En un país que té a Hollywood la més poderosa fàbrica de somnis i mites del món, la historiadora de la Universitat de Harvard Naomi Oreskes (Nova York, 1958) i el seu col·lega Eric M. Conway s’han proposat deconstruir un dels mites nord-americans per excel·lència: la infal·libilitat del lliure mercat. A la seva recent obra El gran mito, publicada per l’editorial Capitán Swing, Oreskes i Conway expliquen com la idea de la indissoluble unió del lliure mercat i la democràcia, patrocinada per la poderosa patronal NAM (Associació Nacional de Fabricants), s’ha arribat a convertir en una mena de dogma que ajuda a explicar la política nord-americana.
El lliure mercat forma part de l’ADN dels Estats Units des de la seva creació?
No, i de fet, si ara està associada a la identitat dels Estats Units és a causa d’una reeixida campanya liderada per la gran patronal, la NAM, des dels anys 20 del segle passat. De fet, al segle XIX, tant a nivell estatal com federal, els governs van intervenir en l’economia de forma directa, la van regular i construir infraestructures, a més d’aplicar aranzels per protegir la indústria local de la competència europea. Però la campanya va tenir tant d’èxit que molta gent avui creu, equivocadament, que el lliure mercat està inscrit a la Constitució, i que oposar-s’hi és ser “antiamericà”.
Com va aconseguir aquesta victòria cultural la gran patronal?
“Durant els anys trenta, molts nord-americans eren hostils a les grans corporacions i a Wall Street, a qui culpaven de la Gran Depressió posterior al crac del 1929”
Gràcies a un ús persistent i a gran escala de la seva proposta, la qual cosa va requerir invertir-hi molts diners. Aquesta és una de les principals lliçons del llibre. Durant els anys trenta, molts nord-americans eren hostils a les grans corporacions i a Wall Street, a qui culpaven de la Gran Depressió posterior al crac del 1929. La campanya de la NAM va operar a diversos nivells: es van finançar programes de ràdio, pel·lícules de Hollywood, llibres de text a les escoles o institucions universitàries, perquè difonguessin els seus ideals d’un individualisme radical. Després, Donald Reagan, que havia col·laborat amb aquesta campanya, va portar aquesta ideologia al centre de la política del país.
Creu que és massa tard per alliberar-se d’aquest mite?
No, per això vaig escriure el llibre (riu). L’objectiu és cercar un nou equilibri entre les forces del mercat i la gestió pública que permeti protegir millor la salut dels nord-americans perquè puguin tenir una vida més feliç. Es tracta de demostrar que, contràriament al dogma dominant als Estats Units, la història mostra que el mercat no funciona de manera perfecta, que té les seves errades, de la mateixa manera que hi ha programes públics molt reeixits. La gent d’esquerres ja ho sap, però molts al centre no, i és sobretot a ells que va dirigida l’obra. Volem que reflexionin sobre aquest tema. El llibre se centra als Estats Units, però els debats a Europa, sobretot al Regne Unit, no són tan diferents.
És amb Reagan que el Partit Republicà adopta aquest ideal o ja venia d’abans?
Ja als anys vint els polítics republicans, com el president Herbert Hoover, s’oposaven a una intervenció forta del Govern a l’economia. Però això va canviar amb la Gran Depressió, i van entendre que calia una intervenció més gran, també que alguns drets dels treballadors eren justos, com la prohibició del treball infantil. Per exemple. Eisenhower donava suport a la Seguretat Social i l’existència del salari mínim i considerava el fonamentalisme de mercat com una idea de “quatre llunàtics”
Tot això canvia amb Ronald Reagan. Ell torna el partit als seus postulats dels anys vint, i fins i tot amb un fervor més gran. La seva campanya adopta el principi que el “gran govern” és dolent, que és una amenaça. Aquest és un vell concepte de la NAM que Reagan recupera. De fet, als anys vint, es culpava les grans corporacions de molts problemes del país. Reagan capgira la idea i converteix “gran govern” en el dolent. I des de llavors, s’ha convertit en una idea dominant a la política del país.
Al final, fins i tot els demòcrates també acaben compartint aquestes idees …
Sí, almenys una part, sobretot a partir de la presidència de Bill Clinton, que desregula àmbits com les telecomunicacions o els mercats financers, cosa que tindrà uns efectes perniciosos anys després. En concret, molts economistes creuen que va portar la crisi financera del 2008.
Fins a quin punt Donald Trump creu en aquesta ideologia?
“Sota la presidència de Trump, catorze estats han aprovat lleis que suavitzen o introdueixen excepcions a la prohibició del treball infantil”
Trump és un personatge complicat. En alguns aspectes, surt del motlle republicà, sobretot per la seva adopció de polítiques proteccionistes. Tot i això, sí que hi ha una plena continuïtat en altres àmbits, com la seva oposició a les regulacions mediambientals i de protecció dels treballadors.
I ho hem vist a les seves polítiques, i a les resolucions dels jutges que ha nomenat. Sota la seva presidència, fins a un total de catorze estats han aprovat lleis que suavitzen o introdueixen excepcions a la prohibició del treball infantil, cosa que crèiem superada.
Què podem esperar d’un segon mandat de Trump?
És un escenari molt preocupant, sobretot pels tribunals. El Tribunal Suprem va fixar recentment una amplíssima immunitat presidencial, cosa que li atorgaria uns poders gairebé il·limitats. Trump ha nomenat molts jutges extremadament reaccionaris, i si té quatre anys més, ho continuarà fent. Un d’aquests jutges nomenada per ell, a Florida, acaba d’arxivar una demanda en contra per raons espúries. En una democràcia, els tribunals tenen un paper molt fonamental perquè és on acudeixen els ciutadans quan se n’han violat els drets. I si no ho fan, tenim un problema molt greu.
Tenint en compte el recent atemptat contra Trump, com es compara la polarització política actual als Estats Units amb altres períodes històrics?
Hem tingut altres períodes històrics de polarització, però molts dels meus col·legues que han estudiat aquesta qüestió diuen que no s’arribava al grau actual des de la guerra civil. I és molt preocupant perquè aquest va ser un conflicte molt violent. De fet, crec que mai no ens n’hem recuperat del tot. Algunes de les divisions actuals troben les seves arrels en aquell període, i per això, veiem alguns seguidors de Trump fent onejar banderes confederades als seus mítings. A més, cal tenir present que circulen més de 300 milions de pistoles, la majoria en mans de seguidors de Trump, i el potencial d’un esclat violent és molt real.
