Ens trobem en temps de transició. A cada crisi es produeixen canvis en les relacions que sostenen les nostres vides, s’exposa l’equilibri fràgil que apuntala el nostre dia a dia i s’expressen més cruament les contradiccions d’un sistema econòmic centrat en l’acumulació de beneficis a qualsevol preu. Aquests elements s’han traduït avui en un context d’intensificació i extensió de la precarietat global, en què els efectes de les crisis entrellaçades –social, econòmica, de cures, ecològica, política i geopolítica– es potencien entre si i prenen una dimensió civilitzatòria, i en què les estructures i pràctiques democràtiques són debilitades davant l’auge liberalitzador, autoritari i militarista. El mapa que se’ns dibuixa és ple de camins adversos i incerteses, i els processos d’endeutament sobre les nostres llars, cossos, vides i territoris en són un d’ells.
L’economia del deute travessa les receptes d’aquest moment de transició, i parlar-ne posant la vida al centre de la conversa ens duu a exposar una ferida invisible, que cou i s’estén, des de l’arrel i l’escorça, al cor del sistema econòmic actual. Una ferida que connecta la possibilitat de sostenir les nostres vides en condicions dignes a un passat, present i futur dictats pel mercat, en què l’endeutament és un recurs central per garantir l’accés a drets, serveis, béns comuns i, en última instància, l’autonomia de les persones. És una arma de doble fil que travessa les cures i aquelles qui cuiden la vida quotidianament, perquè no parlem d’un mecanisme abstracte d’opressió, sinó d’una pràctica històrica d’extracció de temps, treballs, recursos i vides senceres per garantir la riquesa. Però, la riquesa de qui?
El deute és una eina més del model de producció i reproducció capitalista, que, seguint la fórmula de l’acumulació per despossessió amb l’objectiu de garantir l’obtenció de beneficis, depreda tot espai on brota vida. És un dispositiu que sosté, reprodueix i aprofundeix les dinàmiques de dominació, explotació i espoli del capital, i opera com a mecanisme per a l’obediència. El deute s’arrela en les desigualtats violentes
i esdevé una espiral impagable, que impacta de tal manera que només el fet de viure i voler viure genera deute.
El deute ens ancora a un contínuum de violències extractives i patriarcals
Com recullen Camila Esguerra i Uzuri Aboitiz a la seva recerca Sacar la deuda de la casa y del cuerpo: ¿quién le debe a quién? (CooperAcció, 2024), el deute el contraiem quan els salaris no arriben; quan no podem pagar les infraestructures bàsiques per viure; quan necessitem un recurs davant l’emergència i ens manquen xarxes de suport; quan no tenim garantits el sostre, el pa i l’aigua; quan no podem accedir a serveis públics i sistemes de protecció social després de dècades de polítiques neoliberals i austeritat. I ens és urgent parlar del deute perquè ens travessa com una ferida invisible sobre els nostres cossos, vides i territoris, i ens ancora a un contínuum de violències extractives, patriarcals i neocolonials sense aturador.
Conversar i fer visibles els deutes invisibles que ens envolten no és un desig; és una necessitat per poder transformar el deute en un espai d’impugnació feminista. Volem fer-ho plantejant propostes que vagin més enllà de quantificar els deutes en temps, espai i diners, i mostrar com es capgira la balança del deute financer quan posem a l’altra banda els deutes ecològics, de cures, socials i colonials. Volem pensar en propostes de
reparació i compensació que anhelin l’abolició de les cadenes del deute i imaginin una nova economia financera, des de les cures i les necessitats compartides. Volem ser capaces de transformar radicalment què significa la riquesa –des de viure en ecosistemes sans fins a tenir habitatge, educació i salut universals fora del mercat–, de manera que ens obri la porta a teixir xarxes àmplies per una vida digna.
Ens volem vives, lliures i desendeutades. I sabem que, per fer-ho possible, necessitem parlar-ne, abordar-ho fora de les nostres llars, compartir les nostres experiències i posar en primera plana tots els deutes que el capital té amb totes nosaltres. Reparar i abolir el deute, resignificar i redistribuir la riquesa: aquestes són les nostres receptes per curar aquesta ferida oberta.
