Aquella nit em van robar el son els teus ulls desperts, que ara contemplo des del cantó on tants cops ens han volgut abatre. Oberts com dues taronges, avui, omplen de vida un pòster enorme trencat només en algunes franges, a conseqüència del desgast de la tela pel pas del temps. A la imatge hi apareixen dos rostres, el teu, de cara, i un altre, en segon pla
i de perfil. Damunt hi ha escrit un paràgraf en anglès, en el qual ja gairebé no es llegeix res sobre la teva història.
La llum natural il·lumina amb determinació l’enorme cartell, el qual cobreix bona part de la façana del camp de refugiades, just al costat d’on està situada la porta d’entrada de l’edifici. Al davant, un mur farcit de pintades que fan de crits a les parets recorre gairebé tot el carrer, fins a arribar a una torre de vigilància, situada en un dels seus extrems. Enlloc hi ha la presència de verd perquè els colons un dia van decidir arrencar i cremar-nos les oliveres que ens netejaven l’aire i abraçaven els camps que teníem al voltant.
El dia que et vaig conèixer era mig matí i el sol picava amb força. La calor indesitjable feia que hagués de fer un sobreesforç per concentrar-me en escoltar les dades que em facilitava l’Akeem, el director del camp, per tenir material per elaborar l’informe que m’havien demanat.
–Portem entre 100.000 i 200.000 persones assassinades d’ençà que va començar la catàstrofe.
–Com pot ser que hi hagi un marge de 100.000 persones que no se sàpiga si estan vives o mortes?
–Encara no hem tingut temps de comptabilitzar els morts ni de plorar-los.
–Qui és el nen del pòster? –vaig preguntar, al mateix temps que un home sortia per la porta del camp. Quan va acabar de fer girar la clau del pany, l’home, qui estava d’esquena a l’Akeem, es va quedar una bona estona observant-nos i escoltant més xifres i dades que el darrer ens facilitava.
Aleshores, bruscament, l’Akeem va doblegar les cames per recollir el bolígraf que li acabava de caure, i va ser quan va topar amb la cara de l’home, qui li va aguantar uns segons la mirada i va marxar sense dir ni una sola paraula. Totes les que l’escoltàvem ens vam adonar que alguna cosa rellevant li havia succeït quan ens va dir, amb una veu tremolosa, que havia d’anar al lavabo. Vam esperar mentre jo observava el teu rostre.
L’Akeem va tornar on érem, fumant de manera impacient i amb els ulls humitejats.
–Seguim. Ja s’ha acabat la pausa –va dir com si no hagués passat res.
Aleshores ens va explicar que aquell home que ens havia mirat tant era el teu pare i que tu eres el nen del pòster.
Et deies Abdul Obeidallah i tenies dotze anys quan un soldat va disparar contra el teu cos vestit amb l’uniforme escolar, des de la torre que veig des d’on soc. El teu cos va caure, mentre et besava, suaument, la mort. Vivies en aquest camp de refugiades amb tota família, la qual va haver de fugir de casa amb el que portava posat aquell terrible 1948. Any en què el teu poble, on mai va poder tornar ningú de vosaltres, va ser arrasat per les tropes israelianes. Al soldat que et va assassinar no li va passar res, perquè va al·legar que es va defensar d’una pedra que suposadament tu li vas llençar, des d’una distància que ni la persona més forta del món hi podria arribar.
Quan l’Akeem ens relatava la teva història no va poder retenir l’emoció i ens va dir:
–De vegades se m’oblida que darrere de cada nombre de morts hi ha una història amb cara i ulls, i un munt de sentiments trasbalsats.
Cap de nosaltres va gosar obrir la boca durant tot el matí. Alguna cosa s’havia trencat per endinsar-se a les nostres profunditats. No et coneixíem, però, des d’aquell dia, cap de nosaltres t’ha oblidat.
Mentre traço amb delicadesa els teus ulls sobre el paper, arreu del planeta, altra gent que no et coneix, alça barricades de tendresa contra aquell acte injust i contra tants d’altres. Et tornem la mirada i el somriure, Abdul. I malgrat que no et podem fer renéixer, seguim amb el combat del llapis, del boicot i de les pedres, fent l’impossible perquè demà, quan despertem, tota la realitat que ens embolcalla sigui diferent.
