Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Veneçuela en la geopolítica petroliera

A gairebé tres setmanes del pronunciament de Juan Guaidó, i del seu reconeixement immediat per una aliança de les noves dretes oligàrquiques liderada per Trump, l’intent de cop d’estat diplomàtic sembla temporalment derrotat a Veneçuela. La situació, lluny d’estar resolta, queda de moment estancada. L’oposició a Maduro i els Estats Units poden haver perdut una nova batalla, però la guerra de desgast continua, i amb ella, la creixent amenaça de descomposició social i política

Davant la incapacitat de l’antichavistes per atreure els militars a l’assonada i per generar un vertader aixecament popular contra el govern, el temps corria a favor de l’empat catastròfic: correlació de debilitats. Capriles ho havia advertit als sectors més radicals de l’oposició dies abans, i tant les manifestacions de les jornades posteriors al 23 de gener, com els estudis d’opinió confirmen que el suport polític intern és més que insuficient per fer caure Maduro.

L’ofensiva exterior, en canvi, ha anat in crescendo. La UE, amb Pedro Sánchez al capdavant, reconeixia precipitadament un govern sense legitimitat ni possibilitats efectives d’exercir el control del país, violant els principis més bàsics de política internacional i fent una aposta, de facto, per la guerra civil i la hipotètica intervenció exterior.

El pal ve acompanyat de pastanaga: la mal anomenada “comunitat internacional” (a l’ONU, els països que no reconeixen el govern Maduro són una poderosa minoria) envia ara ajuda humanitària que només l’oposició té dret a gestionar

Però molt més greu que aquest nou episodi de subalternitat europea és l’ofensiva en el pla econòmic. L’estratègia és senzilla: tallar l’accés del país a divises, bloquejant els actius públics en bancs estrangers, i precipitant impagaments massius a Petróleos de Venezuela SA (PDVSA), que sotmetran la principal empresa veneçolana a un espoli impune. Tancant l’accés a la moneda estrangera es bloquegen les importacions d’aliments, medicines i béns de consum en un país ja devastat per l’escassetat i el contraban. El pal ve acompanyat de pastanaga: la mal anomenada “comunitat internacional” (a l’ONU, els països que no reconeixen el govern Maduro són una poderosa minoria) envia ara ajuda humanitària que només l’oposició té dret a gestionar. Béns de primera necessitat condicionats al canvi de govern. En poques paraules: matar de fam per vèncer la resistència; castigar la població i arrasar el país per col·locar un govern titella. Les principals ONG han denunciat aquest condicionament anòmal que viola el principi de neutralitat de l’ajuda. Malgrat l’eficaç propaganda, que beu de dues dècades de demonització del chavisme, és evident que els motius de la intervenció no tenen res a veure amb la inquietud pel benestar de la població o el compromís amb els drets humans. El Conseller de Seguretat Nacional dels Estats Units, John Bolton, no se n’amaga: l’accés de les empreses nord-americanes al cru del país caribeny “seria bo per als negocis” i “marcaria una gran diferència”.

La maniobra, en conjunt, resulta molt il·lustrativa, perquè situa el petroli al centre de la disputa i evidencia algunes de les decisives implicacions lligades a la condició de país petrolier.


La maledicció de l’abundància

Veneçuela no és ni molt menys l’únic cas, però sí un exemple destacat de la maledicció de l’abundància. Aquella paradoxa per la qual molts països rics en recursos naturals són “pobres” a la pràctica: amb grans bosses d’exclusió i misèria, elevada desigualtat, economies inestables i freqüents problemes polítics (als quals cal sumar la probable ingerència externa). De fet, és aquest conjunt de factors, ben presents a la Veneçuela dels noranta, els que expliquen l’ascens de Chávez i van servir de justificació al projecte de Revolució Bolivariana. A grans trets, el seu objectiu de fons es resumia en emprar els ingressos del petroli per finançar polítiques d’inclusió, combat contra la pobresa i canvi productiu, al mateix temps que s’assentaven les bases d’una major independència. Amb moltes dificultats, fins a l’any 2013 es podien constatar progressos considerables en moltes d’aquestes metes. A costa, això sí, d’una dependència encara més gran de les exportacions de petroli.

