Fa gairebé vuit anys que 27 persones estan immerses en un procés judicial per l’ocupació del rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) la primavera de l’any 2013. La fiscalia demana penes d’entre onze anys i mig i catorze anys de presó per a 25 estudiants, un membre del Personal d’Administració i Serveis (PAS) i un del Personal Docent i Investigador (PDI). En total, més de tres-cents anys de presó i una responsabilitat civil que ha variat del mig milió d’euros inicial als dotze mil euros actuals. Ara, el jutjat penal 2 de Sabadell ha assenyalat una vista de conformitat per divendres 26 de març, per tal de forçar un acord entre la fiscalia i les encausades, que agrupades en el col·lectiu Som 27 i més han anunciat que no acceptaran cap rebaixa que impliqui la condemna.
Per entendre la dimensió del cas parlem amb Laura Gené, que en el moment dels fets estudiava ciències polítiques i militava a la Coordinadora d’Assemblees de Facultat (CAF) i al SEPC, juntament amb Ermengol Gassiot, qui aleshores era professor interí d’arqueologia i delegat al comitè d’empresa de la CGT. Aquest darrer ens explica que amb quaranta-vuit anys ha aconseguit el primer contracte indefinit de la seva vida a la universitat: “També és símptoma de contra que lluitàvem, perquè un munt de gent de trenta i quaranta anys ha desaparegut de l’àmbit universitari per la precarietat”.
Què passava al rectorat de la UAB la primavera de 2013?
Ermengol Gassiot (E.G.): El curs 2012-13 va ser molt mogut, la primavera de 2012 hi havia eleccions al rectorat de la UAB, el candidat dels sectors que lluitàvem contra les retallades i les privatitzacions va guanyar les eleccions amb gairebé el 80% dels vots, però el vot ponderat dels funcionaris va fer que s’imposés un altre equip encapçalat per Ferran Sancho. Les retallades s’estaven traslladant a l’àmbit universitari i això suposava un augment de taxes brutal, així com altres mesures que penalitzaven els estudiants i els treballadors. El curs següent comença una dinàmica de vagues i lluita en què el moviment estudiantil –com és habitual– porta un ritme intens, amb la novetat que hi ha sectors de treballadors que també estan a un ritme inusualment alt i confluïm a les mobilitzacions.
“Tot aquest conflicte polític també ve d’una llei injusta en la qual les estudiants teníem –segueixen tenint– molta menys representativitat que altres sectors”
Laura Gené (L.G.): La comunitat universitària volia un altre govern i això es veia en el claustre, on les majories eren contràries al projecte de qui hi havia, i aquí és on vam xocar. Es va aprovar una bateria de mocions al claustre que Rectorat es va negar a aplicar. Al final, tot aquest conflicte polític també ve d’una llei injusta en la qual les estudiants teníem –segueixen tenint– molta menys representativitat que altres sectors.
En aquest context, un dia decidiu ocupar el rectorat. Quines són les vostres demandes?
L.G.: Hi havia mocions que legalment la UAB estava obligada a aplicar, com la de transparència. El claustre va exigir que es publiquessin els comptes i això no es va fer i avui dia encara no s’han fet públics els números. Com es feia veure que aquestes mocions no existien, vam decidir passar a l’acció i fer-les complir, és per això que decidim tancar-nos al rectorat, amb l’objectiu de fer pressió i negociar com, quan i qui aplicava aquestes mocions.
Quant temps dura la protesta i com i per què acaba?
L.G.: Dura un mes exacte, del 17 d’abril al 17 de maig de 2013, i acaba per diversos motius. Un d’ells és que ens arriba la informació que si seguim al rectorat, no es pagaran les nòmines del mes de maig ni les beques. Davant d’això, nosaltres fem un acte de responsabilitat, perquè la pressió que volíem exercir era cap al govern de la universitat i no cap a les treballadores ni les estudiants. D’altra banda, el rector de la UAB va demanar la intervenció de la Brigada Mòbil (Brimo) dels Mossos. Van venir agents de paisà a fer una mediació i vam posar un seguit de condicions per començar a parlar. En aquell moment les negociacions estaven parades perquè l’equip de Ferran Sancho s’havia aixecat de la taula. Els mateixos mossos ens van notificar que el rectorat havia dit que no volia mediació sinó una acció contundent de la Brimo. Això passa la nit del 16 al 17 de maig, mediació de mossos ens avisa que entraran a mitjanit, es munta una concentració i finalment decidim marxar pel nostre propi peu.
