Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'absència d'una rialla que mai s'apaga

S’aixeca el teló i no s’hi veu res. Un escenari buit, fosc i amb poc més que els focus il·luminant-ne el centre. Segons més tard, apareix l’actor. Un personatge irònic amb un llenguatge groller però amb un riure que captiva. S’hi recita un monòleg llarg i ple d’anècdotes inversemblants. Tot i això, el temps vola quan parla i els aplaudiments ensordeixen sovint el teatre. És l’estil de Pepe Rubianes, paraules gruixudes i mots afilats

/ Felipe de San Pedro

Pepe Rubianes va dedicar la seva vida a l’actuació. De caràcter simpàtic envers les espectadores, va saber crear un llenguatge propi no apte per tots els públics. Estimat per molts i odiat per tants d’altres, va captar l’atenció de les persones d’aquella ciutat que tant s’estimava: Barcelona. Amb més de trenta anys sobre els escenaris, fou tot un exemple de com triomfar en una població relativament petita com és la catalana.


Escales amunt

José Rubianes Alegret va néixer a Vilagarcía de Arousa (Pontevedra) l’any 1947. La seva família era de classe treballadora, amb un pare enrolat en la marina mercant. Per motius de feina del pare, la família es traslladà a Barcelona quan ell tenia cinc anys. Aquest moment marcarà la seva vida, fent-lo sentir part del poble català. Essent petit com era i encara que els seus pares parlessin gallec durant tota la seva vida, el fet de viure aquí el converteix en bilingüe; cosa que aprofitarà, més endavant, als seus espectacles. El temps passa. Estudia, es forma i desenvolupa la seva carrera professional.

Des de ben jove, mostra una clara inclinació per la interpretació. Va debutar a l’edat de setze anys en una obra menor de l’ONCE però no va ser fins a l’època universitària on realment es familiaritzà amb l’actuació. Es llicencià en Filosofia a la Universitat de Barcelona. Allà, fa contacte amb el Nou Grup de Teatre Universitari, dirigit per Frederic Roda. A poc a poc comença, el què serà, una llarga trajectòria professional.

L’any 1978, diverses companyies el porten a recórrer tot l’Estat espanyol, part del francès, Itàlia i Suïssa. Dins de les gires, rep importants èxits i comença a tenir un cert reconeixement

A la dècada de 1970 sorgeixen diferents companyies de teatre pel territori català. Dagoll Dagom, Els Comediants, Els Joglars… són alguns dels exemples. Va ser una època molt influenciada pel Maig del 68 francès. La mentalitat d’un canvi de vida en comuna i la creació col·lectiva impregnava l’escena artística i teatral. Per a Pepe Rubianes fou enriquidor formar part d’aquests grups. Va tenir la possibilitat d’adquirir eines i experiència per evolucionar a sobre dels escenaris. Actua en múltiples obres amateurs i col·labora amb Dagoll Dagom i Els Joglars. Aquestes companyies el porten, l’any 1978, a recórrer tot l’Estat espanyol, part del francès, Itàlia i Suïssa. Dins de les gires, rep importants èxits i comença a tenir un cert reconeixement. Tot i això, és necessari situar-se a la dècada de 1980 per veure com despunta com a actor en solitari.

El seu primer espectacle sense altres actors va ser Pay-Pay (1983). Durant tres anys l’exporta per tot d’escenaris espanyols i de l’Amèrica central. És una època de grans èxits per l’actor. Més endavant, amb espectacles com Ño, Sin palabras o En resumidas cuentas agafa un gran prestigi i destaca dins del cercle d’artistes.

A mesura que avança el temps, es pot veure que les seves especialitats són la mímica, les imitacions i els monòlegs. Guanyant confiança en si mateix, acomiada la dècada en un moment àlgid. Però no fou fins al 1992, amb l’espectacle Ssscum!, que se situà com un dels monologuistes amb més reconeixement del país.

A poc a poc aflora una manera de fer teatre on la ironia, el sentit de l’humor, la incorrecció i les paraules malsonants envolten l’artista. El caràcter únic que tenia el feia tractar temes incòmodes amb un llenguatge directe

A poc a poc aflora una manera de fer teatre on la ironia, el sentit de l’humor, la incorrecció i les paraules malsonants envolten l’artista. El caràcter únic que tenia el feia tractar temes incòmodes amb un llenguatge directe. Tanmateix, la naturalitat, l’espontaneïtat i la sinceritat donaven la pinzellada que tant el caracteritzava. No tothom podia emprar un estil com el seu; era necessari saber-ho fer. I ell ho feia amb naturalitat. Generalment, utilitzava el castellà com a llengua vehicular. Però no li feia fàstics d’utilitzar el català de manera improvisada.

Ja als anys 90 començà a introduir-se a diferents mitjans de comunicació. La radio, la televisió o el cine van ser bons punts per fer-se veure per un públic més ampli. Un bon exemple d’aquest salt és la sèrie Makinavaja, on prenia el paper del protagonista. Un personatge malcarat amb un llenguatge ras i de carrer. Un temps més tard torna als escenaris i, l’any 1995, estrena a Barcelona el seu espectacle Rubianes: 15 años on recull el millor dels seus espectacles en solitari des del 1983.


