Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La lluita de Tareq i del moviment popular del Rif trasbalsa el règim marroquí

El silenci, la presó o l'exili han estat els principals destins de les activistes que, des de l'assassinat del venedor ambulant Mohsin Fikri el 28 d'octubre de 2016 a Al Hoceima, s'han aixecat contra l'ordre establert per la dinastia alauita. L'històric territori rebel del Rif està sotmès a la marginació, la discriminació i la vulneració sistemàtica dels seus drets humans per part de Rabat, motiu pel qual persones com Tareq ben Mohamed han hagut de demanar asil polític a l'Estat espanyol. A partir de la seva història personal, repassem la lluita col·lectiva del moviment popular rifeny

Manifestació en suport del rif / Pedro Mata (Fotomovimiento)

“L’Hirak és una idea, són les reivindicacions del nostre poble i, per molt que ens empresonin o ens obliguin a exiliar-nos, no les mataran.” Són les últimes paraules de la primera d’una sèrie de converses a distància amb Tareq ben Mohamed, un rifeny de 31 anys llicenciat en Estudis Anglesos que cerca asil polític a l’Estat espanyol.

Amb aquesta mateixa determinació emergia fa tres anys l’Hirak, Moviment Popular del Rif, després de l’assassinat de Mohsin Fikri el 28 d’octubre de 2016 a Al Hoceima. Aquell diumenge, el jove Mohsin, de 31 anys i natural de la veïna localitat d’Imzouren, venia de comprar mitja tona de peix espasa del port per vendre-la a la seva parada ambulant. Durant aquell mes no estava permesa la pesca de l’espècie i uns policies li van demanar diners per permetre-li la venda; ell es va negar i els agents li van requisar el peix i el van llençar al camió d’escombraries. Mohsin no podia perdre la mercaderia, ja que de les vendes depenia la seva família nombrosa, motiu pel qual es va llançar al camió per recuperar-la. Davant les autoritats, un treballador va accionar el mecanisme de la trituradora –suposadament de forma involuntària– i Mohsin va morir.

El funeral de Fikri es va celebrar seguit d’una marxa de protesta multitudinària. Més de 50.000 persones van omplir els carrers des d’Al Hoceima fins Imzouren per exigir justícia i clamar unitat popular contra els abusos policials, la corrupció i la pobresa

“A Mohsin el va matar la hogra, aquest sistema d’esclavitud”, afirma rotundament Tareq ben Mohamed. La hogra és opressió, repressió, desigualtat, humiliació i menyspreu. És un terme popular que es refereix al sentiment d’una persona o de la comunitat quan els seus drets són vulnerats per part d’altres persones o institucions amb més poder. El funeral de Mohsin Fikri es va celebrar seguit d’una marxa de protesta multitudinària. Més de 50.000 persones van omplir els carrers des d’Al Hoceima fins Imzouren per exigir justícia i clamar unitat popular contra els abusos policials, la corrupció i la pobresa. Va haver-hi protestes des del Rif fins a Tànger, Rabat, Casablanca, Fes, Marràqueix i altres grans ciutats del Marroc.

“Al principi, quan va haver-hi tantes protestes de suport per la mort de Mohsin Fikri, pensàvem que el moviment popular aniria estenent-se com al 20-F”, explica Tareq. Es refereix a les revoltes que es van desencadenar l’any 2011 a tot el país en el context de les conegudes com “primaveres àrabs”. En aquells temps, Tareq estava acabant els seus estudis de Llengua i Literatura Anglesa a la Universitat d’Oujda i formava part del Sindicat Unitari d’Estudiants del Marroc. Es trobava en un moment vital de presa de consciència política i va decidir sumar-se al moviment a través del comitè organitzador de les protestes a la ciutat d’Al Hoceima: “Reclamàvem justícia social, llibertat, reformes polítiques importants”, recorda. “A pesar de tota la repressió es van aconseguir menys poders per al rei i una nova Constitució, però sobre el paper. A la pràctica estem en la mateixa situació o fins i tot pitjor”.

