Són dies convulsos a Catalunya Nord i, en general, a l’Estat francès. Eleccions municipals a la vista i vagues que s’allarguen (avui mateix es compleixen 41 dies). Ministres que compareixen a la televisió pública dient que faran el que han decidit i acusant els que criden a la vaga de ser uns manipuladors de masses que ens porten a un cul de sac.
Ja fa més d’un any que tot plegat fa rau-rau amb les mobilitzacions de les armilles grogues però també des dels centres sanitaris públics, on denuncien una reducció de mitjans que els condemna a sobreviure a la feina en condicions cada cop més difícils.
I aquest cop, el govern Macron ha decidit atacar el sistema de pensions que ens hauria d’assegurar una jubilació digna. Eliminar els règims específics per fer-ne un únic universal diuen, deixant entendre que desapareixerien privilegis d’alguns per igualar pensions. Però més que suprimir privilegis es tracta evidentment d’empitjorar les condicions per a tothom. Igualar el sistema per baix, com fan sempre que poden.
El govern Macron ha decidit atacar el sistema de pensions que ens hauria d’assegurar una jubilació digna. Més que suprimir privilegis es tracta evidentment d’empitjorar les condicions per a tothom. Igualar el sistema per baix, com fan sempre que poden
Així que els principals afectats, que com per casualitat són part dels que mantenen viu el mite de les mobilitzacions laborals a l’Estat francès, s’han arremangat i van obrir el ball el passat 5 de desembre. Vaga reconductible als transports públics ferroviaris i xeminots a l’acció. Treballadors de l’antiga empresa estatal d’electricitat tallant el corrent en llocs estratègics i passant a tarifes nocturnes més barates les llars més necessitades. Professors tancant aules i mestres mobilitzats que tanquen escoles. Les vacances de Nadal han passat i els xeminots han resistit. I el govern vol fer l’estocada final amb una pseudoconcessió que fa retrocedir el sindicat groc per excel·lència.
I aquí estem al punt d’inflexió en el qual tots ens preguntem qui cedirà primer.
No cal ser un dels afectats per les conseqüències de la reforma per saber que pinten maldades pels anys que venen. I segurament, el problema és que tots plegats vam començar a incorporar, ja fa temps, que en temes laborals i de pensions les coses només poden anar maldades. I a mesura que alguns hem anat acceptant que els salaris no augmentin mai i hem incorporat les bromes sobre la nostra improbable jubilació en el nostre quotidià, col·lectivament hem anat acceptant que el més normal són les retallades laborals contínues i persistents.
I així, al llarg d’un dia de vaga, d’aquesta vaga que sovint mitifiquem com un element més d’un possible procés revolucionari, els comentaris de companys o coneguts que pensàvem que ens podien mirar amb bons ulls o com a mínim comprendre’ns pinten un trist panorama.
En un Estat que prové d’una tradició de serveis públics forts i un funcionariat important, la privatització progressiva i constant dels serveis públics que formen els pilars de la societat han anat minant el respecte de la població cap a les que eren unes institucions gairebé sagrades
La majoria de comentaris, provinents de treballadors del sector privat, siguin precaris, professions liberals o altres, simplement remarquen que sí, que les coses van maldades pel servei públic. Però que al final simplement acabarem com ells, que és el que toca. Com una fatalitat. Queda lluny el discurs que me feien a casa quan el pare, assalariat del privat deia que la mare, funcionària territorial, havia de fer vaga perquè no s’hi jugava la feina i així lluitava per preservar els drets dels dos. I queda lluny la perspectiva d’una jubilació en què les pensions baixes combinades amb la privatització dels serveis de salut no ens permetrà pagar-nos les cures sanitàries bàsiques.
Aquest discurs que ens contraposa a treballadors de diferents sectors és el que ha anat guanyant terreny en l’opinió pública, amb la col·laboració clara dels mitjans de comunicació. En un Estat que prové d’una tradició de serveis públics forts i un funcionariat important, la privatització progressiva i constant dels serveis públics que formen els pilars de la societat (sanitat, ensenyament, energia, transports) han anat minant el respecte de la població cap a les que eren unes institucions gairebé sagrades.
I el més preocupant de tot plegat és que quan en un exercici de sociologia barata comparem amb els companys dels estats veïns la situació de les seues futures pensions no s’allunya gaire del que han previst per a nosaltres. Deixant clar que els caps d’Estat són la corretja de transmissió perfecte de les polítiques europees. Vaja, que la cosa no pinta gaire bé.
I així què? Tornem a casa? Ens desanimem i obeïm a aquesta educació d’ordre i respecte que el sistema francès ens ha inculcat tan sàviament i que ens fa sentir por per trencar un plat? O seguim? Diversifiquem lluites i afavorim convergències de sectors. Que mai cap vaga no ha estat ni tan fàcil, ni tan alegre com alguns cops la història romàntica ens vol fer recordar. Estrenye’s el cinturó, menjar patates i anar-hi, anar-hi i anar-hi.
