Hi ha una professora que s’arremanga. S’aixeca les dues mànigues del jersei ratllat fins als colzes i concentra la mirada. És el seu primer dia després de molts primers dies, aquesta vegada és un centre de màxima complexitat i fixeu-vos en això: no coneix l’institut perquè no hi ha estat mai. No sap quins són els grups on ha de fer classe, tot i que aviat li ho expliquen amb una interacció ràpida perquè tot és urgent, no hi ha temps.
De seguida buscarà la manera d’ubicar-se per l’espai enorme del centre: els lavabos, la classe C, la D i la E, la sala de professors, el coordinador TIC, les claus (sobretot, si no, no podrà obrir i tancar l’aula). Ha de revisar cada dia, durant una setmana, si el Departament ja ha gravat el nomenament perquè ha de cobrar (si el nomenament cau més enllà del 15, ja no cobrarà fins al mes següent). Ha de començar a conèixer cada professora de l’equip docent, establir diàlegs, fer-se amb tot. Llavors, quan ja hagi passat prou temps, es tornarà a arremangar concentrada, una vegada i una altra, perquè els grups d’adolescents aglutinats a les aules superen amb escreix la ràtio de sentit comú per fer classe.
Haurà d’aixecar durant tot un curs un projecte propi i alhora col·lectiu que té a veure amb ensenyar, acompanyar, organitzar, parlar amb les famílies, mediar i restaurar. En una trobada m’explica que a ella li agrada treballar des de la tendresa i que el món li sembla un lloc punxegut i aspre. Em parla de la sensibilitat i de la nostra responsabilitat de posar-hi consciència, de combatre la perversió del sistema, d’acompanyar aquests joves. M’ho diu amb dos clots fondos i foscos sota els ulls que semblen dos tobogans.
S’acomiadarà amb la sensació estranyíssima de saber que no hi tornarà. Demanarà l’atur i esperarà al setembre (amb sort) que Educació l’enviï a un centre nou
Llavors passaran els deu mesos. Quan ja hagi establert vincles profunds (perquè deu mesos en un centre educatiu llueixen com dos anys), coneixerà cada racó de l’institut, haurà aconseguit l’impossible en algun cas i en d’altres s’haurà resignat. S’acomiadarà de tothom amb aquella sensació estranyíssima de saber que no hi tornarà. Demanarà l’atur i esperarà al setembre (amb sort) que el Departament d’Educació li enviï un missatge per anar a un centre nou. De vegades, però, poden oblidar-se’n i és millor que ella mateixa ho comprovi entrant a l’aplicatiu d’11 h a 14 h, perquè, si no, passarà el terror dels interins: l’expulsaran de la borsa de personal docent.
Aquest és un exemple proper, però el sindicat USTEC estima que hi ha més de vint mil persones interines a la borsa en una situació similar. El sindicat fa temps que reclama l’estabilitat del personal interí que treballa en aquestes condicions des de fa anys. El professorat qüestiona el sistema d’oposició que donaria accés a aquesta estabilitat, perquè es tracta de proves obsoletes i amb un criteri d’avaluació confús.
Tothom qui participa d’aquesta maquinària sap que la feina dels substituts és imprescindible per sustentar el sistema i menystenir-los (quan, en molts casos, durant anys han aixecat projectes i han fet una feina titànica) contribueix a degradar encara més la professió. Des del Fòrum Interí USTEC s’ha fet una crida per a la manifestació convocada el 15 de novembre davant del malestar creixent del personal docent. Sovint el departament abarateix el recurs del professorat amb la lògica habitual de l’empresa privada: substituts cridats el dia abans de començar al seu lloc de feina, oferint substitucions i no vacants, de manera que la treballadora no cobra a l’agost.
El Departament no pensa ni en el cost emocional pel personal que un curs rere un altre ha de tornar a començar ni en les conseqüències de la circulació de docents pels centres
Educació no posa atenció al cost emocional de tot el personal interí que un curs rere l’altre ha de tornar a començar. El treballador es percep més aviat com un número que es mou a l’alça i a la baixa. El Departament no pensa tampoc en les conseqüències que comporta la circulació de docents pel centre de referència mateix, on ha deixat una feina educativa de pes. El professorat es veu xuclat en un sistema delirant d’anades i vingudes, que afecta més enllà de la vida professional, perquè la incertesa es desplega curs rere curs.
La filòsofa Marina Garcés explica, en el seu llibre Escola d’aprenents (Galàxia Gutenberg, 2020), la necessitat de trobar vies d’acollida per tenir espais per “ser” en aquest món. Si volem que l’escola sigui, en essència, un lloc on créixer i ser, ens hauríem de preguntar quin és el valor que li estem donant. Quins canvis pot plantejar la consellera Niubó i l’equip d’educació si no comencen per la base de l’estructura que sustenta el sistema? En un món cada vegada més trencadís, aspre i punxegut, és imprescindible la intervenció de les mestres i professores a l’aula per l’aprenentatge de la convivència.
L’escola té molt a veure amb la mirada que despleguem a l’hora d’habitar el món. Mentre l’educació sigui instrumentalitzada, s’entri al laboratori de les pedagogies una vegada darrere l’altra i es continuï menystenint la tasca docent, el futur de totes, el temps que ha de venir, estarà compromès.