“Malauradament, aquesta vegada la propaganda del règim i la por han triomfat i ens hem quedat sols”, explica Tareq. Després de la mort de Mohsin, el rei va traslladar les seves condolences a la família i va ordenar una investigació. Els principals partits polítics estatals van girar l’esquena a les protestes associant-les a proclames independentistes rifenyes i els grans mitjans de comunicació van silenciar des d’aleshores tot el que estava per venir. El focus de protesta a les grans ciutats del país es va apagar però, al Rif, l’assassinat de Fikri va marcar l’inici del renaixement d’un moviment popular històric, amb reivindicacions socioeconòmiques i culturals, exigint justícia social.


El Rif, territori rebel

“No sou un govern, sou una màfia.” Aquestes paraules, en al·lusió a les pronunciades fa setanta anys per Abdelkrim El-Khattabi des de l’exili, es van convertir en el lema d’una manifestació explícita de rebuig a la tergiversació del govern de Rabat i els mitjans de comunicació amb l’objectiu de reduir a objectius separatistes les protestes contra la injustícia, la corrupció i la pobresa que es van desencadenar després del 28 d’octubre de 2016.

L’any 1921 es va proclamar la República del Rif amb una constitució basada en la sobirania del poble, de la qual Abdelkrim el-Khattabi va ser escollit Emir fins que el 1926 l’exèrcit espanyol i el francès aniquilaren militarment el projecte polític

Muhammad ben Abdelkrim el-Khattabi, líder anticolonialista, estudiós del dret islàmic, periodista, escriptor i polític, va emcapçalar la revolució rifenya contra els colons espanyols i francesos que va aconseguir derrocar les tropes de la península l’any 1921. Aquell any, es va proclamar la República del Rif amb una constitució basada en la sobirania del poble, de la qual Abdelkrim va ser escollit Emir (equivalent a president) fins que el 1926 l’exèrcit espanyol i el francès aniquilaren militarment aquest projecte polític. El territori va estar ocupat pels colons espanyols fins al restabliment de la dinastia alauita el 1956.

Tot i que ha passat quasi un segle des de la Guerra del Rif, encara se’n pateixen els efectes. Durant els anys de la República del Rif, i amb la finalitat de tornar a ocupar el territori, l’aviació espanyola va llançar gas mostassa contra la població civil i contra les forces de la República. Avui dia, el 80% dels casos d’adults amb càncer que es tracten a l’hospital d’oncologia de Rabat, segons un informe presentat l’any 2015, procedeixen de les zones concretes del Rif que van ser bombardejades per avions espanyols.

Imatge de les primeres protestes ocorregudes al Rif després de l’assasinat de Mohsin Fikri |Arxiu

 

En tots els actes de protesta dels darrers anys, sempre han estat presents els símbols i clams amazics, així com el gest format amb els tres dits centrals de la mà estirats, que simbolitzen identitat, terra i cultura. També fotos d’Abdelkrim el Khattabi i algunes banderes de la República del Rif. “Muhammad ben Abdelkrim el-Khattabi és com un pare per a nosaltres, per a la mobilització popular, és la nostra història, però això no vol dir que siguem separatistes”, diu Tareq. Reconeix que “sí que volem respecte a la nostra identitat, respecte a la nostra llengua i a la nostra història, volem estudiar-la a l’escola, volem que es respecti el poble del Rif amb oportunitats laborals i projectes propis per desenvolupar nosaltres mateixos la nostra àrea”, argumenta.

Administrativament, el Rif no existeix. Així és com es denomina la cadena muntanyosa que s’estén des de l’est de Tànger fins a l’entorn de Berkan i les terres que habiten les comunitats originàries. En l’actualitat, l’àrea del Rif s’engloba en la Prefactura de Tànger-Tetuan-Al Hoceima

Administrativament, el Rif no existeix. Amb aquest nom es denomina la cadena muntanyosa que s’estén des de l’est de Tànger fins a l’entorn de Berkan i les terres que habiten les comunitats originàries. En l’actualitat, l’àrea del Rif s’engloba en la Prefactura de Tànger-Tetuan-Al Hoceima. Abans, la capital era aquesta darrera ciutat, però des de fa quatre anys ho és Tànger i totes les inversions en infraestructures i el foment del treball, tant industrial com en el sector del turisme, s’ha focalitzat allà. En canvi, el Rif, malgrat les oportunitats que ofereix el territori per l’explotació agrícola i la seva ubicació al mediterrani, és una de les zones més marginades i empobrides del país.

