara fa una dècada, institucions intergovernamentals com ara l’ONU o la Unió Europea, organismes econòmics i financers, think tanks, lobbies industrials i grans ONG internacionals han estat promocionant l’economia blava com a nou i definitiu marc de referència per a les polítiques de sostenibilitat marina així com per afrontar diferents problemàtiques socials.
Per exemple, com a part del Pacte Verd Europeu la Comissió Europea promou el desenvolupament sostenible i equitatiu de l’economia marítima, que inclou sectors com ara l’energia renovable, el transport, la biotecnologia, l’aqüicultura, la mineria submarina, el turisme costaner, la nàutica o la defensa i la vigilància marítima. Tanmateix, la realitat global de l’economia marítima dista molt del plantejament sostenible i equitatiu del Pacte Verd: per una banda, tres quartes parts dels ingressos actuals provenen de l’extracció d’hidrocarburs, el transport i el turisme. Per l’altra, les deu corporacions transnacionals més grans dels principals sectors de l’economia marítima acaparen de mitjana el 45% dels ingressos sectorials generats. Es fa difícil d’imaginar com una transformació aparentment tan radical de l’economia marítima es pot fer tot mantenint, o fins i tot augmentant, els marges de benefici i els ritmes de creixement actuals.
Es fa difícil d’imaginar com una transformació aparentment tan radical de l’economia marítima es pot fer tot mantenint, o fins i tot augmentant, els marges de benefici i els ritmes de creixement actuals
Tot i això, els governs espanyol i català han incorporat el paradigma de l’economia blava de la UE com a eix transversal en les respectives estratègies en l’àmbit marítim i de la sostenibilitat. En l’àmbit local, Barcelona (i en grau més baix València i Palma) s’estan posicionant en els darrers anys com a ciutats pioneres en la instauració i desenvolupament l’economia blava al Mediterrani mitjançant acords institucionals amb actors científics, econòmics i financers així com a través de la celebració de congressos i esdeveniments promocionals d’abast internacional. El consistori barceloní va posar en marxa el 2021 a través de Barcelona Activa una mesura de govern per al desenvolupament de l’economia blava en el marc del qual es va arribar un acord amb el Consell Oceànic Mundial (WOC, per les seves sigles en anglès) perquè establís la seva seu mundial a la ciutat. Autodefinit com a “organització empresarial de referència internacional de la indústria i les finances marítimes “sostenibles,” el WOC, juntament amb l’Autoritat Portuària, l’Ajuntament i amb el suport de la Unió pel Mediterrani (una organització intergovernamental amb seu a la ciutat), estan impulsant la creació d’un “hub” logístic, d’emprenedoria i d’innovació que ofereixi un context atractiu per a empreses emergents i capital financer interessats a fer negoci en l’espai marítim. La transformació de Barcelona en un actor líder de l’economia blava en l’àmbit internacional va ser reconeguda enguany a Lisboa en la Cimera Mundial de l’Oceà organitzada per The Economist (una veterana revista de finances i think tank neoliberal de gran influència en el món anglosaxó) on van participar representants de l’Ajuntament, el Port i l’Institut de Ciències del Mar. És d’esperar que la celebració l’any que ve de la Conferència de la Dècada dels Oceans (2021-2030) de les Nacions Unides a Barcelona sigui una oportunitat per consolidar la posició de lideratge de la ciutat en aquest àmbit.
Tanmateix, si el mar té les claus d’un món equitatiu i sostenible, tal com afirma el discurs de la Dècada dels Oceans, aquest difícilment es farà realitat si les institucions governamentals, científiques i mediàtiques que s’ocupen de la sostenibilitat marina mantenen una fe cega en paradigmes basats en l’expansió il·limitada de l’activitat econòmica. La promesa central de l’economia blava de què es pot créixer indefinidament sense que això tingui conseqüències ambientals i socials no només es tracta d’una especulació sense evidència empírica sinó que també posa en risc l’objectiu de la sostenibilitat marina perquè proposa com a solució la mateixa recepta que ha creat el problema. Enfront de l’abisme socioecològic cal estirar el fre d’emergència, no prémer l’accelerador. La bona notícia és que la vida marina és altament resilient i, si se li dona l’oportunitat, es pot recuperar i regenerar. El repte de la Dècada dels Oceans hauria de ser, doncs, trobar una nova manera de viure en consonància amb la salut del nostre cor planetari.
Una economia verdaderament sostenible només pot ser aquella que posi les necessitats de les persones i el benestar dels ecosistemes al centre de la seva activitat i no pas l’eterna acumulació de benefici en unes poques mans. Encara que la mar hagi jugat un paper fonamental en el desenvolupament i sosteniment del sistema-món capitalista des dels seus orígens (tant el colonialisme europeu, l’esclavisme atlàntic, com la industrialització, l’imperialisme occidental o la globalització de postguerra van ser processos en gran part de base marítima), no ha estat fins al creixement exponencial de l’activitat econòmica global en les darreres dècades que la lògica expansiva del capitalisme ha sotmès l’oceà a unes pressions ambientals sense precedent en la història humana, arribant a posar en risc els sistemes de suport vitals de la Terra.
Salvaguardar la salut oceànica de quimeres sobre el creixement perpetu en un planeta finit s’ha convertit en una qüestió existencial, com ja advertia el 1954 Rachel Carson (biòloga marina, divulgadora científica i pionera de l’ecologisme modern): “És una situació curiosa que la mar, d’on va sorgir la vida per primera vegada, estigui ara amenaçada per les activitats d’una forma d’aquesta vida. Però la mar, encara que canviada d’una manera sinistra, continuarà existint; l’amenaça és més aviat per a la vida mateixa”.