L’objectiu de fons del chavisme es resumia en emprar els ingressos del petroli per finançar polítiques d’inclusió, combat contra la pobresa i canvi productiu

Avui aquelles conquestes semblen majoritàriament esborrades per la crisi econòmica i de model, i per les constants convulsions polítiques que mantenen el país paralitzat. Entendre les contradiccions lligades al projecte de socialisme petrolier, exigeix conèixer les implicacions bàsiques del model productiu veneçolà i de la seua peculiar inserció en el mercat mundial. La influència decisiva del model petrolier es manifesta a tres nivells principals: el de la macroeconomia; el de la pugna política interna (per l’accés recursos i distribució de la riquesa); i el de la geopolítica internacional.


‘Enfonsar-se en l’excrement del diable’

Les conseqüències d’aquesta via d’inserció en el mercat mundial sobre el model de desenvolupament són conegudes en l’argot econòmic com la malaltia holandesa. L’expressió fa referència als problemes a llarg termini derivats d’un boom temporal en els ingressos del país, a causa de l’exportació de minerals o hidrocarburs. Amb l’entrada massiva de dòlars, s’abarateixen molt les importacions. Com que els ingressos internacionals no són deguts a la fortalesa productiva del país, sinó que “brollen del terra”, la producció autòctona no pot competir amb les mercaderies vingudes de fora. D’aquesta manera, l’èxit de les vendes de cru acaba per destruir, de manera indirecta, l’estructura productiva. Així s’explica que els anys daurats de la indústria d’hidrocarburs veneçolans, l’època de la Veneçuela Saudita, als setanta, foren també els de l’ensorrament definitiu de l’agricultura, l’èxode rural i l’explosió de les barriades a Caracas i altres ciutats. Això també ajuda a explicar la sorprenent dependència exterior del país per proveir-se de béns bàsics: els dòlars barats del petroli fan molt més competitius els productes de fora i el país esdevé addicte a les importacions a mesura que perd capacitat productiva.

Aquest model, perniciós a simple vista, esclata de manera cíclica en crisis d’inflació i problemes canviaris, quan la barator dels productes de l’exterior acaba per generar una excessiva demanda. Que des de l’any 1982 Veneçuela no haja viscut més que un sol exercici amb una inflació anual inferior als dos dígits, i haja hagut d’enfrontar nombroses devaluacions de la seua moneda, hauria de dissuadir d’atribuir la inestabilitat econòmica només a la gestió governamental (o a la guerra econòmica contra el chavisme, encara que puguen ser agreujants).

Aquesta estructura tan problemàtica genera diversos pendents relliscosos que reforcen el cercle viciós. D’una banda, com que l’estabilitat del model depèn dels preus internacionals del petroli, les inevitables fluctuacions solen conduir a pics d’endeutament exterior. De l’altra banda, per intentar escapar d’aquesta trampa i generar un model alternatiu de desenvolupament, un país empobrit i escassament competitiu té poques més opcions que tractar d’emprar els ingressos petroliers com a principal font de recursos (el que a Veneçuela es coneix com “sembrar el petroli”). Totes dues vies tendeixen agreujar, òbviament, el problema a futur.

Tenint en compte la titularitat pública de les reserves de petroli, la distribució dels ingressos petroliers adquireix una enorme centralitat també des del punt de vista polític i institucional

Les dificultats no s’acaben en els fenòmens de mercat. Tenint en compte la titularitat pública de les reserves de petroli, la distribució dels ingressos petroliers adquireix una enorme centralitat també des del punt de vista polític i institucional: constitueix alhora una palanca d’acumulació privada, font constant de corrupció, i el principal eix del conflicte de classes. És el canvi en la distribució i ús de la renda petroliera durant els governs de Chávez i Maduro el que explica la virulenta reacció de les classes mitjanes i l’oligarquia beneficiàries de l’anterior repartiment, que excloïa les majories empobrides i permetia uns altíssims nivells de consum entre els estrats privilegiats. Però això mateix, explica també l’enorme dependència del projecte respecte als ingressos fiscals derivats del cru: tant per legitimar-se a curt termini (i guanyar eleccions en un context molt complicat), com per finançar el procés constituent en termes materials.

En conjunt és el que Juan Pablo Pérez Alfonzo, ministre d’hidrocarburs nacionalista en els primers governs democràtics després de la dictadura de Pérez Jiménez, i pare fundador de l’OPEP, va batejar fa quaranta anys com “enfonsar-se en l’excrement del diable”.