Des de la reinstauració de la monarquia alauita, en la memòria del Rif han quedat gravades altres dates. En concret, l’any 1958 les comunitats del Rif es van revoltar contra el monarca Mohamed V per blindar els seus drets. La repressió per part de les forces armades, al capdavant de les quals es trobava Moulay Hassan, pare de l’actual rei Mohamed VI, va causar milers de morts. Al Hoceima va ser declarada zona militar sota la llei del Dahir. Quan Hassan II ja era rei, l’any 1984, la comunitat rifenya es va tornar a rebel·lar, en aquest cas els estudiants, i de nou la repressió brutal va acabar amb les protestes i el rei va decidir condemnar el territori a la pobresa absoluta, sent l’emigració i la producció d’haixix les úniques vies de supervivència per a la majoria de famílies.


Repressió i presos polítics

Des del dia que va morir Mohsin Fikri, les dones i els homes d’Al Hoceima i altres ciutats del Rif es van organitzar i es va constituir oficialment l’Hirak as-Shabi, el Moviment Popular. Cada divendres hi havia concentracions i manifestacions pacífiques per exigir el judici als assassins de Mohsin, la desmilitarització del territori i millores socioeconòmiques i culturals concretes per al desenvolupament del Rif. “Les nostres reivindicacions són clares: socials, econòmiques i culturals. Hi ha una política de marginació, discriminació i vulneració sistemàtica dels drets humans. El nostre moviment va sorgir per dir prou. Volem l’abolició del decret de 1958 pel qual es considera Al Hoceima una zona militaritzada. La gent vol universitats i un hospital especialitzat per fer front al càncer”, sentencia Tareq ben Mohamed.

Nasser Zafzafi, veí d’Al Hoceima, és un home de quaranta anys autodidacta i sense feina que es va convertir en la cara visible de l’Hirak i també en un referent de valentia contra el règim

Aquestes reivindicacions les exposava Nasser Zafzafi, veí d’Al Hoceima, durant els inicis de l’Hirak a la reanomenada plaça dels Màrtirs, abans plaça de Mohamed VI. La seva figura va emergir de les primeres assemblees, ja que des d’un primer moment es va centrar a buscar justícia per a Fikri i va ser un eix vertebrador molt important en l’organització del moviment. Zafzafi, un home de quaranta anys autodidacta i sense feina, es va convertir en la cara visible de l’Hirak i també en un referent de valentia contra el majzén (règim). “Zafzafi fa discursos que tots entenem. És un home humil i honest que diu veritats sense por en contra del majzen, dels qui controlen aquest sistema d’esclavitud. Per això es va convertir en el líder del moviment, tot i que no li agrada que li diguem líder”, explica Tareq.

Un cop consolidat el moviment, les forces policials van prendre la ciutat d’Al Hoceima i van començar les càrregues contra les persones que acudien a les manifestacions pacífiques, així com les detencions durant les protestes i a qualsevol hora del dia, sobretot d’activistes actius a les xarxes socials. Després de cinc mesos de moviment als carrers, el 29 de maig de 2017 van detenir el nucli de l’organització popular. Tres dies abans, divendres 26, Nasser Zafzafi va contraargumentar l’imam a la mesquita Mohammed V d’Al Hoceima, després que aquest llancés missatges contra el moviment popular al sermó. Hores després, el fiscal general de la ciutat emetia l’ordre de cerca i captura contra Nasser, que ja havia fugit de casa.

Nasser Zafzafi, líder del moviment popular del Rif, condemnat a 20 anys de presó |Arxiu

 

Després de la detenció, en ple Ramadan, seguien les protestes al Rif i Al Hoceima continuava presa per militars, policia, forces auxiliars i agents de paisà. En les manifestacions la policia llençava gasos i projectils i un d’aquests va matar el jove Imad Al-Attabi, de vint-i-quatre anys. Després del segon assassinat i dels milers de detencions en pocs mesos, l’Estat va aconseguir reduir la mobilització popular. Els esforços dels mitjans de comunicació per aïllar les reivindicacions del Rif de la resta de pobles, el desgast i la repressió van acabar de debilitar els carrers.

