Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Una mort cada dos dies als centres penitenciaris

Segons les dades recollides per juristes, familiars i grups de suport a persones preses, en els darrers quatre mesos (de l’1 de desembre de 2018 a l’1 d’abril de 2019) almenys 64 persones han perdut la vida en centres penitenciaris de l’Estat espanyol i Catalunya

Acció de suport al pres malat Ibon Iparraguirre Burgoa a Donosti el 2015 / Gari Garaialde (Bostok Photo)

Les principals causes de mort en la majoria de presons continuen sent els suïcidis, que multipliquen per cinc la mitjana dels que es produeixen a l’exterior; les morts per sobredosi, que habitualment es produeixen els dilluns, després que els interns consumisquen de cop tota la medicació programada per passar el cap de setmana, i les morts per malaltia, que en els darrers quatre mesos han suposat un 17% del total. La xifra és molt elevada tenint en compte que la llei –l’article 91 del Codi Penal i l’article 196 del reglament penitenciari (RP)– preveu “el dret a la llibertat condicional” o la transferència al tercer grau penitenciari –segons l’article 104.4 de l’RP– a les persones amb malalties greus o incurables, o quan es dona un perill patent per a la vida.

L’article 208.1 de l’RP, aprovat en 1996, regula que “a tots els interns sense excepció se’ls garantirà una atenció medicosanitària equivalent a la dispensada al conjunt de la població”. Des de 1986, l’administració penitenciària és l’encarregada de l’atenció primària dins de les presons –amb un equip mèdic fix i un periòdic–, i el Sistema Nacional espanyol de Salut (SNS) s’encarrega de l’atenció especialitzada de les persones internes, segons els convenis fixats amb cada comunitat autònoma. Un dels problemes del model és que l’atenció primària queda en mans de la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries (SGIP), que depén del Ministeri espanyol d’Interior i, per tant, els serveis sanitaris es veuen limitats a criteris que depenen de convenis pressupostaris, de la seguretat del centre o de l’ordre regimental, en lloc de basar-se en criteris mèdics. Això es tradueix en el fet que molts cops un metge ha d’obeir un superior jeràrquic –que no és sanitari– o que una plaça no es cobrisca immediatament –com va passar recentment a la presó de Dueñas (Palència), on es van quedar sense metge de nit durant diverses setmanes amb una població reclusa de vora 1.000 persones.

L’any 2003 el Congrés espanyol aprovava la Llei de cohesió i qualitat del sistema nacional de salut, que obligava el govern, entre altres mesures, a transferir els serveis sanitaris dependents d’Institucions Penitenciàries a les comunitats autònomes en un termini de divuit mesos. Passats quinze anys de l’aprovació de la llei, i després de diverses mocions presentades per diferents forces polítiques per la seua aplicació efectiva, només Catalunya i el País Basc han transferit les competències al seu sistema de salut autonòmic.

 

L’Associació Pro Drets Humans d’Andalusia (APDHA) fa més de vint anys que denuncia la constant vulneració dels drets sanitaris que pateixen les persones preses –que també estan reconeguts en els articles 14 i 43 de la Constitució espanyola– i que el servei mèdic dins de les presons de l’Estat espanyol, que afecta actualment més de 50.000 persones, hauria d’estar regulat per la mateixa administració sanitària que presta el servei a la ciutadania que es troba en llibertat. Segons Francisco Miguel Fernández, membre de l’àrea de presons de l’APDHA, “no pot ser que les competències sanitàries de cap persona depenguen del Ministeri d’Interior, que prioritza la vigilància i la seguretat de l’Estat a l’atenció sanitària de les persones”, i explica que està demostrat que, quan es fa la transferència de les competències mèdiques al sistema de salut de les comunitats autònomes, aquestes condicions milloren considerablement.

Segons expliquen des d’Osabideak –associació basca de professionals de la medicina i juristes en defensa del dret a la salut de les persones privades de llibertat–, si continuen morint tantes persones a causa de malalties, sobredosis i suïcidis a les presons és perquè en l’àmbit sanitari i jurídic penitenciari, i també en gran part de la societat, “encara està molt present el model de dret penal més punitiu del segle XVIII, on preval el càstig de pena de presó per sobre del dret a la salut i a una vida digna. Al mateix temps, continua havent-hi una escassa comprensió de les conseqüències de les malalties mentals, l’exclusió social i la limitada voluntat rehabilitadora del sistema penitenciari”. Des de l’associació basca conclouen que només podrem posar fi a aquestes altes taxes de mortalitat a les presons “entenent que la salut penitenciària i pericial formen part de la salut pública, que no poden estar separades d’ella ni ser dependents d’altres administracions. La medicina penitenciària i la medicina legal i forense han de formar part de la xarxa de salut pública”.

 

Article inclòs al suplement ‘Des de dins’, publicat conjuntament amb l’edició 474 de la ‘Directa’