Geopolítica imperial en temps del ‘peak oil’

El que s’ha dit fins ara serveix per explicar les contradiccions internes d’un model de més d’un segle d’història al país caribeny, que el chavisme, malgrat tot, no ha estat capaç de subvertir. Tanmateix, tant en la crisi política actual, com en l’esdevenir de la Revolució Bolivariana, la geopolítica i especialment l’imperialisme nord-americà han estat un dels factors més decisius.

Des que els primers governs bolivarians van apuntar al control de la renda petrolera com a peça imprescindible del procés constituent, l’hostilitat oberta (i sempre activista) de Washington ha estat una constant: del suport explícit al cop d’estat contra Chávez el 2002 a les amenaces de l’administració Bush; de la tasca d’erosió d’ONG instrumentals i mitjans de comunicació, al suport a les guarimbes del 2014 o la Llista Clinton.

Veneçuela no és un país petroler més. Compta amb les majors reserves certificades del planeta i se situa a la vora del mercat nord-americà. Una dada il·lustrativa: un vaixell petrolier necessita entre tres i quatre dies per anar de Veneçuela a Houston a través d’un recorregut protegit per nombroses bases militars nord-americanes. Aquest mateix vaixell tardaria més de 30 dies per arribar-hi des del Golf Pèrsic.

En qualsevol cas, el petroli no és només objecte d’estratègies geopolítiques, sinó també un instrument molt poderós al servei d’aquestes estratègies. Chávez va entendre això des de l’inici. Per tal de garantir la supervivència de la Revolució Bolivariana va emprendre, mitjançant la diplomàcia petroliera, una audaç estratègia exterior en què va liderar, amb Brasil i Argentina, un procés d’articulació regional autònoma sense precedents i amb diverses derivades i ramificacions: un clar obstacle a la tradicional ingerència nord-americana al continent, que va anar acompanyat d’una política d’aliances amb la Xina, Rússia, Iran, Turquia, Bielorússia i Líbia (en el seu moment). Buscant reocupar el seu espai de preponderància en la regió, Washington no sols ha afavorit el relleu de governs progressistes per les elits tradicionals, recorrent al colpisme quan si era necessari, sinó que pretén desplaçar Veneçuela com a gran exportadora en l’àrea del Carib a través de les sancions imposades des del 2017, que han bloquejat la capacitat de producció de PDVSA.

L’entrada dels interessos xinesos a Veneçuela s’ha vist afavorida per l’hostilitat diplomàtica de les grans potències i per les dificultats del país per rebre finançament exterior

La presència xinesa resulta especialment preocupant per a Washington. L’entrada dels interessos xinesos a Veneçuela s’ha vist afavorida per l’hostilitat diplomàtica de les grans potències i per les dificultats del país per rebre finançament exterior. La Xina té actualment un paper significatiu en el sector d’hidrocarburs, materials estratègics com el coltan o l’or, inversions en infraestructures, i línies de crèdit que formen part d’acords de cooperació a llarg termini. Veneçuela ha estat, a més, una porta d’entrada a la regió per a la principal amenaça a l’hegemonia mundial nord-americana i ja segona potència econòmica planetària [consulteu al respecte aquesta anàlisi, molt més detallada, del politòleg Miquel Vila].

En un context marcat per la confrontació entre la potència emergent i l’hegemònica, en el lideratge de la globalització i de l’economia mundial; no hi ha dubte que el control dels recursos és un dels capítols vitals a llarg termini. I més quan la naturalesa limitada dels hidrocarburs ha de topar inevitablement amb una demanda que creix sense aturador. És per això que Veneçuela esdevé, ara més que mai, una prioritat en la política exterior nord-americana i que, consideracions ideològiques a banda, l’afebliment de Veneçuela i els intents (fins ara infructuosos) per provocar un canvi de règim per part dels Estats Units, formen part d’un tauler mundial en el qual el país caribeny n’és una peça cobejada.

Una vegada més, la set de petroli i els interessos geoestratègics planen com una espasa de Damocles sobre poblacions senceres, amenaçant tots aquells que no es sotmeten al dictat imperial. Com en episodis similars de la deriva bel·licista nord-americana d’aquest segle, i vistes les nefastes conseqüències que les intervencions aparentment humanitàries han tingut a l’Iraq, Líbia, Síria o Ucraïna, la lluita contra la guerra i l’imperialisme, per la sobirania i la solidaritat entre pobles és avui més necessària que mai.