Nasser Zefzafi ha estat condemnat a vint anys de presó juntament amb altres tres líders del moviment com Nabil Ahmjiq, Wassim Bostati i Samir Ighid. Amb ells van ser jutjats 52 activistes més

El 27 de juny de 2018 el Tribunal d’Apel·lació de Casablanca va sentencia Nasser Zefzafi a vint anys de presó juntament amb altres tres líders del moviment com Nabil Ahmjiq, Wassim Bostati i Samir Ighid, tots acusats d’haver atemptat contra la seguretat interna de l’Estat, de rebel·lió i de participació en manifestacions il·legals, entre altres delictes. Amb ells van ser jutjats 52 activistes més, les condemnes dels quals oscil·len entre un i quinze anys de presó. Aquests activistes han seguit fent accions de protesta tot i la privació de llibertat, incloses vagues de fam per intentar trencar el silenci mediàtic en l’àmbit estatal i internacional.

Fa any i mig que els presos denuncien tortures a través de les seves defenses i famílies. En concret, fa unes setmanes es va difondre a les xarxes socials un àudio en el qual Zafzafi relatava des de la presó el tracte humiliant i els interrogatoris forçats amb violacions, pallisses i altres tipus de tortura física i psicològica. Organitzacions estatals i internacionals com l’Associació Marroquí dels Drets Humans (AMDH), Amnistia Internacional i Human Rights Watch han denunciat i segueixen denunciant avui dia la repressió contra els activistes del Rif i les tortures a les comissaries i presons del Marroc.

En contrast a les condemnes contra els activistes, la mort de Mohsin Fikri només va suposar la destitució de tres funcionaris del port d’Al Hoceima i dos agents de l’autoritat condemnats a vuit mesos de presó per falsificació de documents administratius, així com els dos treballadors del camió d’escombraries culpats d’homicidi involuntari i condemnats a cinc mesos de presó i a una indemnització de 33.000 dirhams (uns 3.200 euros) en el cas de la persona que va accionar el mecanisme.


La detenció de Tareq

Tareq havia escrit moltes entrades al Facebook i alguns articles a mitjans locals donant suport al moviment, per això era conscient que en qualsevol moment podien detenir-lo com a tants altres activistes: “La nostra lluita per la dignitat continuarà fins a la mort o la detenció”, deia una de les seves publicacions a les xarxes. I efectivament, la policia es va presentar a casa seva amb una ordre de detenció. Tareq no hi era, així que van amenaçar la seva mare. Quan ell se’n va assabentar, va decidir no tornar-hi més. Durant gairebé un any va viure deambulant d’un lloc a l’altre per evitar ser arrestat. El dia 7 d’abril de 2018 va decidir visitar la seva mare i la policia va irrompre a la casa.

Segons relata, se’l van endur sense més explicacions a la comissaria i un cop allà el van interrogar sobre la seva activitat a les xarxes i la seva participació en les protestes, tot negant-li el dret a declarar davant d’un advocat. Assegura que va ser maltractat verbalment i físicament. “Em van portar a una habitació fosca i petita i em van tirar a terra. A les dues de la matinada, després del primer interrogatori, van tornar per fer-me signar un paper i jo m’hi vaig negar. Volia llegir-lo primer, no em van deixar i em van posar una catana al coll. Dos policies van agafar-me la mà i van forçar la meva impremta dactilar sobre el paper”, explica. Després de 48 hores al calabós el van portar al Tribunal Regional d’Al Hoceima i d’allà directe a presó preventiva, on va estar durant un mes fins a la primera citació judicial.

Manifestació de suport al moviment popular del Rif a la ciutat autònoma de Melilla, sota administració espanyola |Pedro Mata (Fotomovimiento)

 

Se’l va acusar d’incitació contra la unitat territorial del Regne, insults a cort organitzada, qüestionament de decisions judicials mitjançant discursos i escrits i crida i contribució a l’organització de protestes il·legals. En el Tribunal de Primera Instància Tareq va ser condemnat a deu mesos de presó, que s’incrementarien a 12 un mes després, davant el Tribunal d’Apel·lació.”Vaig dormir cinc mesos a terra, vaig patir una infecció a l’oïda i no em van deixar veure el metge, als activistes els funcionaris ens tractaven especialment malament”. Al cap de sis mesos de condemna, Tareq va rebre el perdó reial. Va ser un dels 188 presos que el monarca va indultar amb motiu de la celebració de l’Eid el-Adha. “Jo no vaig demanar el seu perdó. El que volem és l’alliberament del Rif i de tots els presos polítics”, insisteix.

