Teníem 15 i 16 anys. Als pocs instituts de la ciutat de València amb línia en valencià arribàvem alumnes de diverses escoles amb inquietuds semblants a les nostres. Érem feliços. El moment que més ens agradava era l’hora del pati perquè podíem xerrar de les nostres coses, parlar de què faríem el cap de setmana, si ens veuríem al barri del Carme o en un concert al Kasal Popular, o imaginar algun viatge juntes.
Estàvem en un moment de la nostra vida en què qualsevol cosa la imaginàvem amb total llibertat, sense res ni ningú que ens ho poguera impedir. La política estava present en qualsevol conversa que teníem. Estàvem formant-nos ideològicament i la major part de l’alumnat de la línia veníem de famílies nacionalistes d’esquerres. Aquests valors els havíem mamat a casa i a l’escola.
En aquest context, arribaren les vacances de Pasqua del 93 i els feixistes organitzats de Marxalenes assassinaren Guillem. Van anar clarament per ell. Portaven diverses navalles i podrien haver punxat a altres també. Però només volien matar a Guillem, i per això l’envoltaren i l’assassinaren. A nosaltres ens va marcar la vida per sempre. Érem totes massa joves. No podíem concebre que li llevaren la vida així.
Només volien matar a Guillem, i per això l’envoltaren i l’assassinaren. A nosaltres ens va marcar la vida per sempre. Érem totes massa joves. No podíem concebre que li llevaren la vida així
Els següents mesos intentàvem assimilar que ja no estava entre nosaltres, que havia estat assassinat per la seua convicció antifeixista. Tinguérem llavors converses interminables entre amigues per encaixar-ho tot. Parlàvem de la nostra tristor, ràbia, torbament… però mai parlàrem del que havia passat aquella nit. Ens costava pronunciar qualsevol referència a Montanejos. Foren converses imprescindibles i necessàries per a sobreviure a aquell dolor, i amb elles l’amistat es va enfortir.
D’altra banda, l’organització de joves Maulets va assumir la lluita de denúncia de l’assassinat i va organitzar nombrosos actes per recordar-lo. Moltes altres organitzacions s’hi sumarien. Entre elles, el SHARP l’Horta, on havia militat Guillem. Eixe mateix any assassinaren també Davide, amic de Guillem i membre del SHARP. Fou un nou colp dur. No era casual que dues persones molt implicades en l’organització antifeixista de València hagueren sigut assassinades amb una ganivetada. Algunes companyes abandonaren la lluita aleshores, però moltes altres, les que hi eren i les que s’hi sumaren, decidiren fer un pas endavant.
Algunes vam militar amb Maulets i d’altres preferirem entrar al SHARP o l’Assemblea Antifeixista del Kasal Popular del carrer Flora 6. En aquells anys, el Kasal, que era un centre social okupat, s’erigia en punt neuràlgic per ser espai de trobada de col·lectius diversos que lluitaven per la transformació social. El Kasal Popular, que en aquell moment tenia molta força i presència als carrers, era conegut a tot l’Estat.
Aquell temps vam viure amb una sensació de por molt present i ens acostumarem a estar a l’aguait. Sovint portàvem un esprai d’autodefensa a la butxaca de la caçadora i sabíem quins barris eren més freqüentats pels grups de nazis els caps de setmana
Aquell temps vam viure amb una sensació de por molt present i ens acostumarem a estar a l’aguait. Sovint portàvem un esprai d’autodefensa a la butxaca de la caçadora i sabíem quins barris eren més freqüentats pels grups de nazis els caps de setmana. Ens vam haver d’espavilar a la força. Entenguérem la importància de millorar l’autodefensa com a forma de resistència i de supervivència en un temps en què vivíem l’antifeixisme en semiclandestinitat.
El feixisme no s’aturava amb la ganivetada a Guillem. Es feia present amb la por que s’instaurà en cadascuna de nosaltres quan eixíem al carrer, quan apareixien els nostres noms a la premsa o ens feien alguna fotografia. Pensàvem que en qualsevol moment ens podíem creuar amb algun dels assassins de Guillem (com així passà) i havíem aprés que et poden llevar la vida en un instant. Sentir que formàvem part d’un moviment polític ens ajudava a ser més fortes i a combatre la por i la violència estructural del sistema i a sentir que podíem construir un món lliure d’aquestes violències.
El ventall de polítics que ens criminalitzaven i justificaven l’acció irregular de la policia des de les institucions era molt ample. Ens sentíem desprotegides per totes les institucions
Les pintades d’Acción Radical també ens recordaven que els nazis eren entre nosaltres, als nostres barris i als nostres instituts. De fet, el mateix any 1993 foren investigades per ordre judicial més de trenta persones per pertànyer a Acción Radical, gràcies al testimoni d’un ultra penedit. També vam créixer sabent que a les manifestacions la policia sovint carregava i feia detencions de manera indiscriminada. L’endemà, la premsa sempre estaria al costat dels agressors. El ventall de polítics que ens criminalitzaven i justificaven l’acció irregular de la policia des de les institucions era molt ample. Ens sentíem desprotegides per totes les institucions. Ens acostumàrem a viure eixa realitat.
Nosaltres teníem la contrainformació, diferents col·lectius escrivien articles i feien dibuixos per a elaborar fanzins. Al Kasal Popular estava el Butlletí Antagonista de Contrainformació del País Valencià (BAC), on ens podíem informar dels desallotjaments, de les xerrades o de les agressions nazis als barris. També es feia allí el QuinKalla, el fanzine Skines del SHARP, Alerta Antifeixista de l’Assemblea Antifeixista… I per descomptat, a València estava (i encara existeix) Ràdio Klara, on es podia trucar en directe i difondre una agressió o una detenció. Però érem ben conscients que la desinformació dels mitjans oficials aconseguia invisibilitzar de manera efectiva tot aquest treball.
Trenta anys després fem balanç i entenem que aquells anys d’impunitat feixista transversal els vam superar gràcies a l’empenta que ens donà la integritat i fortalesa dels pares i germanes de Guillem
El judici als assassins de Guillem va trigar tres anys a celebrar-se i això propicià que el moviment antifeixista que s’estava unint per denunciar la farsa judicial, el paper nefast de la premsa i la impunitat dels grups feixistes anés més enllà i entengués que calia coordinar-se per a fer un treball més continu durant tot l’any. Molts col·lectius socials es van articular per fer campanyes antifeixistes conjuntes permanents. La Plataforma, primer sota el nom de València Antifeixista i ja després com L’Horta Antifeixista, va ser activa durant molts anys, fent front al feixisme quan aquest es manifestava als carrers de Russafa, Ciutat Vella, el centre ciutat el 20N…
Trenta anys després fem balanç i entenem que aquells anys d’impunitat feixista transversal els vam superar gràcies a l’empenta que ens donà la integritat i fortalesa dels pares i germanes de Guillem i amb moltes abraçades, plors i sobretot amb organització col·lectiva, lluitant i creant xarxa de suport mutu als moviments socials.
Ni oblidem ni perdonem. Guillem sempre present.