Posteriorment, s’inicia el procés judicial. Si no hi ha detencions ni identificacions el dia que marxeu, per què sou aquestes 27 persones les acusades i no d’altres que també van participar de la protesta?
“El rector diu que des que ell està en el càrrec una sèrie de gent que va perdre les eleccions no s’ha conformat i ‘han desenvolupat un pla per enderrocar la institució'”
E.G.: El procés es va anar engruixint i el resultat final va ser que el mes de juny o juliol el rector va comparèixer davant d’una comissaria dels Mossos. Al cap d’una estona va comparèixer la secretària general, que és la numero dos del rectorat. Aparentment, compareixen individualment, però el primer que fan és dir el càrrec que ocupen. L’endemà es va personar la vicerectora d’estudiants de l’època, Sílvia Carrasco. Cadascú apareix acompanyat d’un mateix advocat que es diu Cristòfol Martell, advocat de Jordi Pujol, d’alguns de la Gürtel, un dels penalistes més importants que treballa en casos de gent amb molts diners. El rector diu que des que ell està en el càrrec una sèrie de gent que va perdre les eleccions no s’ha conformat i durant tot el curs, amb vagues i l’ocupació del rectorat, “han desenvolupat un pla per enderrocar la institució”. Després va la secretària general i explica que “aquest entramat està format pel SEPC, la CAF, la CGT i estan perfectament organitzats”. Finalment, Sílvia Carrasco entrega a la policia una llista de noms en què identifica quina funció se suposa que realitzem cadascuna de les 27 persones en l’entramat on ella estableix que hi ha tres grups: el nucli dirigent, el nucli que fa les accions i el nucli que funciona d’enllaç. Es dona la sensació que hi ha un entramat i això tindrà un pes fonamental quan la fiscalia diu que hi ha “un plan de acciones preconcebidas y planificadas con finalidad criminal”, per poder establir les acusacions sense identificar individualment les autories dels fets concrets, en el que seria un exemple més d’utilització del dret penal de l’enemic.
Quin és el paper que juga la UAB en la denúncia i actualment quines són les parts que us acusen?
L.G.: A nosaltres no ens identifica ningú durant la tancada al rectorat, per tant se’ns identifica a través de la seguretat privada de UAB. La universitat dona les nostres dades i les imatges que tenen a través dels expedients acadèmics o de les fitxes laborals, fet que considerem extremadament greus perquè estan utilitzant les nostres dades per motius pels quals no els vam donar. La posició de la UAB durant el govern de Ferran Sancho va ser estar al capdavant del procés judicial, tot i que hi ha un moment en què la vicerectora d’estudiants dimiteix. Quan el govern de Sancho s’acaba i surten les peticions de pena per part de fiscalia són tan desorbitades que fins i tot qui ens denuncia es retira de l’acusació. Ara bé, s’han retirat de les acusacions penals, però continuen demanant-nos els diners de la responsabilitat civil i dels desperfectes causats, que de més de mig milió d’euros han passat a dotze mil en el moment que han hagut de presentar factures.
Vuit anys després dels fets hi haurà estudiants al campus que no en tenen coneixement. Quin missatge voleu traslladar al moviment estudiantil actual sobre el vostre cas i el que va significar?