En sortir de la presó, va tornar a la vida que tenia abans, el van readmetre a la feina a un centre de trucades, va seguir actiu al moviment, denunciant la repressió a les xarxes socials, participant de les reunions i l’organització d’accions de protesta. “Al cap d’uns mesos la policia em va començar a increpar, em venien a buscar a la feina i a casa, fins que em va arribar la citació per anar a comissaria”. Si entrava a la presó com a reincident, la condemna podrien ser anys. “El 15 de juliol la gendarmeria es va presentar a casa meva amb una ordre de detenció, però jo ja havia marxat. L’endemà vaig fugir del Rif i després vaig poder entrar a Espanya per demanar asil polític i protecció internacional”.


L’exili

Tareq ja es troba fora del Marroc, però fins a la darrera conversa prefereix mantenir en secret la seva ubicació perquè no s’hi sent segur. Confia que la petició d’asil polític que ha demanat es resolgui de forma positiva per poder reunir-se amb part de la seva família a Catalunya, seguir formant-se, trobar una feina i treballar per al moviment des de l’exili, juntament amb la comunitat rifenya europea. “Hem d’intentar que la Unió Europea no s’oblidi de la vulneració de drets al Rif a l’hora de fer negocis amb el Marroc”, afirma. D’altra banda, és conscient que la UE i el Marroc són socis reconeguts “però ho hem d’intentar, les institucions europees han de respectar les seves pròpies lleis i tenen el poder suficient per pressionar”, insisteix.

La diàspora rifenya europea va començar a organitzar-se fa dos anys a través de coordinadores del moviment popular als territoris europeus on la comunitat té més presència: els Països Baixos, Bèlgica i els estats espanyol i francès. Amb la finalitat d’acompanyar el moviment popular del Rif, denunciar la vulneració de drets, guanyar ressò mediàtic i pressionar les institucions estatals i europees, les coordinadores de l’Hirak a la diàspora porten a terme accions de protesta des que van començar les primeres manifestacions a Al Hoceima.

“Som molts els que ens hem vist obligats a exiliar-nos, però hem de continuar en la lluita, també a Europa, fins que ens escoltin, i esperar que les altres regions del Marroc també s’aixequin contra aquest enemic que és un: el règim, la màfia”, conclou Tareq

Fins avui, com no podia ser d’altra manera donada la naturalesa colonial de la relació entre els actors, la Unió Europea –i en concret l’Estat Espanyol– s’han centrat a garantir l’estabilitat de les seves empreses al Marroc i a pagar al soci del sud quantitats milionàries per blindar encara més el lucratiu sistema de control migratori, però lluny del focus mediàtic. Tant de banda els ha quedat la qüestió, que recentment el govern espanyol ha condecorat el Director General de la Seguretat Nacional del Marroc, Abdellatif Hammouchi, màxim responsable de la repressió al Rif, amb la Gran Creu de l’Ordre del Mèrit de la Guàrdia Civil.

A mesura que s’explica, Tareq va fent petites interrupcions per saludar els paisans que també transiten els carrers del lloc on resideix des de fa quatre mesos. A la quantitat de joves que per raons econòmiques fa molts anys que decideixen migrar cap a Europa posant en risc la seva vida, ja que és l’única manera que tenen de fer-ho, se sumen les persones que s’han vist obligades a fugir per no acabar a la presó. Segons les darreres dades del Ministeri d’Interior espanyol, el 2018 es trobaven en situació administrativa irregular 6.400 persones de nacionalitat marroquina acabades d’arribar. Les sol·licituds d’asil i protecció internacional admeses a tràmit van passar de 531 l’any 2017 a 1.323 el 2018. Tot i que no es diferencia la comunitat rifenya de la resta del Marroc, l’augment del nombre de sol·licituds coincideix amb el període més dur de la repressió al Rif.

“Som molts els que ens hem vist obligats a exiliar-nos, però hem de continuar en la lluita, també a Europa, fins que ens escoltin, i esperar que les altres regions del Marroc també s’aixequin contra aquest enemic que és un: el règim, la màfia”, conclou Tareq, aquesta vegada ja a Màlaga, on se sent una mica més segur, però també amb la seguretat que si algun dia torna al Marroc, serà detingut: “No puc tornar, esperaré que es resolgui la sol·licitud i després tractaré de rebutjar la nacionalitat marroquina aquí a Espanya”.