Tocant el cim

Cada vegada es fa més patent la popularitat que té davant el públic i l’any 1997 estrena el seu gran èxit Rubianes, solamente; que va estar ininterrompudament a la cartellera barcelonina fins al 2006. Amb la maduresa necessària, demostra les seves capacitats comunicatives, arribant a un ventall de persones totalment transversal. Fent-se servir de l’onomatopeia, del llenguatge senzill i pròxim, captiva a les barcelonines durant tota una dècada amb un sol espectacle. La naturalitat que tenia per explicar històries impregnades de sons i mímica feia que les espectadores se submergissin en el seu món particular. Sovint explicava coses que li havien passat però les guarnia amb pinzellades de fantasia. Això li va fer recórrer tota Catalunya, repetint el mateix espectacle fins a sis vegades en una mateixa població.

Al llarg de la seva vida va investigar sobre la mort de Lorca, el context històric i els silencis que ho envoltaven

Li agradava la poesia i, per descomptat, Federico García Lorca. Quan era petit va saber, per un veí, de l’afusellament del poeta. Evidentment, a l’època franquista no es parlava gaire d’aquest fet. Però això no va fer que la seva curiositat s’aturés. Al llarg de la seva vida va investigar sobre la mort de Lorca, el context històric i els silencis que ho envoltaven. Tenia un impuls innat per comprendre com havia pogut passar aquella desgràcia. És, per això que, el 2006 va dirigir la funció Lorca eran todos. Un dels espectacles que més orgullós estava i que dedicava a l’escriptor.

Val a dir que no tot eren flors i violes, a la vida del còmic. Algunes de les seves manifestacions a la televisió el van fer patir uns quants entrebancs; tenint, com a conseqüència, problemes legals. El 20 de gener del 2006 va fer una intervenció al programa El Club de TV3 parlant sobre la unitat d’Espanya. No fou molt ben rebuda per part d’alguns grups de dretes. El fet de ser tan directe i de no matisar els seus comentaris va provocar que, posteriorment, hagués de disculpar-se i aclarir les seves paraules.

Al llarg de la seva vida va viatjar per un munt de països diferents. Crític i contrari a contextos socials injustos, li donà peu a voler conèixer situacions en conflicte de primera mà. Els destins predilectes eren països de l’Àfrica perquè se sentia culpable de pertànyer a un món (el món blanc) que feia malviure a d’altres. En aquest sentit, i sentint-se una mica deutor per la gent que havia conegut allà, el gener del 2008 presenta l’obra La sonrisa etíope. Una obra amb balls i ritmes africans on ressegueix la seva trajectòria personal per aquells països. L’obra no deixa, per descomptat, d’aportar un fotimer d’anècdotes surrealistes.


Llegat i record

Enfrontar-se a la vida no era una feina fàcil, segons ell. La vida adulta, les responsabilitats i els lligams li eren totalment indiferents. Preferia divertir-se i treballar poc. Sobretot, passar-ho bé. Malgrat aquest caràcter festiu i amb ganes de menjar-se el món, quan estava a casa li agradava la tranquil·litat i estar sol. La solitud formava part de la seva manera de ser i gaudia d’aquells moments per pensar i reflexionar.

La vitalitat que desprenia feia que les persones l’apreciessin. Després de tota una vida de trajectòria artística, el públic valorava les aparicions que tenia en mitjans de comunicació i les seguien amb atenció. Una prova de la popularitat que va aconseguir, està en el fet de ser la tercera persona més entrevistada a TV3; darrere de Jordi Pujol i Pasqual Maragall.

L’abril de 2008 Rubianes anuncia que se li ha detectat un càncer de pulmó i l’1 de març del 2009, Catalunya es desperta amb la trista notícia de la seva mort a 61 anys

Malauradament, a l’abril d’aquell mateix 2008 anuncia que se li ha detectat un càncer de pulmó. Contra tot pronòstic, la malaltia l’obliga a cancel·lar l’actuació de La sonrisa etíope que s’estava estrenant al Club Capitol de Barcelona des de feia poc temps. Un any més tard, l’1 de març del 2009, Catalunya es desperta amb la trista notícia de la seva mort a 61 anys. Familiars i amics li dediquen homenatges i el recorden fent especials de televisió, escrits en premsa o reunions íntimes.

L’última intervenció artística pública va ser quan gravà la seva veu per representar el personatge de “Déu” al musical Monty Python’s Spamalot, de la companyia del Tricicle. Allà es podia escoltar la veu en off al llarg de l’actuació.

Anys més tard, l’abril del 2018, l’alcaldessa Ada Colau va voler homenatjar a l’actor canviant el nom de l’antic carrer de l’Almirall Cervera pel carrer de Pepe Rubianes. En el seu discurs, l’alcaldessa va insistir que es viuen temps difícils. Temps on és necessària la reivindicació de la llibertat d’expressió. És per això que, atribuir-li un carrer al còmic agafava tot el sentit del món. El carrer que porta el seu nom és a la Barceloneta, un barri molt estimat per Pepe, al costat de la platja que tant havia observat.