“Tot allò que plantejàvem nosaltres, però també altres generacions anteriors com la gent que va lluitar contra el pla Bolonya, està passant”
L.G.: El missatge és que va valdre la pena. A l’abril farà vuit anys de l’entrada al rectorat i hem estat tot aquest temps a l’espera de judici, amb l’espasa de Dàmocles a sobre perquè ens demanen moltíssims anys de presó, però pensem que calia fer-ho i seguim convençudes que vam defensar la universitat pública com ara estem defensant els drets de les dones, a l’habitatge, els drets laborals, la llibertat d’expressió, etc. Moltes de les 27 hem seguit lluitant en altres camps quan hem deixat la universitat. Volíem refrescar el discurs perquè durant aquests anys hem tingut temps de reflexionar i hem vist com ha evolucionat la universitat. Tot allò que plantejàvem nosaltres, però també altres generacions anteriors com la gent que va lluitar contra el pla Bolonya, està passant. La universitat és pràcticament inaccessible per a les classes populars, els horaris i la dedicació que es demana fan impossible una conciliació amb la feina o les tasques de cures; la privatització, les condicions laborals, tot allò que volíem evitar ha anat passant i ara mateix estem patint les conseqüències agreujades per la pandèmia. Vam assenyalar a qui s’estava enriquint a partir de privatitzar la universitat pública. Vam tocar el moll de l’os i vam posar en risc els seus beneficis, els seus negocis i els seus llocs de poder, creiem que és per això que se’ns està castigant tantíssim i aquest també és el motiu pel qual el cas genera tanta solidaritat.
Com us ha condicionat a les vostres vides el fet d’estar vuit anys amb aquest procés sobre les espatlles, penseu que darrere d’això també hi ha una intencionalitat política d’escarment?
E.G.: És una paradoxa treballar en una universitat que et vol enviar onze anys a la presó. De vegades sent coordinador d’estudis, fent recerca i fent una feina que consideres que és important amb el tracte amb els estudiants, que fan un esforç per anar a una universitat que es veu com a negoci i que tu intentes defensar en el dia a dia que és un espai de crítica. Hi ha un punt de cabreig, partir-te la cara per una gent que et vol denunciar o que tanca els ulls quan hi ha un procediment judicial no és senzill. Per altra banda, jo crec que també ens referma veure l’evolució que ha tingut la universitat i la repressió, alguna cosa bé estàvem fent si la gent que té una visió antagònica d’allò que tu vols t’està intentant perseguir. També hi ha moments en què tothom hem passat preocupació, angoixa o por i hem anat trobant la força del col·lectiu 27 i més o d’altres col·lectius en els quals militem, el coixí que necessitem per tirar endavant. Hi ha el punt d’orgull de ser part –com tantíssima altra gent abans que nosaltres– d’una història de lluita, repressió i conquesta que defineix a les classes populars; de gratitud amb la resta del col·lectiu de poder estar aquí amb el cap ben alt i seguir lluitant.
“Organitzar-te la vida quan en algun moment et poden tancar gairebé catorze anys a la presó fa que els projectes a llarg termini no te’ls plantegis de la mateixa manera”
L.G.: En part, hem tingut constantment la vida en pausa. Organitzar-te la vida quan en algun moment et poden tancar gairebé catorze anys a la presó fa que els projectes a llarg termini no te’ls plantegis de la mateixa manera. De mica en mica ho hem anat normalitzant, però sempre hi ha una ombra darrera nostra pel lloc de treball, per projectes de vida com construir una família, on anar a viure o en què involucrar-te i com fer-ho. No acaba de ser mai res definitiu. Per altra banda, en el moment en què ho normalitzes i vas generant la teva vida com faria qualsevol persona de la teva edat van passant coses com ara la proposta de conciliació, que fa que cada vegada que avanci el procés se’ns pari la vida i tornem enrere.
Com afronteu la vista de conciliació a la qual us han convocat?
L.G.: El que passarà el divendres és el que ha vingut passant tot aquest temps judicialment, que és que no hi ha cap jutge que vulgui assumir el cas, perquè no s’aguanta per enlloc i les penes són tan desorbitades i injustes que ni tan sols el sistema judicial vol assumir-ho. S’han anat passant el cas com una pilota des de l’Audiència de Barcelona als jutjats de Sabadell, que finalment ens demanen que pactem amb fiscalia. Volen que nosaltres assumim que el que vam fer és un delicte a canvi d’una reducció de pena. Què volen pactar després de vuit anys, quan encara no tenim data de judici i ens estan demanant entre 11 i mig i catorze anys de presó? Que en lloc de tancar-nos onze o catorze anys ens tanquin nou? A canvi d’assumir que el que vam fer estava malament? Per nosaltres això no és quelcom negociable. Nosaltres vam defensar la universitat pública i ho tornaríem a fer tantes vegades com calgui, com ho estan fent ara mateix les companyes que de la UAB i de la resta d’universitat catalanes.
